Els processos de transformació que varen acompanyar al tsunami urbanitzador que va afectar al nostre país els darrers anys ens ha deixat mostres de la irracionalitat del “campi qui pugui” al servei dels interessos especulatius de les empreses constructores. Aquesta irracionalitat resta molt més evident quant un territori pateix canvis d’usos que el deixen en una mena de “terra de ningú”. Deformats i degradats aquest espais semblen quedar a “l’espera” d’alguna cosa que acabi de definir quina funció han de realitzar.  Mentrestant esdevenen símbols de “l’acumulació de  runes” que Walter Benjamín atribuïa en les seves lúcides Tesis sobre la Història a aquell huracà que sorgint del paradís ens arrossega cap al futur. Aquell huracà que Benjamín va identificar amb un model de progrés destructiu.

 Aquesta idea “progressista” va captivar, per bona fe,  megalomania o interessos inconfessables  a molts municipis que es varen llançar a modificar plans urbanístics generant més sòl urbanitzable per alimentar la pròpia golafreria i la d’un sector de la construcció insaciable.  Aquests espais a mig fer esdevenen ara el símbol d’aquesta desfeta de la que en són part també els millers de pisos i cases buides, aeroports sense avions, autopistes sense trànsit i una colla d’infraestructures inútils però que se’ns varen imposar com a imprescindibles pel benestar futur del nostre país.

Vidreres, exemple de transformació

Aquestes situacions de degradació  acaben suposant una pèrdua de sols agrícoles i una transformació dels paisatges rurals tradicionals. Una mostra són les imatges recents d’una zona periurbana del municipi de Vidreres, a la comarca de La Selva, Girona.

Vidreres. Fotografia de Raül Valls.

Lamentablement les terres urbanitzables resten ara abandonades. Antigament això era una pista de sorra, prou ample per a la circulació envoltada de terres de conreu, marges i rieres amb vegetació de ribera, etc. Unia el poble a la zona esportiva (inicialment un camp de futbol i una piscina municipal) que es va construir durant els anys setanta del segle passat. A principis de l’actual segle si va afegir el reclamat Institut de Secundaria. Ara el que queda són els restes de la batalla que va lliurar contra el territori el sector de l’especulació immobiliària. El símbol principal de tot plegat és l’esquelet d’un edifici abandonat  acompanyat per dos fantasmagòriques grues. L’avinguda en doble sentit encapçalada per una espectacular rotonda ens indica que a aquest edifici fantasma no havia d’estar sol i que el destí era omplir d’habitatges tot aquell espai agrícola. De fet podem veure clarament la planxa de cimentació (solera) dels que l’havien de seguir. Els carrers però no duen en lloc. Fanals i passos de vianants pels que no travessa ningú, conduccions d’aigua i llum,  donen al paisatge un aspecte desolador i inhòspit. Encara no és una zona pròpiament urbana i li manca una mínima vida social, però el seu secular caràcter rural ha estat destruït. I el que  resten son “solars” en el pitjor sentit de la paraula.

Una degradació creixent

Aquestes situacions “d’espera” s’estan perllongant en molts casos durant anys. A l’hora que es perd el record dels antics usos i paisatges i es desvaloritza el passat rural, els nous habitants, que a Vidreres no son pocs (el municipi ha passat dels 3.500 habitants del anys 80 als 8.000 a l’actualitat), només veuen un espai degradat on la urbanització, necessària o no, seria una solució de millora. La decadència d’aquests entorns tampoc afavoreix la necessària valorització dels espais agrícoles i naturals locals que donen sentit al sentiment  de comunitat i de pertinença.  Precisament quan es tracta d’espais molt transitats, i aquest ho és, la cura en la qualitat paisatgística i en l’aspecte saludable del territori, haurien de ser prioritaris.

Planejar fora la lògica del progressisme destructiu

Una Nova Cultura del Territori hauria de facilitar planejaments territorials rupturistes amb les lògiques de progressisme destructiu que hem viscut les darreres dècades. En espais com l’esmentat s’hauria de començar per recuperar la totalitat de l’espai per a ús agrícola. Tenint en compte el veïnatge amb un Institut de Secundària que una part fos dedicat a l’horticultura ecològica donaria sentit a l’element educatiu. El vial hauria de recuperar una dimensió raonable, eliminant la mitjana i suprimint la rotonda. Sense suprimir la possibilitat del transport motoritzat aquest hauria de redimensionar la seva influència, ara pràcticament totalitari,  permeten la convivència amb els que es mouen amb bicicleta o caminant. En aquest sentit el caràcter lúdic i esportiu (zona poliesportiva) del espai no justifiquen grans vials per a un trànsit motoritzat.  Tot plegat suposaria una pacificació de l’espai per la via d’un retorn actualitzat al seu estat original.

Repensar el camí

L’àngel de la Historia de Walter Benjamín, que arrossegat pel vent huracanat del progrés mirava esglaiat les runes que s’amuntegaven davant dels seus ulls, sentia el desig de tornar enrere, refer el camí i ressuscitar els morts. Però el vent del progrés no el deixava recular. Avui tenim els coneixements per aturar aquest model de progrés destructiu i promoure’n un d’alternatiu que ens permeti reconstruir les nostres societats en clau pacifica i humana.  El que ens cal és un subjecte polític-social hegemònic que ho faci realitat. Recuperant aquells elements del passat que segueixen carregats de futur i que ens son a més necessaris per la supervivència futura (i els espais agrícoles òbviament) i promovent estils de vida basats en uns valors ètics que ens permetin trepitjar el territori amb la lleugeresa que aquest requereix per restar saludable i viable pel futur de la Humanitat.