“Els tossols del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa” és un llibre-guia sobre un patrimoni natural sovint oblidat i desconegut però especialment important pel fet de ser el suport d’altres valors patrimonials com el geològic. Aquesta publicació editada per Geonat amb el suport del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa és el resultat d’un treball de més d’un any i mig sobre l’inventari d’una morfologia volcànica localitzada damunt de determinades colades de lava anomenada tossols. En aquest inventari hi han treballat associacions de veïns, jubilitats, escolars,... amb l’ànim que la ciència i les seves descobertes siguin participades per a tothom qui viu i conviu amb aquest patrimoni natural.

A Els tossols del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa l’esforç de síntesi científica dels autors Llorenç Planagumà, Francesc de Bolós i Ona Corominas hi sumen la voluntat d’empoderament social. No és fàcil traçar un camí que des de les pedres ens porti a les persones i a la seva vida sobre aquestes, però amb “Els tossols” els seus autors ho ha ben aconseguit.

Mitjançant el treball divulgatiu sobre els tossols de la Garrotxa, els autors, experts i científics vinculats a la comarca, ens il·lustren sobre el caràcter i la historia d’un territori on les forces desfermades del planeta han deixat la seva petjada mil·lenària i han modelat uns paisatges i determinat una singular vida humana.

El tossol de Can Central.

En obres com aquesta la ciència deixa de ser només una tasca per a experts o iniciats per esdevenir una força dins l’organisme social al servei d’una vida pacificada i millor, que només ho pot ser si està basada en el coneixement del lloc on vivim, de la terra que trepitgem i ens alimenta. A la societat rural tradicional de la que venim hagués estat inconcebible el desconeixement que avui molts sectors de la ciutadania tenen sobre els espais naturals que els envolten, sobre el “lloc” on habiten.

Tot i així tampoc és la meva intenció caure en la magnificació fàcil dels temps passats. Aquell coneixement es basava en la immediatesa, en gran mesura instrumental i pràctica. El coneixement del territori tenia com a objectiu la supervivència, menjar cada dia, escalfar-se, no emmalaltir. Quan aquesta ha estat garantida per un flux abundant i barat d’energia externa (el petroli) i la reproducció de la vida quotidiana ja no era una necessitat prioritària, el territori ha restat marginat de les nostres preocupacions, relegat a un simple decorat per on transitem entre la llar, el treball, l’escola, el lleure,... Ens hem “desterritorialitzat”. Del lligam obligat a un indret, que a voltes podia ser també cruel i aterridor, ha succeït la antítesi d’una vida aparentment deslligada del sòl que trepitgem i que ara dominem i maltractem.

Tornar a posar en valor el lloc on vivim és un dels elements fonamentals de la gran transformació cap a una Nova Cultura del Territori (NCT). Aquesta és avui la síntesis necessària per a una nova forma d’habitar el món. És per això que aquesta NCT té com a motor imprescindible l’aliança entre una ciutadania cada cop més compromesa i responsable amb tot allò que passa al seu entorn natural i una ciència que es vol posar al servei d’una societat que pugui viure amb pau amb aquest mateix entorn. Per tant, el millor del coneixement tradicional sobre el territori, enriquit i passat pel sedàs de la ciència moderna, ara en mans d’una ciutadania responsable i compromesa amb un nou model de societat, han d’esdevenir una força de transformació social incontenible per a un futur dissortadament contingut.  És en aquest sentit de transformació que apunta l’esforç científic dels autors dels “tossols”. No es tracta només de conèixer, divulgar o interpretar amb una mera intenció acadèmica. Es tracta de fer nostre el coneixement sobre el territori, posar-lo al servei de la població local i convertir-lo en un factor de transformació social i cultural.

En Martí de Can Palet i la Rosa de Can Païssa que ens van ajudar a fer l'inventari.

És en aquest context que saludem “Els tossols del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa” com a un document que esdevé valuós per la conservació i millora d’una matriu territorial que no pot ser vista ja com a un mer contenidor d’infraestructures al servei d’interessos econòmics, molts cops i i gairebé sempre depredadors del territori i dels valors naturals que en ell romanen. El paisatge, prima epidermis damunt d’una geologia que conta els anys per milions, ha estat modelat per les diferents cultures humanes que l’han habitat. Aquest és també el reflex de com estem tractant el territori. Quan no ens hi reconeixem, quan ens és estrany per la seva deformació o pels canvis ràpids que si han produït i que no hem pogut controlar com a col·lectivitat, és senyal que alguna cosa no està funcionant bé en el nostre metabolisme social. Fer-nos memòria d’aquesta historia és el treball fonamental al que els autors han posat mans a l’obra i del que son producte aquestes pàgines que amb entusiasme us recomanem.

I de tot plegat en parlem amb un dels seus autors, el geòleg olotí, Llorenç Planagunà.