Contacte Butlletí

Article d'Opinió | Món global

10-10-2013

Lampedusa: l’autèntic rostre de la classe dominant

Raül Valls | Alba Sud

La mort de desenes d'emigrants a Lampedusa mostra en realitat la cara desfigurada de la classe dominant. Un rostre que no és altre que el deteriorament moral d'una elit disposada a fer el que sigui per mantenir el seu poder i riquesa.


Crèdit Fotografia: Noborder Network (sota llicència creative commons).

Els morts a Lampedusa i tota la gent que ha desaparegut travessant el Mediterrani els darrers anys són el resultat d’un ordre mundial injust i inhuma, dirigit per unes elits cada cop més poderoses i enriquides, a les que no els importa fer el numeret moral i posar gest greu davant la tragèdia. La seva manca d’humanitat creix proporcionalment als seus beneficis. Moltes d’aquestes morts són de persones que fugen de països en procés de descomposició, devastats per la guerra, la misèria i les malalties. Víctimes de la superpoblació, la guerra i mil formes d’opressió i violència. Enmig d’aquesta desfeta i del silenci informatiu generalitzat, les multinacionals occidentals saquegen sense escrúpols els recursos naturals dels seus països per continuar una brutal acumulació de capital. A les poblacions locals se les bandeja de manera salvatge quan es troben entre qualsevol recurs que tingui valor al mercat mundial i els voltors de corbata i cabell engominat que exerceixen orgullosos i cofois la seva sacrosanta “llibertat de mercat”. 

Que els capitals circulin lliurament és indiscutible en aquest context, les persones, si son els perdedors d’aquest “nou ordre mundial”, ja és una altra cosa. Si cal enviar mercenaris que a trets defensin els valors de “la llibertat empresarial”, s’envien.  Ara, davant l’acumulació de cadàvers (que en poca quantitat i en dies diferents no tenen el mateix valor emocional i informatiu) s’esquincen les vestidures i preparen homenatges i reconeixements pòstums.  Pot passar al Pakistan, on centenars de treballadors van morir cremats per les pèssimes condicions de treball en les que s’estaven, o com a l’últim dels últims emigrants a la rica Europa que demanen ser explotats amb l’únic objectiu de donar una vida digna a les seves famílies.

La hipocresia davant de les conseqüències dramàtiques d’aquesta situació contrastaria amb la bilis i la indignació que aquests mateixos dirigents econòmics i polítics occidentals destil·larien (i també els mitjans de comunicació al seu servei) si un d’aquests països avui desheretats i en estat de caos, fos governat per un Estat fort i recolzat per una majoria social suficient que decidís nacionalitzar les seves riqueses i posar-les al servei de la vida, la salut i l’educació dels seus habitants. Automàticament es desfermaria una campanya massiva de desprestigi. El seu dirigent principal seria acusat de “dictador”, malgrat hagués guanyat unes eleccions. La pobresa del país seria causada, tal i com es repetiria un i altre cop, per aquest govern “tirànic”, oblidant tot allò que va succeir durant les dècades anteriors. I l’oposició al govern, probablement formada per la minoria enriquida per l’anterior status quo, se l’elevaria als altars del martirologi. A nivell internacional els titulars dels interessos expropiats mourien tots els seus despietats tentacles per aïllar al nou govern, estigmatitzar les seves polítiques i bloquejar les seves accions. Aleshores res importarien els nens escolaritzats, l’atenció sanitària per a tothom, els drets laborals i sindicals pels treballadors... que aportaria el fet de poder disposar dels fruits dels propis recursos. Si el descens de la mortalitat infantil, gràcies a un sistema nacional de salut, universal i gratuït, fes que aquest futur navegant suïcida, pogués anar a l’escola pública i formar-se en una professió i ja adult accedir a un lloc de treball de qualitat, el món “civilitzat”, que ara plora hipòcritament la seva mort anònima, el planyeria com a víctima d’una dictadura ferotge i d’un “sistema” que no pot funcionar. El pobre infeliç seria presentat com algú privat de la llibertat d’empresa i de mercat, al qui caldria alliberar de les cadenes d’un Estat anacrònicament socialitzant. Tot plegat molt edificant...

Però sobreviure al mar no és cap privilegi. Si mores, potser tens dret a un homenatge i a una placa que et recordarà. Viu estàs condemnat a vagar pel paradís com un etern perseguit clandestí, recollint cartons, deixalles o venent pels carrer. Davant les elits aquests sobrevivents són culpables de la seva pobresa. Aquest procés de construcció ideològica ha estat perseverantment  treballat pels think tanks neoliberals. La pobresa no és el producte d’unes normes de joc que fan prevaldre els interessos de les classes privilegiades, sinó culpa personal produïda per la indolència i la manca d’iniciativa. Només la mort fugint del desastre sembla poder eximir-los, temporalment, d’aquesta culpa. I dic temporalment perquè segur que algú ja està pensant en com capgirar la situació i que aquesta suposada “vergonya” d’avui resti justificada per alguna culpa secreta.  

Lampedusa ens mostra el rostre desfigurat de la classe dominant. Un rostre que no expressa, com deia Brecht, els patiments de la lluita contra la injustícia, sinó el deteriorament moral d’una elit disposada a fer el que sigui per mantenir el seu poder i riquesa.

LÍMITS ECOLÒGICS DEL TURISME

El bloc de Raül Valls

Sobre la recerca d'alternatives en els límits ecològics de les activitats recreatives

Llicenciat en Filosofia per la UAB, membre d'Alba Sud, del Centre per a la Sostenibilitat Territorial i activista en defensa del territori, sindicalista de CCOO i lector incansable de les diverses tradicions d'emancipació de la humanitat. En aquest espai pretenc crear un espai de reflexió, dubte i coneixement per a entendre la crisi actual i buscar alternatives possibles que posin en qüestió la idea de progrés imperant. Acostar els vells i els nous moviments socials difonent propostes que els enforteixin i que facilitin una nova hegemonia social. Treballar per una transició cap a un vida col·lectivista i una manera diferent d'entendre i entendre'ns amb el nostre entorn natural.

Anar al bloc »