Francesc Magrinyà és urbanista i enginyer de camins, canals i ports, és professor d’urbanisme a l’Escola Tècnica Superior de Camins, Canals i Ports de Barcelona, i del Màster de Ciències i Tecnologies de la Sostenibilitat a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). És coordinador també del col.lectiu Intrascapelab. La conversa té lloc al cafè de l’Ateneu Barcelonès.

En els darrers anys s’ha produït un important creixement del turisme a Barcelona molt concentrat en algunes zones, molt especialment a Ciutat Vell, i que han estat una font important de malestar veïnal. Com s’explica urbanísticament aquest procés de concentració en aquesta àrea de Ciutat Vella? Quines han estat les transformacions urbanes que han buidat d’activitat productiva la zona i que permeten després la seva ocupació per part del turisme?

A l’hora de revisar les causes de la revolta popular enfront dels efectes nocius del turisme crec que és un bon moment per a repensar les actuacions urbanístiques a Ciutat Vella en el passat recent i no repetir errors. En aquest sentit crec que els PERIs del Districte de Ciutat Vella han tingut el defecte de no entendre ni actuar sobre el sistema d’activitats econòmiques que han condicionat el bon desenvolupament del teixit urbà. Només es van centrar en el patrimoni i en la reurbanització de carrers.

En aquests darrers trenta anys s’ha exercit una política urbanística que considerava que actuant sobre la reurbanització dels carrers i de l’espai públic ja era suficient. Es van relocalitzar els veïns afectats per la creació de noves places i espais com la Rambla del Raval o els entorns del Mercat de Santa Caterina però sense preocupar-se de les activitats econòmiques.

Com a política pública es confiava en la gentrificació de les activitats culturals, centrades sobretot en els centres del MACBA, el CCCB o la Universitat de Barcelona i de la Pompeu Fabra. Però aquesta aposta s’ha vist totalment insuficient. Especialment als barris del Gòtic, Casc Antic i Barceloneta.

A més, han desaparegut tres activitats econòmiques centrals per aquests barris que no han trobat substituts a la seva alçada: el mercat del Born, desaparegut el 1971, que feia de mercat central de la ciutat i que es va traslladar a Mercabarna; el Port Vell transformat en un centre comercial i d’oci a partir de 1982, eliminant les activitats portuàries que donaven vida als barris de l’entorn; i l’Estació de França, que va perdre la funció d’entrada a la ciutat i per tant d’activitats econòmiques al seu voltant, especialment després dels Jocs Olímpics de 1992, amb una renovació de l’edifici sense una funció i un programa d’activitats clar. A més, el llarg procés de transformació del Mercat de Santa Caterina va deixar morir el teixit comercial existent.

En definitiva, ocupats en la cultura hem deixat morir el teixit econòmic i productiu de gran part de Ciutat Vella. Davant d’aquest escenari, el sector turístic ho va tenir fàcil per entrar a ocupar aquest territori, que l’ha acabat convertint en un parc temàtic, especialment el barri del Gòtic i les Rambles i que va en el camí d’estendre’s als barris de Casc Antic, Barceloneta, Raval i Poble Sec.

Des d’alguns sectors es relativitza aquesta massificació creixent de l’activitat turística a Barcelona, i fins i tot es proposa seguir creixent. Com a urbanista com valores si la presència de turistes a Barcelona està sobredimensionada i hem arribat ja a nivells no desitjables per als interessos de la majoria de la població?

Quan es parla de turisme sostenible s’ha de considerar alhora la sostenibilitat ambiental, social i econòmica. L’impacte més negatiu és la qualitat de l’espai públic que no està al servei dels seus habitants. El teixit del barri Gòtic i les Rambles s’està convertint en un parc temàtic, ple de bars i restaurants que expulsen les altres activitats, i està a punt de perdre la seva ànima urbana, si no l’ha perdut ja. Per altra banda el nivell de contaminació ambiental pels diòxids de sofre generats pels motors dels creuers és un perill per a la salut ambiental. Hem passat de 0,6 milions de creueristes al 2000 a 2,6 el 2013 i les condicions de contaminació dels vaixells no han canviat.

Des de la perspectiva social podem observar també que la política del sector turístic és generar més guanys disminuint els sous dels treballadors i augmentar la rendabilitat del negoci amb un increment de l’oferta sense incrementar el nombre de treballadors. A Barcelona, durant el bienni 2011-2013, malgrat l’augment de turistes (181.000), i de pernoctacions hoteleres (quasi 1 milió) i l’obertura de 26 nous hotels, en el sector de turisme (hosteleria i agències de viatges) només havia generat un augment de tan sols 754 llocs de treball.

A nivell econòmic és preocupant quan estudis aeroportuaris, com el de Pere Suau, alerten que el donar carta blanca a les companyies low-cost i ofertar línies turístiques de forma extensiva, es limita l’obertura de línies comercials que donen suport a l’economia productiva de la ciutat. Estem limitant l’economia productiva que genera més llocs de treball i de millor qualitat per donar canxa a l’economia associada al turisme que és una espècie depredadora en l’ocupació de l’espai central de la ciutat.

I en relació a d’altres ciutats del nostre entorn?

Si a més analitzen la relació entre el sistema urbà i el sistema turístic des d’una perspectiva ambiental global, ens hem de preguntar si el sistema turístic posa en qüestió el sistema urbà. Un indicador interessant és el rati nombre de visitants anuals respecte del nombre d’habitants de l’aglomeració metropolitana. Barcelona, que se situa amb 7,3 milions de turistes/any en la posició 11 a nivell mundial, només superada per Londres i París a nivell europeu, presenta un dels ratis més desfavorables. Només superada per Londres i Amsterdam. Londres presenta un rati més desfavorable però concentra la seva activitat turística a la City i per tant no es penalitza la població londinenca. Un bon exemple és Paris que ha sabut repartir la seva oferta turística en una superfície que és 2,5 vegades la de Barcelona. Crec que Barcelona hauria de prendre nota d’aquest tipus de polítiques.

L’administració pública i en concret l’Ajuntament de Barcelona han tingut un paper molt rellevant en aquest procés de transformació urbana. Com caracteritzaries l’evolució que ha tingut l’Ajuntament des de la transició cap endavant en relació a aquestes transformacions urbanes que ens han portat a la situació actual d’una forta supeditació als capitals globals.

Cal anar als orígens dels primers ajuntaments democràtics. Estem parlant de mitjans dels 1970. El 1974, com molt bé estudia la tesi d’en Marc Andreu, hi ha un punt d’inflexió amb la creació de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), que comença sent el darrer mur del franquisme, liderat pel president dels “bombilleros”, el notre estimat Joan Gaspart, propietari de l’Hotel Oriente a les Rambles. El 1976, dos anys més tard, ja està en poder de les forces antifranquistes. Aquells anys són els més creatius i de radicalitat democràtica. Els veïns són majoria, i pel darrera estan els partits. En aquell moment cristal·litzen les propostes dels veïns en equipaments i espais verds a la ciutat. Però quan arriben les primeres eleccions democràtiques del 1979, els candidats municipals que eren els líders de les associacions de veïns eliminen el potencial rol que aquestes entitats podien tenir als plens municipal per a controlar l’activitat política. Els polítics prefereixen portar endavant les propostes ells sols.

L’energia creativa dels anys previs a les municipals dura fins la proclamació el 1986 dels Jocs Olímpics de 1992. A partir d’aquell moment l’escala d’intervenció canvia. De la microurbanització i les places hem passat a la construcció de les grans infraestructures viàries i de sanejament i la transformació urbanitzadora de nous sectors de la ciutat com la Vila Olímpica, la Mar Bella o el sector d’Horta i Montbau. A més, a partir de 1987, es produeix un fet trascendental que és la desaparició de l’Autoritat Metropolitana de Barcelona com a òrgan de govern de la metròpolis de Barcelona. Aquest doble fenomen produeix un distanciament de la classe política del teixit organitzat i un apropament als lobbys econòmics liderats per la Cambra de Comerç de Barcelona, la Fira de Barcelona i més tard pel Consorci de la Zona Franca i pel Consorci de Turisme.

L’instrument serà la figura dels Plans Estratègics de Barcelona, que si bé conviden a diferents actors acadèmics i socials, ho fan de forma fragmentada i on el poder polític ciutadà queda desdibuixat. En aquest nou escenari, i a partir de la ressaca dels Jocs Olímpics, es crea el Consorci del Turisme el 1993, que planteja una nova fita amb el Fòrum de les Cultures de 2004, on la urbanització hotelera doblarà gairebé el seu parc. En l’escenari de la bombolla immobiliària que va especialment de 1996 a 2008 faran aparició els capitals financers. Aquí hi tindrà un rol significatiu el Consorci de la Zona Franca que organitza a partir de 1997 el MeetingPoint, fira emblemàtica de l’especulació immobiliària dels capitals financers internacionals.

En la darrera etapa i després de l’explosió de la bombolla els capitals financers busquen recuperar capitals i forcen encara més l’especulació financera. El cas més emblemàtic és el d’Eurovegas. Però al centre de la ciutat apareixen negocis al voltant del Port de Barcelona i en especial el Port Vell, així com de noves ubicacions d’hotels, les mes significatives les de l’Hotel Vela o l’Hotel Hyatt a la Torre Agbar. En aquest nou escenari el sector hoteler ha consolidat el seu domini sobre el govern municipal imposant les seves condicions.

En més d’una ocasió t’he sentit parlar del caràcter depredador que té el turisme en el teixit urbà, ens pots explicar aquesta idea i exemplificar-la en el cas de Barcelona?

En els sistemes ecològics es parla d’una espècie depredadora quan aquesta espècie es carrega altres espècies que disminueixen la diversitat del sistema. En els sistemes urbans hi ha unes espècies d’activitats econòmiques que tenen un baix valor afegit, que no creen llocs de treball de qualitat ni sous dignes, que exploten relacions de poder per aconseguir capitalitzar els beneficis. Espècies econòmiques d’aquest tipus són, per exemple, empreses com Abertis, que cobren peatges de concessions allargades eternament, Immobiliàries com Forcadell que aconsegueixen llogar a l’administració un edifici d’oficines construït amb el seu beneplàcit com és el cas de l’antic Cinema Princesa, i en el cas del turisme, el Gremi Hoteler que aconsegueix doblar el nombre de llits amb un augment mínim de 700 treballadors per una activitat.

Dedicar espais a aquestes activitats i deixar-les de dedicar a centres d’investigació en biomedicina, en desenvolupament d’apps, en activitats industrials productives de noves tecnologies, o també en economies de bens comuns és disminuir la diversitat urbana i limitar la seva capacitat d’estar al servei de la gent. Estem dominats per comissionistes que es beneficien de fer d’intermediaris dels grans grups de capitals financers inverteixin diners especulant amb el sòl. Un cas paradigmàtic és l’edifici de Desigual al Port de Barcelona. Desigual no te cap sentit que estigui en una zona portuària si no és per especular amb aquest terreny. Per cert, alguns dels comissionistes més significats es troben a la Junta del Barça.

El procés de remodelació del Port Vell seria un exemple de les transformacions urbanes vinculades al turisme sota el lideratge d’aquest tipus de capitals. Ens expliques quines són les característiques d’aquest procés i quines conseqüències pot tenir per a la ciutat?

La modificació de la concessió del Moll de la Barceloneta va associat a l’aparició de capitals financers especulatius. Els cas mes significatiu és el de la Marina del Port Vell. Davant de la caiguda de lloguer d’amarres per velers de petites dimensions s’albira el negoci dels grans iots. En aquest escenari apareix un grup inversor amb un marcat caràcter especulatiu que vol aprofitar l’efecte crida d’una marina de luxe per captar fons financers per transformar els entorns del Port Vell, és a dir, el Pla de Palau i el barri de la Barceloneta i especular amb operacions immobiliàries. A més s’hi ajunten inversions de capitals de procedència dubtosa, com són les d’inversors associades a la màfia russa al voltant de Luckoil, que té alhora interessos en inversions en el port industrial de Barcelona.

El pitjor d’aquestes estratègies dels capitals financers és que tenen l’efecte d’un tsunami quan arriba a un territori: especula amb ell transformant l’entorn, com en el cas de Puerto Madero a Buenos Aires o del Water Front de Baltimore, per posar dos exemples concrets. El que és pitjor és que si l’operació no fructifica, como pot ser el cas de Barcelona haurà hipotecat el teixit urbà d’aquest territori durant algunes dècades. Altres operacions més escandaloses i perilloses són el cas de les operacions d’EuroVegas, que sortosament va fracassar, o de BCN World, que l’únic que aportaran serà la introducció de màfies associades al joc, que vés per on, no volen ni els alemanys ni els francesos, per posar un exemple.

A mes aquestes operacions hipotequen desenvolupaments urbans que siguin oberts al públic en general i desenvolupen urbanitzacions exclusives, amb accés únicament amb vehicle privat que privatitzen un espai central de la ciutat com seran els casos dels molls de la Nova Bocana o del Moll de Pescadors si no reformulem aquestes urbanitzacions.

I en el cas dels creuers?

En el cas dels creuers és un altre sector de negoci que es desenvolupa de forma opaca a través de l’Autoritat Portuària. Aquí a més es projecten transformacions d’edificis emblemàtics per a ús hoteler al voltant del Portal de Mar (edificis a l’entorn del monument de Colon) o del Pla de Palau. Barcelona, que s’havia caracteritzat per un espai públic de qualitat, obert i transversal socialment, va en camí de convertir-se en un espai elitista i segregador social. L’element més emblemàtic és que ja hem perdut l’accés al moll de l’escullera a demanda de l’associació internacional de creuers que a limitat l’accés a aquell moll per preocupacions per atemptats terroristes i anem pel camí de perdre el front de Pla de Palau, Moll de la Fusta i Portal del Mar.

Ja per acabar, quins grans trets hauria de tenir una política urbana que intentés gestionar l’activitat turística d’una altra manera, a favor realment dels interessos de la majoria de la població de Barcelona.

Una política urbana que estigui realment al servei dels interessos de la majoria no pot estar dirigida pel sector hoteler. Aquest ha de ser un interlocutor més. Els dos temes per a mi més claus són per una banda una gestió de l’economia de la ciutat amb espais de govern municipal i metropolità que tinguin un veritable control social. És a dir que la societat i la xarxa d’entitats ciutadanes estiguin a les taules on es formulen aquestes polítiques econòmiques. I on el turisme sigui tan sols una activitat més, per altra banda depredadora de sòl i d’espai públic, i de baix valor afegit. Per altra banda, i en el cas del turisme que és el nostre cas de reflexió, és essencial que les activitats econòmiques estiguin al servei de la població i no del sector hoteler.

Una mostra: és un error donar llicències per edificis de pisos turístics. Una activitat que estava en mans de forma molt més directa de la població que lloga un pis de forma individual, passi ara a mans del sector hoteler que estén així el seu negoci hoteler cap els pisos turístics. A més no té cap sentit concentrar l’oferta hotelera al centre de la ciutat (Ciutat Vella, Eixample) quan Barcelona té una molt bona oferta de transport públic i es pot arribar al centre des de qualsevol barri metropolità. Jo eliminaria la possibilitat de fer edificis de pisos turístics i eliminaria qualsevol llicència en tramitació d’hotel turístic als barris de Ciutat Vella, Eixample, Gràcia, Sant Martí, Sants-Zona Franca i estudiaria l’estratègia d’oferta metropolitana d’hotels. A més estudiaria quines respostes als impactes negatiu que donen ciutats que tenen problemes similars com Paris, Londres, Amsterdam, Berlin o Roma.