Superant els temors recents suscitats per la coincidència d’una recessió econòmica profunda i la pluja d’informes sobre l’agudització i acceleració dels efectes del canvi climàtic, els líders mundials han aprofitat els darrers mesos per vendre optimisme de cara a la crucial cita de Copenhaguen. El propi president Obama, en un discurs inquietant per la seva buidor, ha delimitat allò que és possible d’aconseguir (un acord de paraules benintencionades i donant llargues fins al 2050 als canvis urgents) i on són les línies roges (el tractat no pot fixar cap objectiu rellevant de reducció d’emissions abans del 2020, no té per què ser vinculant i no té res a veure amb la qüestió de com respectar els drets del Sud, començant pels alimentaris).

Hi ha molts nervis, bé que de naturalesa prou diferent. Per exemple, la indústria turística (la primera economia sectorial del planeta) i la del transport (que ostenta el rècord d’increment de les emissions letals per al clima) no dormen davant la por que a Copenhaguen es decideixi a imposar una ecotaxa que també les afecti. Una idea no gens esbojarrada, per cert. La secció alemanya del WWF acaba de demostrar que el cost en carboni d’un viatge d’un turista centreeuropeu a Mèxic és descomunal (7,2 de CO2 en un paquet de set dies), especialment pel pes del transport aeri exonerat del tractat de Kyoto. Un simple viatge de Frankfurt a Mallorca genera tant de CO2 com un cotxe que circuli tot l’any. Des d’una entitat financera fora de tota sospita, el Deutsche Bank, s’acaba de fer públic un informe esborronador sobre la fam al món, cridant l’atenció sobre la dificultat d’alimentar 9.000 milions de persones (+2.500 milions respecte al 2005) en un context de creixent vulnerabilitat ambiental i climàtica. Al capdavall, hi ha l’angúnia davant el risc que una bona part del Sud, el que no és ni la Xina o l’Índia sobretot, a la vista del col•lapse agrícola i climàtica, decideixi emigrar al Nord en les pròximes dècades generant caos i inestabilitat en el cor del sistema industrial. El 2009 hem arribat a 1.100 milions de persones amb fam (especialment a l’Àfrica subsahariana i a l’Àsia del sud). Un tercer temor el constitueix quant costarà la “mitigació” del canvi climàtic i qui el finançarà. El prestigiós International Institute for Environment and Development de Londres critica els càlculs oficials de l’IPCC (el Panell Internacional sobre el Canvi Climàtic de l’ONU), que l’avaluava en un màxim de 170 miliards de dòlars anuals (el cost d’organitzar tres Jocs Olímpics), perquè ignora sectors clau com la mineria, l’energia, el turisme o els sosteniment dels ecosistemes. Segons l’IIED, el cost seria de dues a tres vegades més car i l’impacte seria molt desigualment perjudicial en àmplies àrees del Sud. Vist des del Pacífic, Centramèrica i el Carib o Àfrica, amb emissions per càpita molt per sota de la mitjana, les transnacionals i el Nord haurien de ser els únics finançadors si volen evitar l’abisme.

Enmig d’aquests interrogants colossals, els líders mundials i moltes indústries multipliquen els seus gestos de compromisos voluntaris amb el clima (el del sector aeronàutic és el més espectacular i il.lusori) així com les promeses d’ajuts (sempre sense quantificar) al Sud més empobrit del Planeta. Se’ls veu el llautó. Perquè la pregunta clau és: per què no és possible que a Copenhaguen es signi un tractat per protegir el clima seguint el model de l’únic tractat ambiental mundial que ha funcionat de veres, el Protocol de Montreal que va portar a la desaparició ràpida dels CFCs? Potser perquè el de Montreal era un acord vinculant per a empreses i governs, amb terminis d’abandonament complet i definitiu de la fabricació d’enginys industrials lesius per a l’escut d’ozó de la Terra? Ni l’aire que respirarem el propers anys ni la immensa majoria de la humanitat, que viu al Sud, mereixen l’atenció de la climatocràcia que domina el camí a Copenhaguen i que té, com a única meta, millorar el clima...per fer negocis. La prioritat, doncs, ha de ser exigir des de tots els racons del Planeta un canvi de prioritats en favor del clima i de la millora de les condicions de subsistència de la majoria de la humanitat. La convocatòria global ciutadana del proper 24 d’octubre ha de ser un èxit. Només així hi haurà espai per a un optimisme real a Copenhaguen.