Els Business Improvement District(BID) representen un dels esglaons més paradigmàtics del camí que els think tanks neoliberals varen dissenyar per les ciutats durant els anys 70 per tal d’acabar amb el que Ken Loach ha anomenat encertadament “l’esperit del 45” [1].

Els BID són zones urbanes on el sector del comerç mitjançant una taxa passa a gestionar alguns dels serveis municipals (neteja, manteniment, seguretat, promoció turística, etc.) amb l’objectiu d’assolir una “millora urbana” i promoure la zona des del punt de vista comercial i turístic [2]. El govern del territori passa pel sedàs dels objectius mercantils de les grans marques i corporacions comercials.  El seu origen més remot es troba als anys 70 al Chinatown de Los Angeles (EEUU).

Un retorn calculat

Els BID suposen així una concreció organitzativa de la manera neoliberal de veure el món i apunten directament contra la democràcia i el dret de la població a decidir com ha de ser el lloc on viu [3]. Per la via de les privatitzacions ara ens enfrontem al retorn d’un model de societat estamental on la influència de cada ciutadà en el govern del país es decidia en funció del seu nivell de renda i el seu lloc en l’escalafó social. Un pas més cap a un retorn, desitjat i organitzat des de fa dècades, que té com a ideal una societat governada com si fos una empresa privada en un nou tipus de feudalisme mercantil.

El cas de Nova York és emblemàtic [4]. Aquesta ciutat va ser, junt amb Xile, el banc de proves de les receptes neoliberals durant els anys 70. El govern federal nord-americà  i els poders econòmics van aprofitar la situació de fallida fiscal de la ciutat per imposar un radical canvi de rumb. Aquest va començar per atacar els drets dels treballadors i va seguir imposant el model de gestió empresarial com el més indicat també en l’esfera dels afers públics. Perquè precisament d’això es tractava: governar la ciutat i el territori en funció dels interessos de les iniciatives privades. 

Aquesta idea ens ha de sonar a tots. Hem viscut durant varies dècades sota la pressió d’aquest argument, mil cops repetit: el de la superioritat de qualsevol gestió privada, suposadament basada en criteris de racionalitat i eficàcia, per damunt de la gestió pública, suposadament governada per criteris polítics, “clientelars” i malbaratadors. I no ens enganyem, aquesta ha estat una idea que els neoliberals han aconseguir que calés en una part important de la població. El “desprestigi” de la política té molt a veure amb tot plegat. La “gestió política” ha estat sistemàticament identificada com a fosca, ineficaç o deutora d’interessos inconfessables.

I si això és així, el pas següent ja està servit: lliurar el govern de la ciutat a les empreses privades que la dirigiran amb criteris estrictament d’eficàcia econòmica. I si us plau quan es parli de “comerciants” que ningú pensi en el botiguer de la cantonada. Qui dirigirà els BID, i de retruc part de les nostres vides, seran les grans corporacions empresarials, que són les que tenen recursos i capacitat de fer-ho.

Un procés de manual

La dinàmica que pot acabar en els BID sembla gairebé de manual. Zones populars dels centres de grans ciutats colpejades per la crisi, l’atur i l’empobriment a les que progressivament es retiren les inversions públiques. La culpabilització dels seus habitants sòl ser també una de les estacions de pas més amanida que precedeix a les retallades socials i a les posteriors retòriques “higienistes”. El discurs de la ”neteja” es situa llavors en el centre de l’acció per passar de la degradació a l’exuberància. Qui ho ha degradat realment i per què resta en el misteri.

Els arguments d’Owen Jones sobre l’estigmatització social de les classes treballadores prenen sentit en la lògica de les polítiques de “millora urbana”. Si la “neteja ètnica” ens semblaria inadmissible, no passa el mateix amb processos de transformació que “gentrifiquen” [5] antics barris populars. Aquests estan en el punt de mira de negocis generalment turístics, que imposen per la via de la mercantilització i l’encariment de la vida una veritable “neteja social”. L’expulsió dels “indesitjables” de rendes baixes és “neta”, ells mateixos fan les maletes i marxen per la pressió d’uns preus que no poden assumir o fent-los sentir uns estranys en els seus propis carrers. Tot plegat s’acaba fent malauradament amb un gran consens social previ: qui s’oposa que el seu barri sigui millorat? Així els interessos privats i les empreses apareixen com les grans salvadores de la ciutat i del territori. Tot plegat amb una pulcritud clínica, farcida de discursos de bones intencions. Els BID es converteixen així en una fita important en aquest projecte de privatització de territoris que són part del nostre patrimoni comú.

Podria arribar a Barcelona?

Els BID poden encaixar perfectament i aprofundir el procés de “turistització” de Barcelona. Els arguments estan servits. Acotar “zones de qualitat”, espais mercantilitzats pel consum turístic que ja existeixen de facto, però dels que encara l’Ajuntament és l’únic responsable. Molt probablement serien el comerç més vinculat al turisme el que faria seus els BID i els posaria al servei exclusiu dels seus interessos i projectes. Seria estrany que el lobby hoteler no veiés amb bons ulls aquests tipus de iniciatives de “neteja”.

L’interès general d’una ciutat econòmicament diversificada, on la indústria pogués tenir de nou cabuda, pot trobar-se amb adversaris amb més poder de decisió sobre las dinàmiques urbanes que el passa actualment. Fins i tot serveis públics bàsics com escoles, centres sanitaris, pisos protegits, residències per la gent gran, tanatoris... poden ser vistos com a “poc adequats” o “molestos” a l’hora de projectar una imatge turísticament fashion.

Tenint en compte que la lògica dels BID passa per fomentar la competència entre ells (Nova York per exemple en té 69 de diferents mides), la carrera desfermada, per gaudir de les millors condicions per atraure turistes i més inversions per aquest sector, està servida. On queden llavors els veïns de la ciutat i les seves necessitats? Aquesta és una pregunta que els promotors polítics dels BID, neoliberals i sòcio-liberals mai podran respondre amb certesa més enllà de les retòriques on tot resta miraculosament inclòs i salvat.

Reapropiació democràtica

Davant d’aquests processos de privatització dels espais urbans i d’exclusió social ens calen propostes de resistència que tinguin èxit i que suposin una reapropiació democràtica i vivencial dels espais de la ciutat per part de la gent que hi viu.

El projecte Recreant Cruïlles. Fem nostre l’espai públic amb intervencions veïnals al solar fins ara desaprofitat de l’antic Convent de les Germanetes dels Pobres, a l’Esquerra de l’Eixample, en pot ser un bon exemple. Germanetes s’articula com un espai de participació veïnal: activitats de lleure, educatives, reivindicatives, de cooperació, on lo fonamental és el desenvolupament d’una sociabilitat horitzontal i solidaria alliberada dels objectius mercantilistes.  

L’experiència veïnal de recuperació de conjunts fabrils com és el cas de l’antiga fàbrica de Can Batlló a Sants és un altre exemple de referència. L’impuls veïnal està generant aquí tot un seguit de projectes que volen farcir una autèntica “historia col·lectiva i alliberadora”.

Aquests tipus d’actuacions suposen exemples d’aprofundiment democràtic en un moment que les forces desfermades dels mercats amenacen en mercantilitzar el territori i posar als ciutadans al servei de les grans corporacions empresarials. Però aquests exemples, que ajuden a mantenir el fil roig de les tradicions democràtiques de les nostres classes populars, no poden quedar-se com a illes de resistència en un mar de mercantilització massiva. Cal construir majories polítiques que apartin del govern als gestors que estan al servei dels interessos de les corporacions empresarials i tornar a ocupar un poder que li correspon exercir a la ciutadania.