L'última setmana ja. Després d'anys de negociacions prèvies en un argot per a iniciats, ha arribat l'hora de la veritat per al clima comú. Com sospitàvem en la nostra crònica anterior, els assessors estan fent bé el seu treball i ha tornat l'optimisme oficial sobre el clima de la megacimera climàtica. Obama vindrà encara que sigui només un dia i prometrà reduccions nord-americanes per primera vegada. Hu Jin Tao (Xina), Manmohan Singh (Índia), Lula Da Silva (Brasil) estaran aquí també, simbolitzant el compromís dels països del Sud emergent amb objectius més o menys rellevants de reducció d'emissions. Fins i tot sembla possible el que era impensable fa poc: un nou tractat polític capaç de detallar nivells globals i regionals d'emissions per a 2020 i 2050. Els detalls normatius quedarien per a una futura cimera, possiblement a Mèxic dins d'un any.

No ens deixem enganyar per les aparences. El més rellevant és fixar-se en el canvi de prioritats per part dels grans del món. Per a Hervé Kempf, cal mirar endarrere, al paisatge de la cimera de l'Organització Mundial del Comerç (OMC) de Seattle el 1999. Eren temps on l'agenda neoliberal era hegemònica i amenaçava a arruïnar encara més l'espoliació del Sud a través de l'ampliació de la “llibertat” de comerç. Inesperadament, Seattle va ser un sonor fracàs gràcies a l'efecte combinat d'una coalició informal de la protesta de milers d'activistes de tot el món juntament amb el bloqueig d'un ampli bloc d'estats de Sud davant el temor de la ruïna definitiva de la seva agricultura i comerç davant les noves armes de penetració comercial sense fronteres que pretenia atorgar l'OMC a les grans corporacions industrials. Ara, els temps han canviat: la urgència del clima en moltes regions del Planeta està desplaçant a un segon pla l'agenda neoliberal que ha servit de full de ruta per manejar l'última crisi financera. Ni tan sols un lideratge soft com el d'Obama o l'hermètic industrialisme comunista xinès poden sostreure's, com pretenien fins a fa poc pretextant prioritats internes (la reforma sanitària, el “desenvolupament” econòmic), a passar per Copenhaguen i comercialitzar una nova imatge pro-clima davant el món. El fantasma d'un Seattle climàtic els ha obligat a moure fitxa. El govern danès intueix també que Copenhaguen corre el risc de ser escenari d'una nova revolta global com la de 1999 i no ha dubtat a militaritzar la Cimera en una mena de defensa preventiva contra les protestes ciutadanes per un Planeta respirable i just.

No van equivocats. S'està vivint un despertar inaudit de les veus oficials en el Sud que reclamen justícia climàtica ara (cobrar el deute històric per no haver contaminat com nosaltres en el Nord, obtenir transferència tecnològica urgent i barata per canviar de model de “progrés”). Per exemple, l'Àfrica (que, amb gairebé 1.000 milions de persones genera les mateixes emissions que Texas, amb prou feines 30 milions) estarà representat per una sola veu per primera vegada en la història. Paral.lelament, el bé climàtic comú de la Humanitat estarà fortament defensat també pels milers de participants en la Cimera Alternativa, el Klimaforum09, la trucada cimera climàtica popular. Des d'una dels xarxes ciutadanes més suggerents, Climate Justice Action, s'ha fet una crida a la desobediència democràtica als carrers de Copenhaguen el dia clau, el 16, i a aconseguir que la veu de la majoria es pugui sentir dins de la Cimera oficial. Significativament, davant les transnacionals que assassinen el clima i els governs còmplices, apel.len a “exigir poder” i “justícia climàtica”.

I és que el càncer neoliberal no dorm. Conscient que a Copenhaguen expediran molts xecs per comprar pau i docilitat en el Sud, el mateix Banc Mundial que ha contribuït a colonitzar i empobrir les expectatives de benestar del Sud, es mou silenciosament per convertir-se en el gestor dels nous Fons d'Inversió Climàtica. En el fons, com ens recorda inspiradorament Naomi Klein, creix la “ràbia climàtica” de gairebé el 80% pobre de la Humanitat pel que fa a la minoria rica que ha posat l'aire respirable en joc i la consciència de que, aquesta vegada, un excés d'obediència podria provocar la fi de la vida humana sobre el Planeta. És hora de desobeir abans que sigui massa tard.