“Veure el que tenim davant exigeix una lluita constant” 

                                                                                                                    George Orwell

Si esteu farts de sentir parlar de crisi, si teniu curiositat per saber com va ser que va començar això que Espanya és avui, si desconfieu de les promeses vaporoses de noves esperances de “canvi”, cal que pareu atenció a un mallorquí sense estatus acadèmic, activista sense baronia, ment desperta com poques. En la seva permanent precarietat laboral i marginalitat oficial, Ivan Murray Mas (Sóller, 1970) és un humil representant de la digna Universitat que hagués pogut ser després de la mort de Franco i que, per contra, s’ha convertit en una solució de continuïtat del mandarinat tecnocràtic de la Dictadura que mai no ha deixat de marcar els usos i costums de l’educació superior a l'espanyola. 

– Es pot descarregar el llibre fent clic aquí.

Per sort, l’Ivan sol equivocar-se des del principi: tria temes i posa títols manifestament incorrectes. Només a un investigador culte i que tingui com a principal motivació ajudar la gent de baix, aquí i arreu, se li podia haver ocorregut dedicar prop de dues dècades de la seva vida a intentar explicar, amb pèls i senyals, les relacions del turisme (aquest mannà que Déu va regalar a Espanya i per a qui tot sacrifici dels comuns - siguin costes o muntanyes, aigua o la pròpia realitat de la democràcia - està plenament justificat), amb el “capitalisme”, una paraula tabú si la pretensió és arribar a "fer carrera”. Apel·lant a la seva benevolència, m’atreviria a dir que per entendre què el mou a investigar críticament sobre la realitat podem recordar un incisiu fragment d'E.P. Thompson, un dels grans historiadors de la Nova Esquerra no estalinista britànica dels anys 50 del segle passat:

“Em sembla que és quelcom com fer-se pintor o poeta. El poeta estima les paraules, el pintor la plàstica. Jo em vaig sentir fascinat per la possibilitat d’arribar al fons de les coses, a les fonts mateixes. Vaig adquirir aquest entusiasme en els arxius. Suposo que això, alhora que l’ajut crític de companys..., i la participació en el grup d’historiadors del Partit Comunista, en el qual teníem contínues discussions teòriques, em van fer historiador. L’intercanvi, tant seriós com informal, amb els companys socialistes em va ajudar més que tot el que havia trobat a Cambridge. No vull dir amb això que no es pugui, afortunadament, trobar a vegades res interessant a la universitat sinó que es tracta de subratllar que els intel·lectuals socialistes es deuen ajuda mútua. No hem de dependre d’institucions, per benèvoles que siguin, sinó tenir grups en què es parli de teoria i d’història i en què ens critiquem mútuament...”

Si substituïu “historiador” per “geògraf”, “Partit Comunista” per “grups d’activisme i recerca crítics ” i “Cambridge” per “Palma”, podem reconèixer-hi l’Ivan, l’entusiasta dels arxius, l’intel·lectual que gaudeix de l’ajut crític d’altres companys i companyes, per bé que, sovint, l’hagin marcat més els de l’activisme social i ecologista, fins i tot llibertari, que no pas els de la universitat. A part d’una curiositat inexhaurible, l’amistat i col·laboració amb pensadors i activistes sensibles a l’apocalipsi ambiental des de les Metròpolis de l’industrialisme capitalista com ara Ramon Fernández Duran, José Manuel Naredo o Óscar Carpintero, han estat claus perquè l’autor hagi pogut retroalimentar i sostenir aquesta pulsió investigadora enmig de la desertificació intel·lectual i moral  de l’illa on s’ha format i on viu.

Aquest tarannà “artístic” ha portat, efectivament, Murray a sentir la fascinació de la “possibilitat d’arribar al fons de les coses”. Des d’Alba Sud ens sentim, per això, molt contents de poder posar a l’abast d’un públic inquiet i en format de "creative commons" aquest primer fruit saborós de l’hort frondós de la tesi doctoral que ha donat cobertura acadèmica a la seva recerca. 

Ilustración de Boixader& Go

Baixant a la mina de les fonts de dades i després de confegir un sense fi d’estadístiques insòlites, el resultat és un assaig que reconstrueix l’anatomia d’aquesta societat camí de la perifèria capitalista que és avui Espanya des del moment històric que va ser adoptat com a banc de proves del “Desenvolupament" tutelat pel Règim del Dòlar de Wall Street, per dir-ho a la manera de Peter Gowan, el conspicu historiador de la globalització capitalista. Així, en el primer bloc de l’obra, Murray fonamenta com l’arrel de l’Espanya de la bombolla immobiliària i l’especulació financera en què vivíem el 2007 neix a l’ombra de la Dictadura feixista que es salva els anys 50 per la protecció dels EUA i el pacte entre les elits corporatives capitalistes locals i globals. Les grans fortunes i els conglomerats empresarials que es fan en el solar franquista resistiran sense màcula el traspàs ordenat en favor de la restauració borbònica. La corrupció sistèmica de la Dictadura també sobreviurà. El "truc” consistirà a ampliar els “accionistes”:  amb la cooptació entusiasta i agraïda de les esquerres oficials, va quedar garantida la solució de continuïtat de l’hegemonia d’aquests interessos . L’èmfasi el posa Murray en el recurs periòdic a la depreciació de la pesseta, la qual constitueix la base del capitalisme fordista espanyol, el de la SEAT o de la Ford. És a dir, el manteniment d’una moneda barata (i els corresponents salaris baixos i una fiscalitat corporativa anecdòtica) va ser la principal eina de “modernització” (la paraula que va substituir subreptíciament “desenvolupament” a partir de l’arribada del PSOE al govern el 1982) des dels 50 fins a l’entrada a l’antiga Comunitat Econòmica Europea el 1986. La novetat en el primer quinquenni dels 80 serà el desmantellament del sector públic (la famosa “reconversió industrial” que va liquidar paulatinament totes les empreses rendibles dependents de l’erari públic) i l’obertura en canal a la inversió privada estrangera en sectors estratègics com les telecomunicacions o la banca que són al cor del neoliberalisme recent.

L’assaig s’endinsa després a fer visible les costures de la “festa del totxo”. Implantat l’euro com a moneda comuna sense cap mecanisme fiscal paral·lel ni tampoc cap eina per fer front a l’evident desequilibri entre el poder industrial i financer de la locomotora alemanya i l’Europa del Sud, Espanya esdevé el paradís de la construcció immobiliària a escala continental. Desapareguda la possibilitat de jugar a depreciar la pesseta, el bipartit PP-PSOE es va dedicar a facilitar l’entrada d’inversions estrangeres en el sector tradicionalment més rendible i amb menys inversió d’R+D: l’especulació turística i immobiliària. Les palanques més rellevants van ser la pròpia implantació d’un mercat únic sense barreres fiscals, la internacionalització bancària i el desmantellament radical de les barreres a la privatització massiva de sòl no només a la costa sinó a l’interior. Sense oblidar una legislació penal i administrativa sobre partits polítics que els feia pràcticament immunes a la condemna per tràfic d’influències i finançament il·lícit. El resultat va ser un boom constructor com a mínim tan potent com els que va experimentar les costes espanyoles sota el Franquisme i un nivell de corrupció paral·lel indecent i brutal, tot i que ara en plena “democràcia”.

La darrera part del llibre fa del turisme l’actor protagonista del  procés de “desenvolupament / modernització” d’Espanya. Destaca el seu insubstituïble paper com a equilibrador del dèficit de la balança de pagaments sota la Dictadura i relata com s’han anat creant des de principis dels 80 aquestes transnacionals hoteleres i de transport espanyoles (molt majoritàriament catalanes) fins arribar a ser autèntiques empreses punteres mundials. L’aportació més profunda d’aquest bloc és el càlcul de la petjada ecològica d’aquest projecte modernitzador capitalista a l’estat espanyol. El resultat acumulatiu d’aquest mig segle d’especulació turística i immobiliària s’ha traduït en una factura insostenible en termes de sòl, aigua, clima,… Pel camí, Murray demostra la cruel veracitat del concepte d’”acumulació per despossessió” encunyat per David Harvey en el cas hispà. La “festa del totxo” atiada pels successius governs González, Aznar i Zapatero ha provocat una més polarització social i, com al Planeta, una part cada cop més grossa del pastís de la riquesa es retinguda per una minoria ben selecta que s’ha anat mesclant i fusionant amb l’elit global corporativa que domina el món.

Ilustración de Boixader& Go

L’epíleg de “Capitalismo y turismo en España” mereix un comentari substantiu. Està escrit a finals del 2014, set anys doncs després de l’inici de la “crisi” i del tancament del període d’estudi de la seva tesi doctoral. Com bé escriu Murray, l’alquímia del capitalisme ha aconseguit endossar el crack financer i immobiliari privat a l’erari públic en forma de “deute”. L’espoli i l’assetjament als drets democràtics i socials són percebuts com a noves formes de dominació i d’erosió dels drets comunitaris i al benestar per part d’amples capes de la ciutadania. Sorgeixen moviments com el 15M aquí però que s’emmirallen en la febre de primaveres àrabs o gregues. L’autor, un  perseverant activista social i un punyent observador de la realitat, formula una reflexió que té forma d’avís, esperem que no de Cassandra. La resposta que sembla generar ara la protesta contra l’austericidi a Espanya tipus Guanyem o Podem simpatitza amb les úniques aparents resistències anticapitalistes que han tingut èxit a Occident, les llatinoamericanes de Chávez, Correa, Morales o Rousseff. Murray (coincidint amb això plenament amb el “no és això” de Naomi Klein en el seu últim llibre “That changes everything”) alerta contra el recurs al “neoextractivisme d’esquerres” que permet un nou creixement i avenços socials contra la fam, per exemple, a base, per exemple, d’incrementar l’explotació del petroli o del pulmó amazònic. El resultat està sent més justícia social avui però més insostenibilitat global, una perillosíssima acceleració del deteriorament climàtic planetari. Per això, contra el que és costum, no puc deixar de reproduir el paràgraf final del llibre, que hauria de ser d’obligada reflexió per als moviments socials i les noves plataformes polítiques en efervescència: 

"En el caso español, los principales "recursos" son la playa y el suelo y las principales industrias, la turística y la de la construcción. Ante las dificultades de llevar programas de redistribución de la riqueza y de alteración radical de las estructuras de acumulación en el contexto de la UE y del euro, se podría correr el riesgo que un posible gobierno de izquierdas, centrase su política en la estrategia de "expandir las fuerzas productivas", es decir retornar a la senda del crecimiento. Y, la situación española (con sus "recursos"), nos lleva a pensar a que esos posibles gobiernos de izquierdas para afianzar una nueva fase expansiva, que también pudiera tener efectos redistributivos y mejoras sociales, podrían acabar llevando amplios programas de obras públicas, aunque implicasen la construcción de viviendas públicas, y también la profundización de la mercantilización turística de la geografía española. Paradójicamente, en caso de optar por esas vías se estaría profundizando en las causas de la crisis y no a la inversa. Es por ello que cualquier proyecto transformador debería incorporar la ruptura del modelo turístico-inmobiliario que ha marcado el devenir del capitalismo español desde la dictadura".

Amb la promesa de trobar-hi gemmes com aquesta, des d’Alba Sud us convidem a llegir pausadament l’obra d’Ivan Murray. A pesar de la seva potser excessiva llargària i la dificultat que comporta sempre la lectura de no ficció, s’hi pot aprendre molt, a Espanya i a la Llatinoamèrica novament colonitzada per les nostres elits, sobre quins són els fonaments que cal enderrocar per reinventar aquí una comunitat democràtica, socialment justa, ecològicament assenyada enmig d’un món que pugui ser viable i desitjable arreu.