El turisme ha arribat  a la historia de la humanitat per quedar-se. La inquietud humana per conèixer allò que està més enllà de l’horitzó que abasten els nostres ulls ha estat part de la nostra essència. El turisme sublima avui aquesta tendència humana d’abastar qualsevol terra per llunyana i isolada que estigui. Però quin model turístic és possible en una societat que ha d’acceptar que hi ha límits naturals que no podem obviar? En aquest context, l’agroturisme avui no és només una opció davant d’un model turístic basat en el consum desaforat de recursos energètics i territoris, sinó que és part també d’una alternativa turística possible en un societat que haurà de tenir com a base la contenció i l’austeritat.

Però mentre acaben de néixer aquestes noves opcions, les velles no acaben de morir, i això té els seus perills. Entre ells la possibilitat que aquestes noves de fer turisme siguin vistes només com a una variant més de les possibles comercialitzacions que el sistema capitalista acaba incorporant al seu catàleg de vendes. El “consum verd” va en aquesta direcció. I és en aquest sentit que l’agroturisme té també el seu públic. Un públic minoritari, format i de rendes altes que vol fugir de la massificació artificial dels grans resorts turístics i que cerca autenticitat i experiències úniques. Però l’agroturisme és molt més que això: pot ser la llavor d’un turisme que serà en un societat que hagi fet les paus amb el planeta i accepti el seus límits [1].

És a partir d’aquestes premisses que, convocats per la Fundación Ecoagroturismo i sota la moderació de Javier Tejera [2], el passat 9 de maig en el marc de la Fira Biocultura realitzada al Palau Sant Jordi de Barcelona, el Centre per la Sostenibilitat Territorial (CST), Alba Sud, Tosca, Montanyanes i la mateixa Fundación Ecoagroturismo vam debatre sobre el turisme en entorns rurals. 

L’experiència del TRC a Amèrica Llatina

Ernest Cañada, coordinador d’Alba Sud, membre del CST i expert en turisme rural i alternatives comunitàries, ens va situar com a punt de partida una revisió de l’experiència del turisme rural comunitari (TRC) que s’ha desenvolupat a Amèrica Llatina. Davant d’un model turístic massiu i basat en espais “desterritorialitzats”, va proposar ressituar el “lloc” com a paradigma turístic. Recuperar el valor del territori i els seus recursos particulars, esdevé la premissa fonamental. El “lloc”, i amb ell la gent que hi viu, és l’element central d’un model de turisme  que no pretén en cap cas substituir l’estructura econòmica d’un territori, si no ser-ne un complement. Les activitats agropecuàries són la base sobre la que sorgeix una proposta turística creïble. Aquest model no pot tampoc desenvolupar-se al marge del control per part de la gent del territori. Les associacions i cooperatives es converteixen en l’estructura organitzativa més adient per establir aquest control democràtic sobre els projectes turístics. Un model, per  tant, totalment allunyat del que proposen les grans corporacions internacionals del turisme, basades en l’estandarització i les dinàmiques de despossessió. En aquest sentit el TRC trenca amb les lògiques de poder econòmic i ressitua les relacions entre persones de diferents cultures com a alternativa al consumisme desaforat del turisme de resort i vol low cost.

Seguint Cañada podríem sostenir que l’agroturisme a casa nostra requereix d’un món rural viu que manté la seva especificitat cultural i la seva vida quotidiana enfront la vida urbana. Perquè és precisament d’aquesta necessitat de retorn al contacte amb la natura que viu el turisme rural. La civilització urbana i industrial ha suposat grans avanços per la Humanitat però han apartat a gran part dels essers humans d’un entorn on havien viscut durant centenars de milers d’anys. Tornar a connectar amb el món natural esdevé una necessitat existencial de primer ordre. Aquest món rural viu només pot ser possible a partir de la pervivència de les velles cultures camperoles, pervivència que va més enllà de la “necessitat turística” i que esdevé una necessitat per la nostra supervivència: el repte d’alimentar milers de milions de persones sense destruir la terra fèrtil, el bé més apreciat que tenim.

L’agroturisme posa en valor les velles cultures camperoles i els entorns naturals que aquestes conreen. Aquest és avui un element important per defensar aquest model turístic, no com a alternativa elitista (un dels principals perills a la que es veu abocat), sinó com model turístic factible en un futur d’escassesa energètica (peack oil) i necessitat de preservació de la biodiversitat natural.

Aliances agroturístiques, el projecte CERES Ecotur

Severino Garcia, president de la Fundación Ecoagroturismo, va aprofundir en els perills que amenacen l’agroturisme a Espanya en aquest context de desaparició de les velles cultures camperoles i va desgranar propostes factibles i immediates per esmorteir la inèrcia actual i generar tendències que tornin a donar vitalitat a la pagesia. Calen aliances fermes entre el camp i la ciutat, va proposar, i és per això que el projecte CERES Ecotur vinculat al ECEAT ha creat certificacions en el terreny de la sostenibilitat ambiental dels allotjaments turístics rurals, de les activitats a la natura i d’una gastronomia basada en la recuperació de les varietats autòctones.

En aquest sentit per Severino Garcia no hi ha un únic perfil o model per construir un projecte agroturístic ecològicament respectuós amb l’entorn, sinó molts camins diferents que ens porten a aquesta idea. Pot ser el manteniment del paisatge tradicional, la preservació de races ramaderes i vegetals autòctones, un projecte de restauració o elaboració d’aliments basada en els productes locals, la bioconstrucció, etc.

Però la recuperació de les cultures camperoles no pot quedar en el terreny de la consigna, calen polítiques actives que ho afavoreixin. Severino ens ho va mostrar amb una comparació molt senzilla: la venta directa del productor al consumidor, que és absolutament quotidiana a França, es troba encara dins la il·legalitat a Espanya malgrat que un decret llei del 2011 preveia la seva regulació i que les comunitats autònomes encara no han regulat [3]. En resum, necessitem polítiques concretes i decidides que afavoreixin als petits agricultors com a base d’un agroturisme real i no d’un xarxa d’allotjaments rurals de luxe en un entorn paisatgístic en procés de deteriorament i banalització.

Propera Parada i l’Escola de Pastors, alternatives per a un món rural viu

Però el moviment es demostra caminant i les dues ponències següents es van fer ressò de propostes que a Catalunya malden en la direcció d’afavorir l’establiment i viabilitat de projectes econòmics que facin realitat un món rural de nou viu. Una agosarada i rupturista idea tenyeix aquestes dues iniciatives: la del  “creixement limitat” dels projectes empresarials. La idea és simple però absolutament cabdal: no hi ha creixement il·limitat en un entorn limitat. Cal establir marges geogràfics i de beneficis a l’activitat. La proximitat esdevé en aquest moment quelcom real i no simplement declamatiu. 

Llorenç Planagumà ens proposava des del Tosca el projecte Propera Parada, una iniciativa turística per donar a conèixer al públic català diverses iniciatives empresarials basades en la producció alimentaria i artesanal de la Garrotxa. Es tracta d’una activitat vivencial i educativa que divulga una forma diferent d’entendre i entendre’s amb el territori i el paisatge. El projecte milita activament en la proximitat com a valor fonamental: ser útils socialment al territori on neix i del que neix, protegir i millorar el seu entorn natural immediat generant dinàmiques saludables en tot els sentits [4].

Finalment Vanesa Freixa, membre de Montanyanes va fer palesa la necessitat dels pagesos i pastors de fer real l’objectiu de mantenir un món rural viu. Sense relleu generacional, les polítiques basades en la subvenció estan abocades només a ser testimonis muts de l’agonia dels pagesos i quan aquests hagin desaparegut a ser font important d’ingressos per les grans corporacions agràries únicament interessades en acumular com més beneficis millor.

En aquest sentit l’Escola de Pagesos i Pastors de Catalunya, projecte estrella de l’Associació,  esdevé una proposta substantiva que té com objectiu formar pagesos i pastors més enllà de las estructures de relleu generacional familiar, formant i aportant nous pagesos en el sector primari, trencant les lògiques perverses basades en les subvencions i un ambient general de pessimisme i derrota històrica del sector. L’Escola té com  a objectiu formar per a la producció ecològica, per recuperar els mercats i els productes locals, per visualitzar i difondre els aspectes positius del món rural en general, per apostar per la innovació i sobre tot fugir dels aspectes bucòlics i nostàlgics d’un món que molts volen veure en decadència final. 

A partir d’aquestes experiències es fa patent la necessitat de combatre els processos de “desterritorialització” que són condició de possibilitat d’un model turístic en mans de les grans corporacions i aliè als recursos i valors del territori i de la gent que l’habita. Calen polítiques decidides i projectes concrets que recuperin les cultures pageses i el món rural. Només d’aquesta manera podrem parlar d’un autèntic agroturisme en el marc d’un nova cultura del territori i d’una societat ecològicament reestructurada.