30-05-2013
Infraestructures, creixement i benestar: el gran engany dels de dalt
Raül Valls | Alba Sud / CSTEl tsunami urbanitzador ha acabat sent un gran desastre social, econòmic i ambiental. A més, comencem a saber detalls de les vinculacions corruptes entre les grans empreses constructores i part de la classe política, catalana i espanyola.
No puc resistir la temptació de fer-me ressò de les noticies que esmenten les evidències cada cop més clares de la “capil·laritat econòmica” entre les grans empreses constructores i la dreta, espanyola i catalana. No puc dir que aquest fet em sorprengui però val la pena que recordem el “tsunami urbanitzador” que va viure aquest país, o patir segons es miri, durant els “anys de ciment”, entre els 90 i 2000.
Quan mirem fotos d’aquella època ens impactarà la gran quantitat de grues que poblaven els paisatges. Estem parlant d’un creixement urbanístic tant brutal com innecessari. Cada poble revisava el seu Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) i requalificava terreny rústic i el convertia en urbanitzable, en alguns casos doblant-lo. Les previsions de creixement demogràfic de cada municipi servien per justificar aquestes necessitats. Però quan tot plegat es veia en conjunt, qualsevol observador atent es plantejava d’on sortiria tota aquesta nova població. La llei del sòl promulgada per José María Aznar el 2002 va duu la tendència del creixement al paroxisme i l’expansió va esdevenir bombolla.
A aquesta escampadissa de habitatges, molts d’ells avui buits, la va acompanyar una política de construcció de noves carreteres, desdoblaments, trens d’alta velocitat, transvasaments, aeroports,... Cada any es batia el record de l’anterior en producció i consum de ciment. Tot això va aixecar una forta resistència en els territoris afectats, malauradament i malgrat els esforços del moviment social, la velocitat dels processos i la falta d’experiència dels mateixos moviments van dificultar accions conjuntes prou massives per aturar l’onada destructiva. Malgrat tot hi ha alguns importants èxits com l’aturada del Pla Hidrològic Nacional (PHN) el 2004.
Les conseqüències d’aquestes dues dècades han estat demolidores i la transformació del territori ha resultat ser tant intensa com desgraciadament gratuïta. Gratuïta perquè cap de les motivacions que els responsables polítics van esbombar, quan la pressió popular els obligava a donar explicacions, ha estat corroborada pels fets posteriors. El principal argument emprat era el de la “competitivitat econòmica” del territori beneficiat per la infraestructura de torn. Un cas paradigmàtic és el túnel de Bracons, entre les comarques d’Osona i la Garrotxa. Si anem a les hemeroteques veurem repetida mil vegades aquesta idea. Bracons era estratègic per l’economia de la Garrotxa i també per la d’Osona, i de retruc per tot Catalunya. Sense Bracons, va dir un empresari garrotxí, “estem abocats a poc més que cuidar vaques”. Bracons obria mercats, possibilitats de negoci, noves empreses, llocs de treball, etc., etc. Qui podia dir-hi no! Però la realitat és que ni Bracons, ni la gran quantitat de noves infraestructures que han fragmentat el territori, ocupat terres de conreu, alterat ecosistemes, transformat radicalment paisatges ens han salvat d’una crisis històrica.
El principal argument per dotar-nos d’infraestructures de gran cost de construcció, i molt més de manteniment, ha estat refutat per la inexorable realitat econòmica. Ernest Lluch, gens sospitós d’ecologista, va criticar Bracons i proposava dedicar els diners a formació professional i espai industrial per a noves activitats econòmiques. Evidentment no li van fer ni cas. Formació? Quina tonteria! Si la gent jove pot estar guanyar milers d’euros construint cases que restaran buides i carreteres infrautilitzades, què nassos fa a l’escola!
Aquesta ha estat la manera de veure el món dels responsables empresarials i polítics (tant conservadors com socialdemòcrates) que han dirigit aquest país a la catàstrofe social en la que avui estem immersos. Ser el segon país del món en numero de kilòmetres d’AVE no els hi serveix de res als 6 milions d’aturats que tenim. La millora de la capacitat aeroportuària només és útil per a una joventut obligada a escampar-se per Europa i la resta del món a la recerca d’un futur digne. El fet és que cap d’aquests responsables empresarials i polítics ha trucat als ciutadans mobilitzats en defensa del territori per demanar perdó. Seria el que menys podríem fer després d’haver-no tractat directament com a “cavernícoles” que volíem aturar el país i retrocedir al temps dels carros i cavalls.
Però hi havia més, i ara resulta que entre aquests “irresponsables” (perdoneu però el terme “responsable” em sembla més adient per la gent que es mobilitzava i no pels que prenien les decisions) circulaven sobres plens de diners. Normal, si una part, la part empresarial, de la classe dominant s’estava forrant, que menys que repartir tots aquells beneficis entre els que facilitaven polítiques i legislacions per dur-les a terme i a sobre donaven la cara quan una colla de peluts i nimbys criticaven el projecte de torn.
Algú parlarà de “corrupció”. Personalment crec que es tractava més de distribució dels beneficis entre la classe dominant. Això si, feta d’amagatotis, per no esvalotar l’aviram. Resum, s’han malbarat recursos, s’ha fet malbé el més preuat que tenim, el territori, i ens hem quedat amb una hipoteca de per vida. El creixement econòmic continuat, no desitjable per altre banda, no s’ha vist per enlloc. Els de dalt han consumat el seu engany per glòria de les seves comptes bancàries. Les conseqüències socials son per a una majoria cada cop més empobrida, les ambientals si més no a llarg termini per tots...
LÍMITS ECOLÒGICS DEL TURISME
El bloc de Raül Valls
Sobre la recerca d'alternatives en els límits ecològics de les activitats recreatives
Llicenciat en Filosofia per la UAB, membre d'Alba Sud, del Centre per a la Sostenibilitat Territorial i activista en defensa del territori, sindicalista de CCOO i lector incansable de les diverses tradicions d'emancipació de la humanitat. En aquest espai pretenc crear un espai de reflexió, dubte i coneixement per a entendre la crisi actual i buscar alternatives possibles que posin en qüestió la idea de progrés imperant. Acostar els vells i els nous moviments socials difonent propostes que els enforteixin i que facilitin una nova hegemonia social. Treballar per una transició cap a un vida col·lectivista i una manera diferent d'entendre i entendre'ns amb el nostre entorn natural.