Ivan Murray ha estudiat la conformació de la classe capitalista a Balears, d’arrel terratinent, industrial agroalimentària i financera. Els grans hotelers balears són perfeccionadors d’un control corporatiu amb el que volen forçar un món a la seva mida.

El bloc històric encapçalat pels hotelers balears

Joan Buades va ser el primer en analitzar el sorgiment i el desplegament de les cadenes hoteleres balears (Barceló, Escarrer, Fluxá, Riu, Matutes…), descobrint-nos que algunes d’elles provenien d’antigues nissagues industrials o de lligams servils amb la dictadura franquista. Més recentment, se’ls hi han afegint d’altres grans hotelers (Piñero, Hidalgo…) que han adoptat Balears com a seu de les seves corporacions. Què els va fer sorgir o instal·lar-s’hi justament aquí? Per què no hi ha cap corporació turística semblant a Itàlia o Grècia i només una a França? Sovint ens hem fet aquestes preguntes. Aventuram a dir que pugui tenir a veure amb el suport social dels que comparteixen els interessos d’aquesta classe dominant: l’Estat, la corona, les classes propietàries, els defensors de la identitat i de la singularitat territorial insular, el caciquisme i el clientelisme servils que es perpetuen amb l’actual sistema polític fruit de la Transició… Aquesta interpretació es correspon amb la definició d’un bloc històric hegemònic mitjançant la manufactura del consens, segons la definició d’Antonio Gramsci.

La història dels governs balears recents ens mostra la seva submissió, gairebé sense excepció, al poder dels hotelers. Onofre Rullan, Joan Amer i Joaquín Valdivielso ho han estudiat pel que fa, per exemple, al planejament urbanístic i territorial, la legalització de l’oferta d’apartaments (1984) o l’ecotaxa (1999-2003), eliminada aquesta última rere el torcebraços dels hotelers –emmascarats per la Sociedad y Turismo Nuevo Milenio– per imposar la seva voluntat contrària a aquest impost.

L’acumulació ampliada de l’hoteleria transnacional

Els hotelers balears consolidaren la seva condició de classe capitalista amb la seva internacionalització durant la dècada dels 80 vers el Sud amb predilecció pels règims dictatorials: Escarrer a la Indonèsia de Suharto i a la Cuba de Castro; Barceló amb els Trujillo y Balaguer de la República Dominicana o amb la monarquia Alauita al Marroc; Fluxà o Riu al Mèxic del PRI que els encetà els territoris de Yucatán i Baja California Sur… La inclusió de l’Estat espanyol a l’OTAN (1982) i a la Unió Europea (1986) situà a la nostra classe capitalista hotelera balear al cor de la bèstia que es sustenta amb el poder financer i bèl·lic. Justament, a més, en el moment en què els Estats del Sud es rendien a la pressió del deute extern per sotmetre’s als plans d’ajustament estructural de les institucions de Bretton Woods. Així, els hotelers balears pogueren passar de fer acumulació de capital originària, basada en l’explotació dels treballadors, a fer-ne d’ampliada fonamentada en l’empobriment del Sud, particularment amb la recolonització espanyola d’Amèrica Llatina. David Harvey denominà aquest procés acumulació per despossessió. Ernest Cañada ha sistematitzat els conflictes sorgits arran d’aquest desplegament del capital hoteler a Amèrica Central en cinc tipus: d’extracció de rendes del treball, redefinició de les normatives en favor del capital, competència amb l’empresariat local, extracció i privatització de recursos naturals i desplaçament territorial.

La desregulació balear

Miquel Nadal (UM) i Joana Barceló (PSOE) accediren als interessos dels grans hotelers amb la Llei d’Impuls de la Inversió (4/2010). Carlos Delgado (PP) amplia la submissió de la normativa urbanística amb la nova Llei del Turisme de les Illes Balears (8/2012), per legalitzar oferta d’allotjament turístic encara que tingui infraccions urbanístiques i possibilitar-ne la venda fraccionada per usos residencials o comercials, el més conegut dels quals són els condotels. Aquest indult pot suposar el desmantellament de les fàbriques turístiques per especular amb els immobles al mercat financer. La mateixa Llei Nadal-Barceló creà la figura de Declaració d’Interès Autonòmic per agilitzar els tràmits que permetin fer nous complexos urbanístics (de Blau Hotels amb camp de golf a Sa Ràpita anomenat Mirador d’Es Trenc i de la cadena Hyatt a Canyamel), privatitzar espais públics (de Meliá Hotels International a Magaluf), construir un centre comercial i esportiu Rafael Nadal al costat d’un altre ja existent públic (Manacor), fer un nou accés viari al port de Son Blanc (Ciutadella) o ungir el camp de golf de Son Bosc a l’espai natural de S’Albufera (per la inversió de Grupotel, Cesgarden i Iberostar a Muro). Tot plegat, una il·lustració modèlica de la submissió de la regulació al projecte de classe del capital.

Si fan això aquí, què no faran als països empobrits? Els Estats del Sud claudiquen al xantatge dels hotelers balears. Per exemple quan l’any 2004 les cadenes hoteleres d’Escarrer, Riu, Barceló, Fluxá, Matutes i Piñero compraren 150 milions de dòlars de deute extern de l’Estat dominicà. En aquestes condicions, fa bon negociar… El resultat és que, segons el PNUD (Programa de les Nacions Unides per al desenvolupament), les regions turístiques de Bávaro, Punta Cana i Puerto Plata estan menys desenvolupades que la mitjana del país.

Nota:

Aquest article forma part de la publicació Tot inclòs. Danys i conseqüències del turisme a les nostres illes, editat per la Coordinadora Llibertària de Mallorca, estiu 2014.