No hi ha pitjor tirania que la que s'excerceix a l'ombra de les lleis i sota el calor de la justícia 

(Montesquieu)

Darrera la indústria del turisme globalitzat hi ha tot un engranatge d'actors públics, privats i organismes internacionals. El treball cooperatiu entre aquests és condició necessària perquè l'expansió del turisme dominant pugui ser efectiva i rendible. En aquesta cadena d'actors, els grups de pressió són l’esglaó menys visible, operant darrera les transnacionals, dins les institucions, i a esquenes de la ciutadania i l'opinió pública.

Transnacionals: actors estel.lars del turisme global

Donat el seu caràcter reticular i multisectorial, en el sector turístic internacional intervenen directa i indirectament empreses privades de diferents característiques, activitat i grandària [1]. No obstant, són les corporacions transnacionals les que mantenen un control sobre els instruments clau del negoci (infraestructures, allotjaments, transport, construcció, oci i serveis complementaris) i concentren una part cada vegada més gran dels enormes beneficis derivats de la seva explotació.

La concentració i internacionalització de capitals, dinàmiques definitòries de la globalització econòmica, caracteritzen també a aquesta indústria. Els processos de fusió, adquisició, integració vertical i horitzontal dels grans operadors són cada vegada majors i més accelerats. Així mateix, les transnacionals s'expandeixen pels mercats geogràfics del Sud, deslocalitzant les destinacions i diversificant la seva oferta turística, impulsades pels Estats centrals i recolzades pels organismes internacionals [2].

Les principals marques de l'hoteleria mundial es concentren en un grup reduït d'empreses amb seu a Europa i els Estats Units. L'oferta d'habitacions de les 10 principals cadenes hoteleres representa el 20% de l'oferta global, 15 corporacions posseeixen més de 35 mil hotels i 4,3 milions d'habitacions en el món [3]. Així mateix, l'expansió territorial d'aquestes companyies és notable: per exemple, Accor té presència a 80 països, Starwood Hotels & Resorts a 95 i Intercontinental Hotel Group, a més de 100 (CEPAL, 2008).

Més enllà dels hotels, un altre paràmetre sobre el qual s'assenta el turisme és el transport. Entorn al 43% dels desplaçaments turístics internacionals es realitzen per avió (WWF Espanya, 2011). A l'aviació internacional, el 8% del PIB mundial el 2010, el 10% de les empreses [4] concentra el 84% de la quota de mercat (IATA, 2013). En els últims anys, la tendència d'aquest sector va ser formar aliances entre transnacionals, donant lloc a la creació de 5 grans consorcis: OneWorld, Star, Wings, Sky Team i Qualiflier.

A partir del fort procés d'internacionalització iniciat als anys 90 [5], el turisme espanyol és un dels més forts del món. Alguns casos emblemàtics del sector hoteler són Sol Meliá [6], grup hoteler de vacances més gran del món (CEPAL, 2008) i líder a Amèrica Llatina i el Carib, Barceló, amb més de 150 hotels i més de 450 agències de viatges en 17 països, i Iberostar, present a 19 països (Consell Empresarial per a la Competitivitat, 2012). Pel que fa a l'aviació civil, el 2011 el 75% del flux de passatgers de les aerolínies que operen al país es va concentrar en 15 companyies (Ministeri de Foment, Govern d'Espanya, 2013) [7].

Darrere el poder d'aquestes corporacions hi ha organitzacions amb un baix perfil públic i una forta presència a les institucions polítiques. Els grans actors privats del turisme globalitzat, a més de dominar cada vegada més l'explotació de l'activitat, a través dels lobbies exerceixen pressió sistemàtica en els espais de presa decisions.

Lobbiecràcia: darrere de les transnacionals, dins de les institucions

Els lobbies són col.lectius amb interessos comuns que exerceixen influència en els centres de decisió política per suscitar que les decisions adoptades siguin favorables a aquests interessos. Des l'ombra i generalment de forma sectorial, aquestes organitzacions pretenen que els interessos de les seves corporacions quedin plasmats de la millor possible en les decisions dels poders públics. A més poder econòmic, major capacitat d'incidència, i al seu torn aquesta dinàmica afavoreix des de la política institucional els processos de concentració de capital i la primacia d'interessos privats de grups concentrats.

En el turisme globalitzat, el principal lobbie és el Consell Mundial de Viatges i Turisme (WTTC, World Travel & Turism Council), que reuneix a centenar d'empreses més grans del sector. Presidit per David Scowsill i JW Marriot Jr [8], el WTTC representa els seus interessos davant de governs de molts països i regions del món, a més de fomentar les aliances publico-privades per al desenvolupament d'aquesta activitat (WTTC, 2013). En el transport aeri, l'Associació Internacional del Transport Aeri (IATA) representa 240 aerolínies, el 84% del trànsit aeri del planeta [9] (IATA, 2013). El 2011, en assumir com a CEO d'aquesta associació, Tony Tyler, exdirectiu de Swire & Cathay Pacific Airways i John Wire & Són, feia una declaració d'intencions molt clarificadora: "la meva missió com a director i CEO d’IATA és fer del món, un món millor perquè les aerolínies puguin fer els seus negocis "(Gran Portal de l'Aviació, 2011).

En el turisme globalitzat ha altres grups internacionals de pressió:

• La Federació Universal de les Associacions d'Agències de Viatges (FUAAVV) representa la unificació de les agències de viatges i tour-operadors en una federació única a nivell internacional. Està integrada per les Associacions Nacionals d'Agències de Viatges de gairebé 100 països.
• La Unió de Federacions d'Agències de Viatges (UFTAA) procedeix de la FUAAVV i té estatut consultiu a Nacions Unides. Representa les agències de viatges i turisme a nivell mundial davant organismes governamentals.
• L'Associació Internacional d'Hotels i Restaurants (IH&RA representa els interessos d'uns 300 mil hotels i 8 milions de restaurants al món.
• L'Associació Internacional de Congressos i Convencions (ICCA), formada per 700 membres en 80 països, representa les agències de viatges de congrés, organitzadors i centres de convencions i congressos.

La Federació Internacional de Touroperadors (IFTO) representa els principals tour-operadors dels mercats europeus.

Aquestes estructures de pressió també operen amb una descentralització territorial. En el turisme espanyol es troba Exceltur, Aliança per l'Excel.lència Turística, membre del WTTC. Presidida des de 2013 pel directiu del Grup Hotusa Amancio López Seijas [10], aquesta associació aglutina i protegeix els interessos dels 27 actors clau del sector (hotels i allotjaments, transport, distribució, oci i serveis complementaris [11]) amb activitats a més de 175 països. En les seves prioritats estratègiques [12] destaca la necessitat que el turisme sigui considerat com a "sector prioritari" per a la "recuperació" i en el "nou model productiu", amb un "reflex en els pressupostos del Govern" i "els programes que regeixin les eleccions autonòmiques"(Exceltur, 2013).

Un altre lobbie espanyol és l’Asociación Empresarial Mesa de Turismo, integrada pels principals empresaris del sector i la fi és la "coordinació privada i la divulgació de la funció del turisme en el marc de l'economia de mercat, com a factor essencial de desenvolupament econòmic i social". Presidida per exministre i empresari Abel Matutes [13], la Mesa té dues línies d'actuació, sobre el poder polític i l'opinió pública [14], i entre els seus objectius destaca "demanar dels poders públics el rang polític i econòmic que correspon al turisme" (Mesa de Turismo, 2013) [15].

En els sectors connexos, es troba el G-14, Immobiliarias por Excelencia [16], i el Club d'Exportadors i Inversors. El G14, creat el 2007, és un "grup organitzat per a la defensa dels seus interessos empresarials i el desenvolupament de tot tipus d'acords i mesures que repercuteixen en la defensa de l'activitat" (G14 Immobiliarias, 2007), aglutina les principals immobiliàries espanyoles i el seu president és directiu del Grup Sacyr Vallehermoso [17] (G14 Immobiliarias, 2013). El Club d'Exportadors i Inversors salvaguarda els interessos dels capitals internacionalitzats, inversors a l'estranger i exportadors, i "manté un contacte permanent amb l'Administració espanyola, representant i actuant en defensa dels interessos dels socis" (Club de Exportadores e Inversores, 2013) [18].

Tot i tractar-se de grups que incideixen de manera opaca en les regles del joc democràtic, la seva regulació és tèbia o inexistent. A la UE el 2008 es va crear un registre públic per dotar d'una mínima transparència a aquestes organitzacions i les seves gestions a les institucions europees (Parlament Europeu i Comissió Europea, 2012). A l'Estat espanyol fins al moment no hi ha cap regulació dels lobbies [19].

"Un món millor... per als negocis"

Alguns exemples poden servir per il.lustrar el funcionament dels lobbies.

En primer lloc, la legislació del clima i les mesures regulatòries del canvi climàtic a la UE. El 2005, tenint en compte que l'aviació és una de les activitats humanes que genera més emissions de CO2 [20], IATA va posar en marxa una "estratègia per abordar el problema del canvi climàtic", valorada per l'organització Transport and Enviroment (T&E) com a completament "aliena a la veritat". El 2008 aquest lobbie va pressionar sobre les instàncies competents de la UE per excloure l'aviació del Sistema de Comerç d'Emissions. Al setembre de 2009 l’IATA anunciar durant la Cimera de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic una suposada reducció del 50% de les emissions del sector de l'aviació prevista per al 2050. Aquest anunci va ser qualificat de "truc" per organitzacions ecologistes i considerat "irreal" per basar-se en dades clarament manipulats. Els seus objectius eren excloure aquest sector de la conferència de Nacions Unides sobre canvi climàtic a realitzar-se Copenhaguen dos mesos després, minvar les creixents crítiques sobre els seus impactes ambientals i evitar nous impostos per a l'aviació.

Un cas més proper és la modificació de la Llei de Costes espanyola en 2013, no inclosa en el programa electoral del Partit Popular. En aquest cas, el que la Mesa de Turismo denominar "aportació d'idees i suggeriments per a la promulgació d'una nova Llei de Costes" (Mesa de Turisme, 2013) va suposar de fet que en la modificació d'aquesta Llei prevalguessin els interessos del sector als de la ciutadania i la conservació dels entorns naturals.

La nova Llei, considerada "conservacionista" per la Mesa de Turismo (Nexotur, 2012) i que "privatitza i desprotegeix la costa" pels grups de l'oposició (Público, 2013), permet que es mantingui una gran quantitat d'edificacions turístiques que en l'anterior norma s'exigia demolir. La mesura va ser valorada per organitzacions ecologistes com "una de les pitjors notícies mediambientals dels últims temps" i "obrir la porta a un munt d'amics que tenen els ulls posats en els últims trams de costa sense construir" (Greenpeace, 2013); "donar curs a la privatització" i "via lliure per a l'ocupació del 75% de la costa, facilitant una altra nova onada d'edificació al litoral" (Ecologistes en Acció, 2013), o que respon a "les pressions d'interessos particulars , però a la costa haurien de prevaler els interessos generals "(WWF) (Cerrillo, 2012) [21].

En aquest cas també cal afegir les "portes giratòries" per les que ha transitat l'actual ministre d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient espanyol i el seu entorn. Arias Cañete, un dels polítics amb més patrimoni, està relacionat amb empreses constructores, promotores i immobiliàries, fabricants de formigó, petrolieres, entre d'altres: "... un ministre amb una peculiar sensibilitat ambiental i on podria haver possibles conflictes d'interessos. I d'aquí la seva peculiar visió del que ha de ser la costa i la Llei de Costes, una eina més semblant a la regularització del sòl urbà i de béns immobiliaris"(Greenpeace, 2012).

Aquests dos casos contribueixen a comprendre com aquests grups de pressió defensen uns interessos minoritaris que van en detriment del benefici del conjunt de la població i de la preservació dels seus entorns naturals. Utilitzant, justament, unes institucions nacionals o regionals la finalitat de les quals hauria de ser contribuir a l'interès general i el bé comú, que són molt més que la suma dels interessos particulars.

Una allargada ombra d'antidemocràcia

"Per cada europarlamentari (...) hi ha més de 20 representants d'interessos el treball dels quals és condicionar les seves decisions polítiques", amb "acreditació per treballar des de dins de les seus del Parlament Europeu i la Comissió i comparteixen vida amb funcionaris i càrrecs polítics" (Sánchez, 2010). Aquestes relacions estretes i connivents entre grups de pressió i poder polític són condició necessària per aprofundir un model turístic insostenible [22], dissenyat en base a interessos monetaris i de curt termini de les corporacions del sector.

Darrera les transnacionals, dins de les institucions polítiques i d'esquenes a la ciutadania, els grups de pressió pretenen fer dels seus negocis privats un assumpte d'Estat. Amb gran opacitat i major desplegament de recursos per potenciar la seva capacitat com a lobbies, les transnacionals van aconseguint millores contínues en les condicions de negoci.

Aquestes pràctiques i actors constitueixen una allargada ombra d'antidemocràcia. La lobbiecràcia, lluny de qualsevol forma de regulació efectiva, suposa un assalt sistemàtic del poder econòmic als estaments públics, un envestida il.legítima dels sectors dominants sobre la sobirania popular i els seus hipotètics representants. En definitiva, aquests grups s'encarreguen de traduir i operar en les institucions polítiques les demandes de privilegis del gran empresariat, amb una finalitat inequívoca: "fer del món, un món millor per (...) als negocis".

En aquest punt, sembla pertinent tornar a incidir en els interessos que salvaguarden actualment les institucions polítiques d'aquesta democràcia. Si una plataforma ciutadana que defensa drets fonamentals porta al Congrés una Iniciativa Legislativa Popular recolzada per 1,5 milions de signatures [23], si una altra junta en una setmana més d'un milió de signatures exigint la dimissió del president del Govern i la cúpula de seu partit per casos de corrupció i incompliment del programa electoral, i ambdues són democràticament ignorades. Quantes signatures necessiten els lobbies de la indústria més gran i nociva de la globalització econòmica per ser escoltats, compresos i recolzats pels poders de l'Estat?

Notes:

[1] Per exemple establiments hotelers i hostalers, companyies de transport nacional i internacional, agències de viatges, entreteniment, equipaments i publicitat, a més de la construcció i la promoció immobiliària.

[2] Els Estats centrals, on les transnacionals tenen la seu, impulsen a aquestes empreses a través de línies de finançament, cobertura, pressió política i altres instruments d'internacionalització. Els Estats perifèrics, on es deslocalitza l'activitat turística i receptor d'inversió estrangera directa i visitants internacionals, incentiven aquestes inversions a través d'atractives condicions fiscals, laxes regulacions laborals i ambientals, i cessions i concessions diverses per a l'explotació del territori i els seus recursos, entre d'altres.

[3] Taula 1: Principals cadenes hoteleres per país, número d'habitacions i número d'hotels

Font: CEPAL. (2008). Complejos Hotelero – inmobiliarios integrados: inversiones y estrategias empresariales. Comisión Económica para América Latina y el Caribe.

[4] L'aviació internacional compta amb unes amb 2.092 empreses, una xarxa de 3.754 aeroports, una flota de 23.000 avions. El 2010 va aconseguir una taxa d'ocupació superior al 75% i va transportar a 2400 milions de persones (ACETA, 2011).

[5] La internacionalització del turisme espanyol comença el 1985, amb la construcció d'un hotel de la cadena Barceló, Barceló Bávaro Beach Resort, a Punta Cana, República Dominicana. El 1990, aquesta iniciativa expansiva va ser seguida per Sol Meliá i Occidental. Les 10 principals cadenes hoteleres amb seu a l'Estat espanyol per quantitat d'hotels i habitacions són: Sol-Melià, NH, Barceló, Riu Hotels, Iberostar Hotels & Resorts, Fiesta Hotel Group, Be Live Hotels, Husa Hotels, Grupo Piñero i H10 Hotels.

[6] Fundada i dirigida per l'empresari balear Gabriel Escarrer Julià i amb seu a Palma de Mallorca. Cotitzada a Borsa des de 1996, l'empresa és propietària de diferents marques d'abast internacional, com Sol Hotels, Gran Meliá, Tryp Hotels, Sol i Paradisus, entre d'altres.

[7] El 2011 les companyies aèries que operen al país van transportar 165.900.000 de passatgers (un 7,6% més que el 2010) (Ministeri de Foment, Govern d'Espanya, 2013).

[8] Scowsill és exdirectiu de Worldhotels, Opodo, Hilton International, American Airlines, Easyjet i British Airways i Marriot és President del Consell de Marriot International. Entre els membres globals del WTTC figuren executius de capitals espanyols en el seu caràcter de CEO o Chairman, com Simón Barceló de Barceló Hotels, Gabriele Burgio de NH Hotels, Sebastià Escarrer de Meliá Hotels International, Luis Maroto i José Antonio Tasón d'Amadeus IT. Les prioritats estratègiques del Consell són "llibertat per viatjar; polítiques de creixement i turisme per al demà" (WTTC, 2013).

[9] De la qual formen part empreses com American Airlines, British Airways, KLM, Lufthansa, United Airlines o Iberia.

[10] Anteriorment havia estat presidida per Fernando Conte d'Orizonia (comprada recentment per Globalia), qui va succeir a Sebastián Escarrer de Meliá Hotels International.

[11] Formen part d'Exceltur les principals empreses espanyoles hoteleres (Barceló, NH, Lopesan, Festa, Iberostar, Husa, Hotels Playa, Sol Meliá, Festa, Hesperia, Hotusa o rium), agències de viatges (Viatges El Corte Inglés, Viatges Equador, Travelplan i Halcón Viajes), transport (Iberia, Orizona, Air Nostrum, Renfe i Air Europa), mitjans de pagament (American Express Espanya i Servired), empreses de lloguer de cotxes (Pepe Car i Avis), oci, parcs temàtics (Loro Parque) i altres serveis turístics (Amadeus IT), entre d'altres.

[12] Les línies de treball es resumeixen en: "procurar que el turisme gaudeixi del major reconeixement i autoestima de la societat espanyola [...] Procurar una major prioritat de Govern i convergència entre les administracions públiques [...] Promoure els majors nivells de competitivitat i creixement sostenible per al sector turístic espanyol [...] Promoure la coresponsabilitat social entre les empreses del sector..."(Exceltur, 2013).

[13] Ex ministre espanyol d'Afers Exteriors durant el Govern d'Aznar, eurodiputat, senador per Balears i alcalde d'Eivissa, i actualment és president del Grupo Matutes i propietari de Fiesta Hotel Group, directament vinculat al sector turístic.

[14] Entre les seves iniciatives durant 2013 destaquen la sol.licitud al president de la Comunitat de Madrid que "consideri prioritari l'estímul del turisme interior", la reclamació d'una "Llei de Vaga que asseguri els objectius turístics nacionals" i la pressió per una llei d'Unitat de Mercat. Així mateix, en la seva memòria d'activitats de 2012 consten diferents accions relacionades amb projectes legislatius, entre elles la "aportació d'idees i suggeriments per a la promulgació d'una nova Llei de Costes", una llei d'Unitat de Mercat, una Llei de Vagues, la liberalització del transport, Llei de Finançament del Transport o el manteniment de l'IVA reduït per al turisme. A més, aquesta memòria registra trobades amb responsables polítics, com la Secretària d'Estat de Turisme, el Príncep d'Astúries, l'alcaldessa de Madrid, la secretària general de Transport o el secretari d'Estat de Medi Ambient (Mesa de Turismo, 2013).

[15] També cal assenyalar la Confederació Espanyola d'Agències de Viatges i Touroperadors (CEAVYT), membre no federat de la Unió de Federacions d'Agències de Viatges (UFTAA).

[16] Les empreses associades a aquest lobbie són: Colonial, Chamartín Immobiliària, Hercesa, Martinsa - Fadesa, Metrovacesa, Nozar, Parquesol Immobiliària, Grup Rayet, Renta Corporación, Realia, Restaura, Vallehermoso i Royal Urbis.

[17] Des de març de 2012 el seu president és Fernando Rodríguez-Avial, president de Testa Inmuebles en Renta y de Vallehermoso(Grup Sacyr Vallehermoso) (G14 Immobiliàries, 2013).

[18] A aquest marc de relacions publico-privades s'ha d'afegir les "portes giratòries" de membres destacats de l'actual partit de Govern amb empreses turístiques o de sectors vinculats. Cristóbal Montoro, ministre d'Hisenda, Abengoa; Pedro Morenés, ministre de Defensa, Construccions Navals del Nord; Pío Cabanillas, Acciona; Josep Piqué, Vueling i Mixta Àfrica; Jaume Matas, Grup Barceló; Abel Matutes, FCC, Balearia, Fiesta Hotel.

[19] Al març de 2013, el president del Govern va manifestar la seva intenció d'iniciar el corresponent procés per regular aquestes organitzacions, encara que sense fer cap mesura concreta fins al moment.

[20] En l'actualitat, el transport aeri contribueix al 13,6% del sector transports i al 3% del total d'emissions de CO2. Així mateix, les emissions procedents d'aquest mitjà de transport s'han incrementat de forma notable des de 1990: les emissions de l'aviació internacional van augmentar un 73% entre 1990 i 2006 (Comissió Europea, 2007).

[21] Per a més informació veure: El darrer i pitjor temporal conegut (Pinya, 2012).

[22] Per a més informació veure: Els límits oblidats. Reflexions sobre turisme global, sostenibilitat i decreixement (Fernández Miranda, 2013).

[23] Per a més informació veure: El regne del revés. Escraches, il.legitimitat i antidemocràcia (Fernández Miranda, El regne del revés. Escraches, il.legitimitat i antidemocràcia, 2013).