Sota el títol “La comercialització del turisme rural comunitari a Amèrica Llatina”, la iniciativa va servir per promoure l'intercanvi d'experiències i enfortir els vincles comercials entre operadores de turisme comunitari llatinoamericanes i agències de turisme a Catalunya [1].

La comercialització peça clau

Els darrers anys moltes iniciatives comunitàries han fet importants esforços per millorar les seves infraestructures i formar-se per dur a terme una activitat turística. Però els resultats no sempre han estat exitosos. Una de les principals dificultats per a aquestes experiències és aconseguir un flux suficient de visitants que compensi econòmicament les inversions. Tot i així, també és cert que són nombroses les organitzacions camperoles i/o indígenes que estan aconseguint complementar i ampliar els seus ingressos a través del turisme, tal i com van detallar els representats de les vuit tour-operadores participants a la trobada que es van fer a la Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès el dilluns 21 d’octubre.

Hi ha comunitats i cooperatives que han aconseguit vendre la seva oferta directament, tant a la població dels seus països com a estrangers que s’hi troben de visita. En aquest sentit, Flora Acevedo, professora de la Carrera de Turisme Sostenible de la Universitat Autònoma de Nicaragua (UNAN-Managua) i representant de la tour-operadora Exode-Nicaragua, va insistir a no perdre de vista la importància del mercat nacional per a la consolidació del turisme rural comunitari (TRC). Perquè “és una clientela propera, que pot venir durant bona part de l’any i que pot establir relacions de complicitat amb moltes iniciatives, comprant-los les seves produccions, a més de fer turisme”, va explicar.

En d’altres casos, les comunitats camperoles o indígenes han intentat arribar a acords amb tour-operadores o agències convencionals. Al principi no ha estat fàcil, pel mateix funcionament de moltes empreses privades que no respecten els acords i formes de funcionar de les comunitats, o perquè no veuen la singularitat d’aquesta oferta i no saben com vendre-la als seus clients. O per les mateixes dificultats logístiques d’alguns projectes de TRC que tenen un accés dificultós o molt car. Sigui com sigui, per a la consolidació de la comercialització d’aquest tipus d’oferta comunitària ha estat necessari disposar d’estructures comercials pròpies o aliances estables amb algunes empreses de confiança.

Panoràmica del Workshop celebrat al CETT el 25/10/2013. Foto de Carles Aries (Alba Sud).

EnA alguns països les xarxes de coordinació de diferents iniciatives comunitàries han jugat directament un paper protagonista en la posada en marxa de noves formes de comercialització. És el cas, per exemple, de la Red Tusoco, de Bolívia, tal i com va explicar el seu coordinador, Sandro Saravia. A d’altres països, les necessitats de la gestió quotidiana del turisme ha dut les comunitats a crear les seves pròpies empreses, amb autonomia en la gestió però sota el seu control estratègic, com és l’empresa Runa Tupari, de l’Equador, vinculada a la Unió d’Organitzacions Camperoles Indígenes de Cotacachi (UNORCAC). Christian Garzón, el seu gerent, explicava que “aquesta divisió d’estructures, sempre sota control polític de l’UNORCAC, els havia permès créixer i incrementar el seu volum de vendes”. Una altra de les formes de comercialització l’han dut a terme algunes ONG, que han assumissit com a part de les seves funcions les tasques de comercialització del TRC. És el cas de Travolution a Xile, com va relatar el seu responsable comercial José Gerstle. Finalment, a d’altres indrets les comunitats organitzades han pogut construir aliances amb empreses privades amb les quals han establert relacions de confiança i poden treballar a llarg termini. Això passa, per exemple, a El Salvador, on la tour-operadora familiar Toururales ha establert una aliança amb la Mesa Nacional de TRC d’aquest país i s’encarrega d’organitzar circuïts turístics involucrant a diverses iniciatives, explica Roxana Flamenco, la seva propietària.

Una aposta pel control comunitari

Durant les presentacions públiques de les diferents tour-operadores llatinoamericanes va quedar clar que el concepte de turisme comunitari comú a totes les experiències inclou com a pilars fonamentals la voluntat de control de l’activitat turística per part de les comunitats, que s’organitzen de maneres diverses segons els llocs, i la preservació de la seva riquesa natural i cultural. “El TRC ha ajudat a les poblacions a tenir un control efectiu sobre el territori i sobre els recursos”, valorava Rosa Maria Martins, de Red TUCUM, Brasil. “Molta gent es veia obligada a vendre les terres per la pressió de les grans empreses i per la dificultat de guanyar-se la vida només amb una activitat productiva”.

Amb les iniciatives de TRC, d'una banda s'ha aconseguit diversificar les activitats productives i complementar els ingressos tradicionals vinculats a l’agricultura, la ramaderia, la pesca, l’artesania o la gestió forestal i, de l'altra, s'està estenent un model que procura explotar els recursos buscant la sostenibilitat i cura de l’entorn. Com explicava Madelyn Castro, representant de l'organització costa-riquenya ACTUAR: “Els projectes de turisme rural comunitari sorgeixen de la necessitat de generar alternatives per sobreviure en contextos de pobresa però sempre són una activitat complementària a les altres activitats quotidianes del camp. És el turisme qui s'adapta a l'entorn i no l'entorn que canvia a causa del turisme”.

D'altra banda, alhora que les poblacions han desenvolupat una consciència mediambiental més forta, també han començat a desenvolupar alternatives més justes davant el model de desenvolupament actual.Així, “la majoria de projectes reinverteixen els guanys en benefici de la comunitat i estan enfortint el teixit social i el capital humà”, explicava Sandro Saravia de la xarxa TUSOCO, de Bolívia. La formació tècnica i política està també present en molts dels projectes de TRC com una manera d'augmentar la qualitat del producte que ofereixen però també de donar formació a la població local. Això, sumat a la revaloració de la pròpia cultura, ha comportat un augment de l'autoestima individual i col·lectiva. És especialment rellevant l'impuls que ha donat el TRC a la millora de les condicions de vida de les dones, “que són les qui principalment sostenen aquest tipus de projectes i més se’n beneficien”, tal com va argumentar Flora Acevedo.

Sandro Saravia de la Red TUSOCO de Bolívia durant el Workshop del 25/10/2013. Foto de Carles Aries (Alba Sud). 

Un dels grans atractius d’aquest tipus d’oferta és que els visitants poden conèixer de la mà de la gent que viu i treballa a les zones rurals els seus entorns naturals, les feines quotidianes a què es dediquen, les diferents expressions culturals. O bé poden accedir a indrets poc freqüentats, lluny de l’oferta tradicional. A més a més el turista sap que bona part de les seves despeses queden en mans de la població local, i els ingressos es redistribueixen molt més que amb les ofertes tradicionals. Aquesta voluntat d’ampliar el nombre de persones que se’n beneficien l’explicitava clarament Christian Garzón, de Runa Tupari, de l’Equador, quan defensava “que els turistes no es concentrin a unes poques comunitats i cases, sinó que molts pocs turistes es distribueixin a cada vegada més llocs”, facilitant així que aquesta via de diversificació econòmica no quedi en poques mans.

La necessitat de clarificar

Un membre del públic de les jornades que es van fer a Sant Cugat va qüestionar si no hi havia massa semblances entre aquestes formes de fer turisme i les acciones solidàries, i si no calia més clarificació. És cert que tradicionalment algunes ONG europees i nord-americanes han organitzat viatges solidaris per conèixer i visitar comunitats rurals d’Amèrica Llatina, com a forma de sensibilització i expressió  de compromís amb aquestes. Sense negar-ne la importància, o la de diverses formes de voluntariat, que entre d’altres coses també ha ajudat a les comunitats a formar-se en l’atenció als seus visitants, els participants de la trobada van coincidir a valorar que la construcció d’alternatives econòmiques que ajudin a diversificar els ingressos de les famílies rurals no pot dependre d’aquest tipus de propostes, que inevitablement són molt petites. I per altra banda, Roxana Flamenco, gerent de Toururales, afirmava que “no es pot ser subjecte permanent de la solidaritat d’altres”. Per tant, si algunes comunitats adopten aquesta via econòmica no pot ser venent pobresa, sinó sobre la base d’una oferta interessant i atractiva en si mateixa. I això implica assumir el repte de construir estructures comercials que puguin generar alternatives econòmiques reals, sense que les comunitats perdin capacitat de control sobre aquesta activitat.

Notes: 

[1] La iniciativa és part d’un projecte gestionat per Alba Sud en consorci amb l’Escola Universitària de Turisme i Hoteleria (CETT-UB), Èxode Viatges, TOSCA, l’Ajuntament de Sant Cugat i el suport de la Diputació de Barcelona. S'ha beneficiat també del suport de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) per mitjà d'un projecte de cooperació orientat a l'enfortiment del turisme rural comunitari a El Salvador, co-executat amb la Fundación PRISMA.

Article publicat al setmanari Directa, núm. 337, del 06/11/2013 al 12/11/2013.