A pocs dies del fracàs de Copenhaguen encara costa entendre l'actitud insensata d'un grapat de nacions responsables del desastre ambiental i climàtic en que es troba el planeta. Per analitzar què va ocórrer en la XV Conferència de les Parts de la Convenció Marc sobre Canvi Climàtic (COP15) i quins són les perspectives futures, Sirel, va conversar amb Joan Buades, investigador i activista del Grup d'Investigació en Sostenibilitat i Territori (GIST) i membre d'ALBA SUD, present a Copenhaguen on va realitzar una àmplia cobertura de la Conferència.

Quin és la teva anàlisi del que va ocórrer durant el COP 15?

Era una Conferència molt important perquè després de la Cimera a Rio de Janeiro el 1992 i Kyoto el 1997, venia a confirmar la urgència d'actuar com a Nacions Unides sobre el tema del canvi climàtic. No obstant això, el resultat ha estat un fracàs absolut. Una simple declaració no vinculant i sense cap validesa jurídica, formulada essencialment per alguns països importants com els Estats Units i la Xina, i un ajut econòmic totalment insignificant per als països més pobres. En aquest sentit, estem davant un total fracàs del sistema de Nacions Unides, i gairebé segurament de la impossibilitat d'una nova convocatòria amb un alt nivell de representació, com el que va haver-hi a Copenhaguen.

Quines han estat les aportacions dels diferents blocs de països presents a la Conferència?

El bloc que he denominat Xinamèrica, conformat pels Estats Units i la Xina, que són responsables de l’emissió del 40% dels Gasos d’Efecte Hivernacle (GEI), ha treballat unit per bloquejar qualsevol possibilitat d’acord real, i això malgrat l’aparent confrontació que han demostrat durant tota la Conferència.

Per altra banda, hem vist una Unió Europea que s'ha inhibit. El que s'esperava era que treballés de mediadora entre aquest bloc poderós i la resta dels països, tanmateix no ha fet res i la seva participació ha estat un altre gran fracàs.

Finalment, cal analitzar el paper emergent dels països del Sud. Encara que amb interessos de vegades diferents, cal esmentar la capacitat dels països de l’Àfrica d'ajuntar-se, parlar amb una sola veu, adquirint un rol molt fort. També el paper que han jugat països com Bolívia i l’Equador, que han plantejat temes molt important com el concepte de deute i justícia climàtica, i el projecte Yasuní-ITT –basat en la protecció de la selva i la no explotació de reserves de cru a canvi d’una corresponsabilitat internacional–.


Lamentablement tenim també que destacar la falta de capacitat d'Amèrica Llatina de presentar-se com una sola veu davant un Nord responsable del 70 per cent de les emissions de GEI, i la total absència d'una proposta conjunta de Centreamèrica i El Carib, dos de les regions més vulnerables als efectes dramàtics del canvi climàtic.

Respecte a Brasil, el president Lula va tenir una posició molt bel.ligerant en tractar de sol.licitar compromisos seriosos als Estats Units i la Xina, tot i que va decidir signar el document final. És a dir: va llançar la pedra però no va ser capaç de mantenir el pols i es va quedar a mitjà camí.

Quins seran les repercussions concretes d'aquest fracàs a Copenhaguen?

El veritable problema és que la declaració que va sortir de la Conferència deixa pràcticament inalterat el contingut i les mesures adoptades al Protocol de Kyoto, com per exemple que el canvi climàtic s’ha d’abordar a través de mecanismes neoliberals com el “Mercat de Carboni” o la Reducció d'Emissions per Desforestació i Degradació (REDD).

De manera molt concreta, aquest fracàs implica que hi ha regions del planeta on l'augment de la temperatura mitjana superior a 1,5 graus centígrads farà desaparèixer a diversos Estats insulars el 2050. És per això que tots els països de l'Àfrica, una part d'Àsia i Amèrica Llatina pretenen que hi hagi una reducció substancial de les emissions de GEI abans de 2020, perquè les conseqüències seran desastroses i els costos altíssims.

Si per un costat a moltes zones augmentarà la desertificació, per l'altre hi haurà grans inundacions i això provocarà un fort fenomen migratori. Per a 2050 es preveu la presència d'uns mil milions de persones refugiades ambientals, sobretot en el Sud-est asiàtic, Centreamèrica i el Carib. A Copenhaguen no es va voler parlar d'aquest problema.

Com t'expliques que davant aquest impressionant fenomen migratori per motius climàtics, els països del Nord segueixin amb una actitud tan irresponsable?

Encara que no ho diguin públicament estan treballant una nova estratègia. Com no els estan funcionant els murs, ni les lleis repressives, països com Estats Units i la Unió Europea i fins i tot la part més industrial de la Xina, es fortificaran militarment, bloquejaran qualsevol mena d'acord internacional sobre canvi climàtic i blindaran les seves regions davant l'arribada d'una marea humana de refugiats.

Per altra banda, no implementaran la transició energètica necessària per protegir el clima de tots. El resultat final serà una situació molt més inestable i amb alts riscos socials, als que seguiran enfrontant-se amb una posició anti-humanitària de pur mercat i militarisme.

Un tema que va passar desapercebut va ser el de la desforestació i del transport internacional com elements que afecten el clima...

A Kyoto no es van voler posar en el tapet el tema de la desforestació, que causa el 20 per cent dels GEI, ni el del transport aeri i marítim internacional relacionat amb el turisme i el transport d'aliments i robes, que correspon a un 14 per cent de les emissions letals totals.

S'esperava que a Copenhaguen s'incloguessin aquests dos sectors com a objecte de reducció d'emissions, però no es va fer res i les grans companyies aèries i turístiques estan contentíssimes, perquè el lobby turístic ha aconseguit que els vols internacionals segueixin bonificats pels acords climàtics.

Com avalua el paper desenvolupat per l'administració Obama en aquesta Conferència?

Hi havia molta expectativa i esperança que el discurs del president Obama portés alguna cosa positiva, però va ser una total desil•lusió, amb continguts molt similars als que hagués pogut dir l'expresident George W. Bush. Una posició purament patriotera, menyspreant o ignorant les conseqüències globals del canvi climàtic, sense importar-li el destí de moltes realitats del Sud, incloent a Centreamèrica i El Carib.


Estàs d'acord amb aquells que diuen que el poder d'acció del president Obama està limitat pel poder de les transnacionals i l'aparell deixat per Bush?

El sistema nord-americà és presidencialista i el marge de maniobra del President és enorme. Per exemple, Bush fill va iniciar dues guerres sense ni tan sols demanar el suport del Congrés i del Senat. En aquest cas, Obama no ha utilitzat aquest marge de maniobra per fer un canvi de política ambiental, ni de pau internacional. Cada vegada que està davant el repte de fer canvis importants en política internacional, Obama s'inclina cap a posicions nacionalistes en pla imperial. És una clara falta de coratge i incapacitat per traduir els seus bellíssims discursos en fets.

Quines propostes van sortir del fòrum alternatiu (Klimaforum)?

El Klimaforum va ser un gran èxit i hi va haver un gran nivell de propostes resumides a la declaració final. Un dels elements més importants és que no es van involucrar només les organitzacions socials i els activistes, sinó una gran quantitat de governs africans i sud-americans que van treballar colze a colze per cercar propostes comunes, definint objectius i metodologies per frenar el canvi climàtic en benefici de la humanitat i no només dels països rics. Segurament és una via nova que cal cultivar per al futur.