12-12-2013
Treballadors de l'Hotel Las Veraneras denuncien acomiadataments per formar un sindicat
Ernest Cañada | Alba Sud / Rel-UITA15 treballadors acomiadats. L'empresa nega l'accés als inspectors del Ministeri del Treball a les seves instal.lacions. Parlem amb Jorge Bolaños, director general de la Inspecció del Treball. El conflicte continua obert.
Crèdit Fotografia: CEAL
Juntament amb treballadors de l'Hotel Decameron també situat a Los Cóbanos, pertanyent a un grup empresarial colombià, i l'Hotel Siesta a la ciutat de San Salvador, els treballadors de Las Veraneras van fundar un sindicat de branca del sector hoteler, el Sindicato de Trabajadores de Industria Gastronómica, Restaurantes, Hoteles, y Afines al Turismo (SITIGHRA), associat a la Rel-UITA.
Recentment, acompanyats de Gilberto García i Andrea García, membres del Centro de Estudios y Apoyo Laboral (CEAL), que han estat donant suport a aquest procés d'organització sindical, vam visitar als treballadors acomiadats per conèixer la seva situació. Els treballadors van relatar per Sirel la realitat que estaven vivint a l'hotel, que segons relaten s'havia deteriorat especialment des de mitjans de 2012, quan va canviar l'administració de l'empresa i la va assumir Larry Alberto Zedán, un dels fills del propietari i fundador, Jorge Zedán. Van ser aquests canvis el que els va portar a organitzar-se.
Por, inseguretat, superexplotació
Miguel Antonio Monroy va treballar 14 anys a l'empresa: "Primer 6 anys a jardineria. Després em van passar al restaurant com a supervisor de cambrers 2 anys. I després em van traslladar a la piscina, també com a supervisor. Aquí estava quan em van acomiadar". En aquell moment es va tornar habitual que els treballadors haguessin de fer múltiples tasques, tal com descriu Miguel Antonio: "Estàvem fent una feina i al mateix temps volien que en féssim un altre. Per exemple, netejar piscines, rentar el mobiliari,... qualsevol cosa ens manaven fer. I a més no ens pagaven els dies dobles. Per això nosaltres vam decidir organitzar-nos, per tot aquest maltractament".
José Agustín Sosa, que va treballar per 7 anys a l'àrea de manteniment com a paleta, descriu un entorn similar: "Em van contractar per treballar com a paleta, però també em posaven a pintar, netejar canals, escombrar, treure les escombraries,... a fer un munt de gestions que no estaven en el meu contracte de treball". Recorda que quan va morir l'antic amo, que els donava bonificacions personalment, per felicitar-los per la feina, les coses van canviar: "Ens van amenaçar amb baixar-nos el sou, volien pagar-nos encara menys que el salari mínim. I també ens obligaven a fer un torn de nit com manteniment. A vetllar per les instal·lacions de l'energia elèctrica (on hi ha Internet, els telèfons,...). Però aquestes no eren les meves funcions, i quan alguna cosa no ho feia bé, perquè aquest no era el meu treball, em volia donar un càstig, i amenaçaven amb enviar-me uns dies a descansar sense sou. No ho van fer mai però ens espantaven amb això".
A més el seu treball cada vegada es tornava més insegur i cansat: "Per exemple, jo treballava al sostre netejant canals i em tocava pujar amb unes escales trencades, afegides, passant perill, i ni tan sols tenia una altra persona perquè m’aguantés l'escala. Tot sol m'enviaven. I si feia de paleta no em posaven qui em fes arribar els maons o qui fes la barreja, ho havia de fer jo tot: feia d'auxiliar de paleta i de paleta. I després si la feina no avançava m’amenaçaven amb acomiadar-me perquè no treia la feina".
Amb 30 anys d'edat, William Arnoldo Pérez, treballava des de feia 17 mesos a Las Veraneras com a salvavides, encara que també havia de ocupar-se del manteniment de la piscina, repartir tovalloles o netejar els arbres de coco. Explica que li deien "que era fix eventual, és a dir que no tenia dret a res, només al meu salari. Dia treballat, dia pagat. I després res més. Treballava igual que els meus companys però el meu sou era gairebé la meitat. I no tenia dret a assegurança, al fons de pensions,... i els horaris que teníem també eren exagerats. A més rebíem maltractaments de part del gerent, el senyor Luis Castillo. Nosaltres fent les coses bé i ell volia més rendiment, que ens donéssim pressa i llavors ens cridava. Per això va ser que vaig prendre la decisió d'organitzar en el sindicat".
A causa del deteriorament de les seves condicions laborals, maltractaments diversos i una important de deute en hores extres, dies festius , etc. Els treballadors d'aquest hotel van decidir organitzar-se i reclamar els seus drets. La gent estigués "cansada i fastiguejada, i això els va portar a organitzar-se i fundar el sindicat", explica Gilberto García.
Inspecció del Ministeri del Treball
A primers del mes d'abril els treballadors de Las Veraneras, amb una plantilla d'unes 60 persones, es van queixar per mitjà del telèfon de contacte del programa de ràdio setmanal del president del govern. En resposta Mauricio Funes va enviar al Ministeri del Treball que fes una inspecció a l'hotel. Segons Gilberto García de CEAL, després d'aquesta visita "el Ministeri ha assenyalat que s'estaven cometent una quantitat impressionant d'infraccions laborals, com 154: no tenien reglament intern de treball, treballaven més de la jornada laboral i en alguns casos fins a 60 hores setmanals, no pagava el salari mínim, ni tan sols tenien contractes escrits, operaven en la total informalitat i menyspreu a les normes laborals". També va determinar que l'empresa havia 17.000 $ als seus treballadors per falta del pagament d'hores extres, festius, nocturnitat, vacances, etc.
No obstant això, l'empresari no va voler reconèixer les infraccions assenyalades pel Ministeri del Treball, segons explica el mateix Gilberto García: "El propietari de l'hotel, Larry Alberto Zedán, es comporta de manera superba i prepotent. No ha volgut millorar el que li va assenyalar el Ministeri de Treball. Diu que a ell ningú el pot obligar a fer el que no vol". I afegeix que "mostra un menyspreu total per les lleis laborals del país".
Formació del sindicat
En aquest context, un grup de treballadors de Las Veraneras, juntament amb altres treballadors de l'Hotel Decameron, també a Los Cóbanos, i l'Hotel Siesta a San Salvador, van decidir crear el Sindicato de Trabajadores de Industria Gastronómica, Restaurantes, Hoteles, y Afines al Turismo (SITIGHRA). Però l'empresariat no va voler reconèixer al sindicat. Tal com continua narrant Gilberto García: "la junta directiva provisional del sindicat, l'endemà que van introduir la documentació al Ministeri del Treball, van enviar cartes als tres propietaris, presentant-se i sol·licitant iniciar un procés de relació laboral normal entre un sindicat i una empresa, és a dir presentar-se, seure a parlar i buscar com resoldre els problemes. Lluny d'això, les patronals de Decameron i Las Veraneras van reaccionar de forma agressiva acomiadant en el cas de Las Veraneras a 15 fundadors i a Decameron a 1 fundadora".
Crèdit fotografia: CEAL.
"L'única explicació que ens va donar el propietari de l'hotel va ser que ell no volia cap sindicalista a la seva empresa", explica William Arnoldo Pérez, que treballava com salvavides. L'alternativa que els va donar l'empresari va ser que sortissin del sindicat si volien continuar treballant aquí: "Ens van dir que si no renunciàvem al sindicat no teníem entrada. I com no vam voler renunciar ens van dir que les portes estaven tancades. Nosaltres ens vam presentar a la feina però ja ens van dir que no", explica José Agustín Sosa, paleta de l'àrea de manteniment.
José Magaña, que treballava des de feia 7 anys en la seguretat de l'hotel, manifesta que la resposta dels treballadors no podia ser una altra que demanar a l'empresari: "Com que no es va fer càrrec de cap pagament, ni de les hores extres ni dels dies festius, nosaltres li vam posar una demanda, perquè en el judici poguéssim guanyar aquests diners".
Un conflicte als tribunals
Quan la Inspecció del Ministeri del Treball va voler entrar novament a l'hotel per fer les comprovacions pertinents, el propietari no els va deixar entrar a les seves instal.lacions. Això va comportar que el Ministeri l’imposés noves multes per no deixar entrar els inspectors.
En aquests moments ja s'han interposat totes les demandes per acomiadaments i estan a l'espera de les audiències inicials, explica Gilberto García: "Som molt optimistes perquè els treballadors tenen la raó. Estaven protegits per ser fundadors del sindicat i van ser arbitràriament acomiadats. No dubtem que els jutjats fallaran a favor seu. Segons el Codi del Treball, per ser fundadors del sindicat no poden ser acomiadats en els 60 dies posteriors a la interposició dels documents per formar el sindicat. Posteriorment aquesta protecció s'estén per dos anys. I ells van ser acomiadats com 10 dies després que haguessin introduïts els documents".
Mentre esperen l'evolució del procés judicial dels treballadors segueixen enfortint el sindicat. Inicialment es va fundar amb 42 treballadors i ara ja són més de 60, i s'han anat afiliant treballadors de més hotels. Malgrat les dificultats l'esperit de lluita segueix en alt, tal com expressa José Magaña: "Dic jo que si això arriba a algun lloc on hagin persones que estiguin sent obligades a treballar més del compte i sense increment de salari, que no ho facin, millor que denunciïn els abusos i les injustícies. Més val enfrontar un els problemes, encara que sigui amb un monstre. Que demanin, que no tinguin por i busquin suport als sindicats, però un bon sindicat, no un qualsevol".
Crèdit Fotografia: Jorge Bolaños. Fotografia de Rel-UITA / Ernest Cañada
Article publicat originalment en castellà en dues parts a la web de la Rel-UITA el 29 de novembre, el 3 i 11 de desembre de 2013.
TURISMES EN DISPUTA
El bloc d'Ernest Cañada
Sobre perspectives crítiques en el turisme i alternatives postcapitalistes
Investigo en turisme des de perspectives crítiques. Treballo actualment com a investigador postdoctoral en la Universitat de les illes Balears (UIB). Soc membre fundador d'Alba Sud i des d'aleshores sóc el seu coordinador. Entre els anys 2004 i 2015 vaig residir a Centreamèrica. En aquest blog parlem de turisme en plural, del seu impacte en el treball i també en el món rural, dels processos de despulla que comporta, de les condicions laborals dels seus treballadors i treballadores. Però també dels esforços comunitaris i d'amplis sectors socials per controlar territoris, recursos i maneres d'organitzar aquesta activitat per construir alternatives emancipatòries postcapitalistes.