La societat socialista per la que lluitem, no serà cap paradís, en ella hi seguirà havent dolor i patiment, riurem però també seguirem plorant per amor. No hi seran absents les enveges i les mesquineses. No, no serà un paradís, però serà un lloc radicalment més humà que l’actual. Talment potser l’odi, tant present avui, remetrà.  Quan d’essers humans es tracta no existeix el paradís, però si la pulsió moral per canviar l’ordre injust de les coses i la visió utòpica de futurs millors. Des d’Espàrtac, el fil roig de la historia ha anat teixint móns possibles d’emancipació humana i per una vida digna. 

Però el futur que ens espera en un món que tingui com objectiu la pau amb el planeta i la igualtat entre les persones no serà una Arcàdia feliç d’abundància i malbaratament, sinó una societat basada en la vida col·lectiva, l’austeritat, la proximitat i la lentitud. Després del peak oil [1] anem cap a una societat que haurà de funcionar amb un quarta part, o fins i tot menys, de l’energia disponible actualment. Els excessos d’avui no seran possibles. Per tant es tracta que aquests no siguin necessaris ni tampoc moralment desitjables, i és per això que hem de construir una nova ètica de la suficiència [2] que es faci hegemònica en una nova majoria social.

Les ciutats i els pobles no es podran estendre indefinidament dutes per processos urbanístics especulatius que devoren el territori. Caldrà tornar a models de vida que promoguin les ciutats i pobles compactes i complexes, on les activitats econòmiques que hem segregat i allunyat, gràcies a un petroli abundant i barat, tornin a conviure sobre la base de la proximitat i l’estalvi energètic en el transport [3]. La mobilitat amb vehicle privat s’hauran de reduir dràsticament, així com el número de cotxes. El cotxe elèctric serà una alternativa un cop haguem assumit que és impossible mantenir el model actual de creixement de moviments, vehicles i noves carreteres [4]. El consum alimentàri s’haurà de lligar a la producció de proximitat. La salvatjada de menjar síndries xilenes a la freda Europa al mes de gener haurà de quedar pel record d’una època de malbaratament irracional. El consum de carn haurà de limitar-se, perquè les terres de conreu s’hauran de dedicar preferentment a produir per les persones i no pel bestiar. Els viatges transoceànics per turisme a una platja paradisíaca i el ressort de torn, que una petita però substancial part de la humanitat han realitzat fins aquest moments, desapareixeran. Les condicions de la mobilitat i el cost energètic condicionaran els moviments. El turisme, que continuarà existint, s’haurà de basar en la proximitat. Els valors quantitatius (quants kilòmetres recorro per arribar al meu destí) serà substituït pels qualitatius (que m’aporta i en que m’enriqueix un viatge potser a poca distància) [5]. Una vida feliç serà una vida socialment plena, allunyada de les mediacions hipertecnològiques que ens proposa l’individualisme egoista i propietari del neoliberalisme [6]. Les relacions, humanes, sentimentals, sexuals, tornaran a prendre un paper fonamental derrotant l’aïllament cada cop més obsessiu i malaltís que ens proposa el status quo actual (la publicitat d’habitatges o d’unes vacances “tranquil.les” insisteixen sovint amb la idea perversa que “vostè no veurà als veïns”). Assistirem a canvis importants en el treball humà. S’imposarà un retorn a un treball més intensiu, ja que la mecanització actual és fruit d’un energia abundant que ja no tindrem. El sectors productius hauran de girar al voltant de les necessitats més immediates i reals de les persones: aliment, habitatge, salut, educació, cultura. El malbaratament en necessitats que no ho són hauran de desaparèixer. La cura de la natura haurà d’abandonar la idea de l’espai protegit i clos per transitar cap una visió integral del territori i d’un funcionament saludable dels seus ecosistemes. La planificació territorial haurà de garantir que aquest funcionament natural resta garantit: rius, corredors ecològics, zones boscoses, espais conreats, biodiversitat, etc. com a element fonamental de la supervivència humana [7].

Un element que no podem deixar de tenir en compte en aquest futur de socialisme en pau amb el planeta és el de la propietat i el model econòmic. El capitalisme ha d’ésser abolit fins als seus fonaments més profunds. El capitalisme és un sistema basat en l’expansió continuada, en la competència a ultrança entre individus i l’acumulació de capital i poder en poques mans. Un sistema que proposa un model de progrés simplista, basat només en el “creixement econòmic” com a indicador estrella. Aquest sistema és del tot incompatible amb la continuïtat d’una vida humana digne i feliç al nostre planeta. Avui el capitalisme causa dolor i mort a moltes parts de la humanitat. Quan els recursos es vagin esgotant aquest patiment s’estendrà a la totalitat. Ni tant sols aquells que avui viuen una vida d’insultant luxe i malbaratament se’n podran escapar [8]. Per tant es necessari construir una forma de vida col.lectivista.

L’èpica experiència, fracassada, del socialisme estatalista del segle XX, ens ha de servir de guia per encetar, ara esperem que amb més èxit,  aquesta nova fase de la historia humana. L’escassetat de recursos ens porta cap un model social igualitari i col·lectivista basat en individus solidaris que cooperen per mantenir una vida digna i feliç sobre un planeta saludable.  Proposem fer un pas enrere per fer-ne després dos endavant... però en una nova direcció. Salvar el progrés, d’això es tracta. Però per això cal ara “interrompre” la lògica suïcida d’un model de desenvolupament que només funciona mantenint una boja cursa de consum desaforat de recursos i territori com a manera natural de funcionar. A això ha estat reduït el discurs “alternatiu” de la socialdemocràcia davant la crisis actual: exigir un retorn al camí del progrés entès com a multiplicació de les activitats econòmiques i del seu creixement amb l’únic objectiu de preservar un sistema, que s’ha vist clarament irracional i destructiu. El retorn a aquella situació de paroxisme productivista, no tant sols no és possible, tampoc és desitjable. La imatge benjaminiana de la revolució: aturar el tren que ha près tal velocitat que amenaça en descarrilar, pren avui tot el seu autèntic sentit.

Moltes dubtes i incògnites s’albiren en aquest camí. Cal un subjecte social i polític fort que estiri de la societat cap a aquesta nova situació. Ens enfrontem a una inèrcia social que no serà fàcil d’aturar. Caldran formes de participació potent i una nova radicalitat democràtica. Però els perills d’un discurs neofeixista que assumint que els recursos son limitats, els vulgui monopolitzar per uns pocs, condemnant a gran part de la humanitat a la destrucció, no és cap bogeria. El nazisme ja va parlar dels “lebensraum” (l’espai vital) del poble alemany. Amb aquesta idea es va procedir a l’extermini de milions d’eslaus per facilitar nous territoris per una minoria a la que s’atribuïa una pretesa superioritat “racial”. Davant d’aquest perill cal connectar amb el millor del pensament il·lustrat i racionalista. Refer el discurs de la Il·lustració, renunciant al domini autoritari sobre  la natura, i cercar amb ella un camí de pau i col·laboració que permeti la supervivència de la humanitat i una vida digne en un planeta habitable.