Un dels debats més actuals sobre l’explotació d’hidrocarburs no convencionals per fractura hidràulica (fracking) fa referència a la relació entre l’esgotament dels hidrocarburs convencionals i la pèrdua de competitivitat empresarial si no s’aposta per aquesta tècnica. Aquest és el debat actual a Catalunya i Europa. Un debat interessat en el que s’obvien els costos ambientals i socialsper centrar-se exclusivament en els beneficis econòmics i per tant laborals.

La precarietat actual en el món del treball facilita que les classes dirigents puguin manipular la població amb l’argument de la necessitat de mantenir el creixement econòmic a qualsevol preu. Hi ha casos com el de Polònia on la majoria de la societat, gràcies a l’acció d’una forta aliança entre oligarquia energètica i govern, veu ja àmpliament amb bons ulls el fracking. A Catalunya fins ara és diferent, un fort moviment social provocà que s’aturessin els permisos i es descartés aquesta tècnica com a alternativa energètica.

Guanyat el “combat” dels efectes negatius que pot comportar el fracking per al medi ambient i la comunitat que viu en el territori més proper a aquest tipus d’explotació, ara els seus partidaris tornen a la càrrega amb un nou argumentari. Així es planteja que és necessari estudiar per poder decidir si s’explota o no, perquè el que estaria en joc és la possibilitat de guanyar competitivitat empresarial, tal i com haurien fet els Estats Units, on la premsa no es cansa de repetir que d’aquesta manera han assolit la sobirania energètica. Sota el “mantra” de la competitivitat, aquest posicionament abandona la molt assenyada política de prevenció davant una indústria extractiva que pot arribar a ser molt agressiva.

Aquest argument defensat per empreses i alguns científics “desarrollistes” és ara també defensat per les seccions sindicals de les petroquímiques, tant de la Unió General de Treballadors (UGT) com de Comissions Obreres (CCOO) en el document Explorar per decidir. El seu posicionament es basa en la lògica equivocada que primer de tot és la defensa dels llocs de treball, i per tant assumeixen la  preocupació per la pèrdua de competitivitat empresarial. Aquest argument s’ha de deixar per la patronal i els que defensen el sistema econòmic basat en aquest capitalisme extractivista. Però els sindicats han de començar a treballar conjuntament amb els moviments socials i organitzacions polítiques que prioritzen el treballador i el medi ambient per damunt del capital, per una economia que respecti els drets dels treballadors però també els drets del medi ambient i la ciutadania.

Mirant a llarg termini la millor manera de garantir els llocs de treball és que aquests no desenvolupin productes que provoquen l’exhauriment dels recursos geològics i ecològics que hi ha al planeta. Un exemple és el de l’energia. Actualment el nostre sistema socioeconòmic necessita massa energia per funcionar i no col·lapsar, i aquesta és obtinguda de fonts no renovables, com el fracking, que provoquen greus impactes ambientals. Cal una profunda transformació del sistema energètic per tal de poder garantir-ne més eficiència i que provingui de fonts renovables i netes. L’opció del sindicalisme hauria de ser treballar conjuntament amb partits i moviments, com la recentment creada Xarxa per la Sobirania Energètica, per avançar cap una transició energètica basada en energies renovables i en mans d’empreses públiques i/o cooperatives.

Aquesta defensa d’una transformació i control de l’energia des de la ciutadania i el sector públic no és nou, ja es va donar en part al Regne Unit després de la Segona Guerra Mundial provocant una millora de les condicions laborals de treballadors i treballadores. Aquesta es va poder fer gràcies a l’aliança entre el sindicalisme i el partit Laborista que els representava. Per tant no és impossible o una utopia.

A Catalunya, i al conjunt d’Europa, es podrien generar milers de llocs de treball per mitjà de la creació i instal·lació de fonts d’energia renovable (eòlica, solar, geotèrmica, biomasa...), i que també tindria efectes multiplicadors en d’altres activitats, com el manteniment i rehabilitació d’edificis, per exemple. Una aposta seriosa pel control energètic podria donar lloc a una economia alternativa basada en una major participació dels treballadors/es en les decisions i el respecte al medi ambient. Tot això es podria realitzar amb eficiència energètica, acabant amb la dependència del petroli i el gas i amb un control democràtic de l’energia. Per això demano una reflexió profunda de quin és l’objectiu del sindicalisme. La defensa dels llocs de treball per sobre de tot i de tothom o una aposta per una societat més justa que generi llocs de treball dignes per a la ciutadania i el medi ambient?