És possible pensar un turisme diferent al predominant? Val la pena l'esforç? I si és així, per on comencem? Aquestes són algunes de les preguntes que reiteradament apareixen en molts dels fòrums de discussió als quals he assistit els últims anys i que posen en qüestió el model turístic actual. Des de l'esquerra tenim seriosos problemes per abordar el tema. Tradicionalment l’hem menystingut, no li donem prou importància davant d'altres problemàtiques o activitats econòmiques – com les activitats extractives, la construcció de grans infraestructures, l'agroexportació o la indústria maquiladora –, i no obstant això el turisme és ara per ara un dels principals agents de la globalització neoliberal.

Quan s'aborda la discussió centrem la nostra atenció en el funcionament dels capitals turístics, els seus múltiples impactes i els conflictes que genera. Aquest enfocament crític, qüestionador de l'ordre existent, és fonamental davant la lògica que predomina als estudis universitaris, subordinats al "tourism for business" en el seu afany per garantir i legitimar la reproducció dels grans capitals turístics, tal com han posat en evidència des de diferents perspectives Raoul V. Bianchi o Michael Hall, professors respectivament a les universitats de Canterbury a Nova Zelanda i East London a Anglaterra [1]. No obstant això la creixent turistització d'enormes territoris a diferents àrees de Centreamèrica, tant al litoral i algunes ciutats d'origen colonial com en zones de muntanya, requereix que obrim la nostra mirada i replantegem el debat sobre noves bases.

Necessitat d'alternatives

Les dinàmiques que dominen l'escenari turístic internacional es caracteritzen per una progressiva concentració empresarial, fuga de capitals, paradisos fiscals, especialització territorial i dependència turística, especulació, elitització de determinats espais o massificació i degradació d'altres. Això ha provocat tot un seguit d'impactes negatius sobre els recursos naturals, el territori, l'economia, les finances públiques o les condicions de treball, per citar només alguns aspectes. Amèrica Central acceleradament avança cap a la repetició dels mateixos problemes derivats de l'especialització turística descrits en territoris propers a economies també perifèriques com les del Carib o algunes zones de Mèxic [2].

És urgent oposar-se a aquesta espiral de concentració de capital i despossessió social que han generat les grans empreses turístico-immobiliàries, i avançar cap a un major control per part d'amplis sectors socials sobre els recursos i territoris on viuen. Per això, i de forma interrelacionada, cal pensar també en possibles alternatives al model turístic dominant. Cal apostar per donar una nova forma a un sector que generi treball, redistribueixi socialment la riquesa creada i doni servei a àmplies majories de la població.

En tot aquest debat ens cal analitzar el turisme d'una manera més desacomplexada, de la mateixa manera que podem actuar davant l'agricultura o la indústria, com a una activitat econòmica més. Les alternatives que es proposin, perquè realment puguin ser-ho, no poden estar desconnectades d'una permanent anàlisi crítica sobre elles mateixes i la seva funció en el context en el que tenen lloc. Si no corren el risc d’esdevenir experiències aïllades, sense més transcendència social, o bé acabar donant servei únicament a minories amb més poder adquisitiu desitjoses de consumir experiències innovadores o, pitjor, donar pas a noves fronteres en l'avanç de la indústria turística. Repensar el turisme implica una acció global, en el sentit que hem entès el turisme responsable com a moviment social, davant d'altres accepcions del terme que el limiten a un producte turístic més o a una sèrie de bones pràctiques [3].

La maduració de possibles alternatives requereix un exercici de qüestionament profund sobre com funciona el turisme realment existent, incloent també el que es considera alternatiu al model dominant. En mans de qui està l'activitat turística? Com s'ha arribat fins aquí? Quines implicacions ha tingut aquesta progressió? Quin paper juga en el territori? A qui està donant servei? Quina cultura està promovent? Què aporta a la generació de canvis socials que permetin avançar cap a societats més equitatives i justes? Les noves formes de funcionament turístic han de sorgir i reconèixer-se en la tensió amb aquest diàleg permanent entre una determinada realitat i una ètica de caràcter emancipatori.

Les possibles alternatives seran necessàriament plurals i adaptades a diferents contextos. Proposem aquí una discussió sobre les seves possibles formes de concreció en base a un esquema simple de caracterització de l'oferta, la demanda i la seva inserció en el territori, que haurien de poder traduir-se en lineaments de política pública.

Oferta: conglomerats de múltiples actors

Davant la tendència a la concentració dels capitals, les activitats especulatives i el recurs a la financiarització, un altre model de desenvolupament turístic hauria d'aspirar a reduir el pes d'aquests actors, siguin de caràcter transnacional o local, i prioritzar una estructura empresarial articulada voltant de grans conglomerats d'iniciatives de la micro, petita i mitjana empresa, incloent també les estructures associatives i comunitàries, així com de titularitat pública.

Una de les claus de l'èxit d'aquest tipus d'enfocament està en la capacitat d'articulació entre actors que arriben a formar aliances al voltant d'una proposta turística amb identitat territorial, sense que això signifiqui que l'àrea hagi de dedicar-se únicament al turisme. La suma de múltiples iniciatives articulades en un territori pot compensar les limitacions de cadascuna d'elles per separat, i ser perfectament competitives en relació a les ofertes de grans capitals. Això implica construir aliances que articulin una oferta atractiva, diversa, viable econòmicament i que, al seu torn, contribueixi a la democratització en l'accés i gaudi dels recursos naturals per part de la majoria de la població en contraposició a la lògica privatitzadora del turisme dominant.

El context actual, caracteritzat per una duríssima crisi econòmica internacional, la pressió dels capitals financers sobre el públic i els béns comú, que deriva en una transferència de rendes des dels sectors populars i classes mitjanes cap a unes poques minories i en la privatització dels comuns, poden possibilitar una recomposició en les aliances de classe més favorables al desenvolupament d'economies productives arrelades en territoris concrets. Aquesta reorganització de les relacions entre diferents grups socials pot facilitar noves formes d'articulació econòmica i institucional.

Demanda: majories pròximes

De manera progressiva es requereix centrar més l'atenció en una demanda orientada cap a la majoria de la població, no únicament en els que tenen més poder adquisitiu com, per exemple, algunes influents agències de cooperació internacional, institucions multilaterals o actius think tanks han proposat que faci el turisme comunitari. La concentració del turisme en segments de població d'alts ingressos i majoritàriament de llocs llunyans limita l'accés de la majoria de la població d'una determinada àrea a determinats recursos i territoris. Això provoca elitització i exclusió. Per raons democràtiques bàsiques un model turístic alternatiu de tenir en compte les necessitats i drets del conjunt de la població, i en especial dels sectors populars i classes mitjanes, que són majoria. És cert que aquests sectors poden fer menys despesa per persona al dia en un determinat lloc, però això no vol dir que en el seu conjunt no puguin generar tants o més ingressos que els altres sectors, i amb molta més estabilitat i regularitat, i menors fugues cap a altres països o paradisos fiscals.

Centrar-se en aquest mercat d'alts ingressos implica moltes vegades desplaçaments en avió a llargues distàncies. Però això no té en compte que el transport aeri és actualment un dels punts més crítics de la indústria turística. D'una banda cal reconèixer l'impacte ambiental d'aquest mitjà de transport, especialment greu en termes de contribució al canvi climàtic [4], com han alertat des de fa anys nombrosos investigadors, algunes de les principals contribucions van reunir l'any 2009 Stefan Gössling i Paul Upham en un llibre fonamental, Climate Change and Aviation. Issues, Challenges and Solutions [5], o entre nosaltres Joan Buades al seu bloc Platja Paradís (Zona Franca) a la web d'Alba Sud.

També és greu per la seva dependència dels combustibles fòssils, quan estem entrant en l'era del peak oil, que implica un punt de no retorn en què els costos d'extracció del petroli seguiran augmentant, o deixen de ser rendibles i per tant no viables. D'aquesta manera, tota la matriu energètica construïda en base als combustibles fòssils entra en qüestió i amb ella la mateixa indústria turística [6]. La suposada alternativa a aquest problema basada en els agrocombustibles no deixa de ser tan o més problemàtica que la situació que pretén resoldre. D'una banda aguditza la competència per les terres de cultiu, desplaçant la producció d'aliments en mans de famílies camperoles, com il.lustra dramàticament el cas de la palma africana al Bajo Aguán, Hondures [7]. D'altra banda, els agrocombustibles també contribueixen significativament al canvi climàtic, tal com va posar en evidència un estudi de la Unió Europea, EU Transport GHG: Routes to 2050, de l'any 2012. Així, s'ha confirmat un increment dels Gasos d'Efecte Hivernacle pel fet que el cultiu d'agrocombustibles comporta major desforestació, erosió dels sòls i avanç de la frontera agrícola [8]. Les il.lusions tecnològiques no sembla que de moment mostrin indicis que els problemes del peak oil es puguin resoldre sense modificar substancialment les característiques del transport aeri a escala internacional.

Tots dos factors – peak oil i canvi climàtic – estan provocant ja importants alces en els preus dels passatges d'avió, ja sigui a través de l'increment dels costos del combustible o de les creixents taxes climàtiques, que fan cada vegada més cars els desplaçaments internacionals, tot i les projeccions il.lusionades l'Organització Mundial del Turisme.

Lògicament tot aquest procés no està exempt de dificultats concretes, i probablement no pugui fer-se de cop, però com més es pugui anar avançant en aquesta transició menor hauria de ser l’impacte de la fallida del model actual. Això ens obligaria a revisar i posar més atenció en l'oferta relacionada amb l'oci popular i en polítiques públiques que clarament l’encoratgin. Aquest tipus d'activitat turística associada als sectors populars no és nou a la regió. Hi ha una àmplia oferta i experiència. El problema és que en els últims anys, el creixement turístic s'ha vist associat ineludiblement al visitant estranger, i el que té més recursos, i el sector ha crescut d'esquena a aquest tipus d'iniciatives de caràcter més popular. Els estudis del sociòleg Allen Cordero sobre els vells centres turístics a Costa Rica són una mostra de la necessitat d'ampliar la mirada també en aquesta direcció [9].

Territori: autocontenció, diversificació i complementarietat

Finalment, com a tercer vector d'aquest enfocament, la integració de l'activitat turística en un determinat territori s’hauria de realitzar sobre la base de la diversificació i la complementarietat amb altres activitats, reduint així l'especialització turística, i per tant els impactes més negatius derivats d'aquesta concentració, així com de la seva dependència. Això implica que alguns territoris turístics inevitablement han de decréixer i potenciar altres sectors. El seu elevat grau de concentració i vulnerabilitat amb aquesta activitat no és sostenible ni ambiental ni socialment. Però al mateix temps altres territoris poden créixer turísticament, en la recerca d'ampliar la seva base econòmica.

Cal sortir de la lògica territorial imposada per la globalització neoliberal que promou l'especialització espacial en un context de competència global. Contràriament caldrà potenciar territoris més integrats, amb multiplicitat d'activitats, en les que el turisme pugui ser un recurs més, i que permeti avançar cap a un desenvolupament més endogen.

La presència de l'activitat turística en un determinat territori pot enfortir-se amb circuits curts de comercialització de la producció agropecuària. Aquesta relació no cal veure-la només en una sola direcció, com produir aliments per satisfer les necessitats dels turistes, sinó també sobre com el turisme serveix com a plataforma per donar a conèixer, promoure i comercialitzar determinats productes alimentaris locals. En aquest sentit, aquest tipus de turisme pot ser una oportunitat per revalorar la producció alimentària del mateix territori, en un marc favorable a la Sobirania Alimentària.

Avançar en el debat

La discussió sobre com potenciar altres models de desenvolupament turístic és cada vegada més urgent. Els tres eixos sobre els quals proposem començar la discussió són només guies per al debat. En realitat moltes de les coses que estem proposant no cal inventar-les, i tampoc podrien ser únicament fruit de la imaginació, són part ja de la realitat social. Encara necessiten sens dubte molta anàlisi, reconeixement i visibilitat.

Prenguem com a referència alguns exemples de Nicaragua i El Salvador. En l'àmbit del turisme rural i comunitari hi ha iniciatives exitoses com la Finca de los Cerrato, a Estelí, Nicaragua, el Bosque de Cinquera, a Cabañas, o la Ruta de Paz, a Morazán, a El Salvador, que han aconseguit desenvolupar ofertes atractives i econòmicament viables, orientades cap a una clientela local i nacional, i amb cert nivell d'articulació entre diferents actors. Hi ha experiències com la de Catarina, a Nicaragua, que concentren una àmplia oferta micro i petites empreses, fins i tot cooperatives, al voltant d'un municipi que combinen la venda d'artesanies, flors i serveis de restauració diversos amb un ampli reconeixement per part de la població nacional. A El Salvador es conserven encara en algunes platges Centros Recreativos administrats pel govern i orientats cap a l'oci dels sectors populars que són àmpliament concorreguts i apreciats. El procés de recuperació d'alguns espais públics a la ciutat de Managua, com el Parque Luis Alfonso Velasquez o el Malecón del Puerto Salvador Allende, i la bona acceptació que han tingut aquest tipus d'intervencions assenyala les potencialitats de pensar en aquesta direcció. L'èxit, i fins i tot la massificació de llocs com el Puerto de la Libertat a El Salvador, que requeririen rèpliques a menor escala en molts altres punts del litoral, també indiquen les potencialitats del turisme intern. I hi ha, sens dubte, moltíssims més exemples, i en àmbits també diferents, tant en aquests dos països com a la resta de la regió. Això ens hauria d'ajudar a identificar les possibilitats d'avançar en aquest tipus d'enfocaments.

Aquest tipus de processos de reapropiació social a favor de grans majories no es generen de forma espontània. Suposen múltiples reptes que cal afrontar de forma concreta, en el tipus de formació professional que es requereix per a aquest enfocament, en quines estratègies de comercialització, en quin tipus d'articulació empresarial i social, en quines polítiques públiques, en quins processos de mobilització cultural que donin peu a altres imaginaris de l'activitat turística.

Centreamèrica té encara l'oportunitat, amb un desenvolupament turístic no tan avançat, de replantejar les bases sobre les que vol impulsar aquest sector. El fet de disposar d'una àmplia xarxa d'iniciatives turístiques micro, petites, mitjanes, associatives, comunitàries i públiques a tota la regió, amb experiència i activitat en marxa, hauria de possibilitar que aquests sectors guanyessin més protagonisme. No és poc el que està en joc.