Molta gent de bona fe arreu del Planeta està picant l’ham. Hauria passat l’impossible: una cimera al més alt nivell de la governança mundial finalment s’ha posat mans a l’obra i ha pactat un acord “històric” sense vencedors ni vençuts per protegir el clima de tothom. Superat el fiasco egoista de Copenhaguen el 2009, la Humanitat disposaria ara d’un acord que superaria el Protocol de Kyoto del 1997 fent-lo universal i vinculant. Enmig del caos i la desorientació global que està caracteritzant el segle XXI, a la fi una bona notícia que insuflaria optimisme a una espècie, la nostra, assetjada cada cop més per signes inquietants sobre la proximitat de l’abisme. Amb la garantia que, sota la batuta del perseverant president Hollande, la nova peça d’artesania diplomàtica ha nascut amb el suport de tots els grans pesos pesant de la política mundial: de la Xina als EUA, passant per l’Índia, el Brasil o la UE. Fins i tot, gràcies a la finesse parisina, l’acord asseguraria un tractament especial a les petites illes del Pacífic i de l’Índic, la primera frontera amenaçada per la pujada del nivell del mar, així com als estats menys desenvolupats (EMD), és a dir, aquells amb un nivell de renda no superior a un dòlar al dia, especialment afectats per un benestar irrisori i econòmicament molt vulnerables.

Passada l’eufòria dels primers dies, arriba l’hora de fer balanç realista i objectiu sobre què s’ha avançat a París. Com és lògic, la prova del cotó ha de basar-se en el text de l’acord, que es divideix en dues parts: l’anomenada “Draft Decision” (que ocupa 19 de les 31 pàgines) i l’Acord pròpiament dit amb un text que conté 29 articles. El rerefons en què s’ha d’interpretar és el buit legal provocat per l’extinció el 2012 dels objectius de reducció en els estats més desenvolupats previstos en el Protocol de Kioto de la Conferència Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. Doncs bé, cal reconèixer que a París s’han signat per unanimitat – pendent de ratificació estat per estat pel conjunt de les Nacions Unides– dues declaracions que suposen un abans i un després en la suposada controvèrsia científica sobre si el canvi climàtic tindria o no un origen antropocèntric:

- Tothom (des dels EUA a la Xina passant per Aràbia Saudita i altres potències fòssils) pretén “accelerar la reducció de les emissions de gasos hivernacle [GEH]” perquè “el canvi climàtic és una preocupació comuna (“common concern”) de la Humanitat”. De fet, s’hi arriba a defensar (en les pàgines 1 i 2 de l’Acord) el compromís de “limitar l’increment de temperatures a 1,5ºC”, un objectiu molt més ambiciós que l’actual (no sobrepassar un augment mitjà de 2ºC al llarg del segle 21 respecte a l’era preindustrial). Tot plegat en la línia de la preocupació dels estats insulars del Pacífic i l’Índic que s’ho juguen la supervivència territorial en aquest mig metre de diferència.

- Simultàniament, les parts reconeixen, emperò, que la suma de les propostes d’acció de la comunitat internacional s’acostarà a les 55 Gigatones, un 40% més del que és tolerable si no volem superar un augment de 2ºC (40 Gt). Si l’objectiu fos realment reduir emissions per limitar a 1,5ºC l’increment de temperatures, cal adonar-se que estaríem emetent gairebé el doble del que és tolerable. Considerant que ara mateix s’estan emetent unes 50Gt de GEH, som en un escenari d’augment, doncs, i no pas de reducció de GEH. De fet, ens encaminem a un escalfament d’entre 2,7 i 3ºC a finals del segle 21.

En resum, el titular és que s’ha acabat el negacionisme climàtic i encetem l’era de la cooperació general contra del major repte comú que ha viscut la Humanitat en tota la història: com preservar i amb extrema urgència un pilar essencial per a la nostra supervivència com a espècie al planeta Terra. Han hagut de passar gairebé dues dècades des que climatòlegs eminents com James Hansen van avisar de la catàstrofe que s’estava congriant, però millor tard que mai. En aquest sentit, hi ha dos avenços crucials respecte al desastre diplomàtic de Copenhaguen de fa sis anys.

Reconegut això, hi ha concordança amb les disposicions normatives de l’Acord? Doncs, de cap manera. Hi ha almenys sis grans forats negres en el text que ajuden a entendre per què constitueix, en realitat, una victòria abassegadora de les transnacionals i els estats que fan el seu agost amb el terrorisme climàtic. Succintament, són els següents:

1. No s’hi consigna cap objectiu concret de reducció ni cap calendari a curt (2020), mitjà (2040-2050) o llarg termini (2100). En canvi, hi trobem una munió de disposicions sobre noves agendes de modificació o d’aportació de plans estatals, que hauran d’estar lliurats el 2020 amb una perspectiva de revisió quinquennal (2025 i 2030). L’”error”, garrafal, contrasta radicalment amb el text del Protocol de Montreal del 1986, l’únic tractat ambiental que s’ha acomplit, que prescrivia amb tot luxe de detalls (calendari inclòs), per exemple a l’article 2, el procés de reducció i eliminació definitiva de gasos com els CFC que deterioraven extremament la capa d’ozó. Més greu encara: París suposa una marxa enrere respecte al Protocol de Kyoto, ja que aquest, malgrat totes les seves insuficiències, fixava un objectiu quantificat de reducció de les emissions de gasos hivernacle als estats industrials del 5,2% per al període 1997-2012.

2. Per si fos poc, aquest buit d’objectius concrets s’agreuja per l’equiparació que es fa a l’article 4 (pàgina 21) de la reducció dels GEH amb el recurs als embornals de carboni, és a dir, amb la captació i “segrest” de bosses de GEH en els oceans, en el subsòl o en l’espai. Malgrat que, després, s’intenta arreglar proclamant que “les Parts reconeixen que la necessitat actual d’adaptació és significativa i que un nivells més grans de mitigació [reducció] poden fer minvar la necessitat d’esforços d’adaptació addicionals” (article 7.4), queda normativament oberta la porta a nous negocis a compte de l’estoc ingent de GEH per gestionar en lloc de posar l’accent en la prioritat absoluta: la reducció universal, dràstica i vinculant del conjunt del GEH arreu del Planeta. Cal preparar-se per a un boom de nous jaciments de mercats financers, ara sobre l’emmagatzematge de carboni, similar a la bombolla del comerç d’emissions que hem viscut en la darrera dècada, sense que serveixi de res a la protecció concreta del clima ans al contrari.

3. No solament torna a deixar fora dels objectius generals l’impacte de l’aviació i el transport marítim internacionals, que són l’activitat singular més letal no regulades de cap manera a Kyoto (fins a un 14% del conjunt del GEH representaria el turisme actual basat en cada cop més viatges internacionals), sinó que, endemés, evita tota referència al petroli, al carbó i la resta d’energies fòssils. Traduït significa que es reconeix el problema però s’invisibilitzen els principals responsables de l’apocalipsi en marxa. Aquesta manca d’identificació dels causants del caos global té molt a veure amb el fet que, per exemple, just 90 empreses han emès dos terços del total de les emissions letals per al clima des de la fi de l’era preindustrial, entre les quals  Chevron, Exxon, BP o Shell (pel costat nord-americà i britànic) així com Aramco (pertanyent a la petromonarquia saudita), Gazprom (controlada per l’estat rus) o l’Statoil noruega. Per tant, ni les desiderates d’augment limitat de la temperatura són creïbles perquè deixen fora un agent major del problema ni s’assenyalen les causes profundes, la base energètica fòssil dominada per unes poques companyies arreu. Sense això, no hi ha solució creïble ni justa perquè cal saber que el 10% més ric del món és el causant del 50% de les emissions hivernacle del conjunt de la Humanitat.

4. En cap moment, l’Acord no identifica les energies netes, les verdes, com a tals ni n’estableix cap mena d’objectius de substitució ràpida de les fòssils com el petroli, el carbó o el gas natural. A pesar que hi ha estudis solvents com el de Greenpeace sobre la viabilitat de proveir el 100% de l’energia amb fonts renovables vers el 2050, l’Acord ni les anomena ni, consegüentment, les promou.

5. Com a Copenhaguen, es torna a fixar l’objectiu que el 2020 s’assoleixi una xifra mínima de 100.000 milions de dòlars anuals per part dels estats industrials per proveir de liquiditat per fer front a les estratègies de mitigació i d’adaptació especialment adreçades als estats menys desenvolupats i insulars. El problema rau en què a hores d’ara els fons recaptats són ridículs quan l’objectiu ja era el mateix el 2009 i que, a diferència de Kyoto, no s’ha fet públic l’Annex a l’Acord de París on haurien de figurar els percentatges de compromís financer de cada estat responsable. Així es distreu en la boira la tensió que hi ha a estats emergents com la Xina, l’Índia o els propis Emirats Àrabs Units per seguir sent considerats estats no industrials o almenys no prou desenvolupats de tal manera que, malgrat que s’han convertit en primeríssims generadors de GEH, puguin seguir receptors nets i no pas donants de capitals financers potencialment importantíssims. Amb tal indefinició, els grans perjudicats seguiran sent Àfrica, els petits estats insulars agrupats a l’AOSIS i les comunitats empobrides d’Àsia i Amèrica Llatina.

6. Finalment, i no és una qüestió ni molt menys menor, París garanteix el principi de no responsabilitat i de no compensació davant qualsevol estat, comunitat o individus que puguin exigir-ne el seu compliment davant la Justícia (disposició 52, pàgina 8 de l’Acord). Fins ara se suposa que prevalia el principi de “qui contamina, paga” però sembla que s’ha dinamitat. Aquest punt és crucial per evitar o una Cort Penal Internacional sobre el Clima o una demanda massiva de reparacions a l’estil del que va ser el cas de la demanda del Congrés Jueu Mundial contra la banca i el govern suís per apropiació dels comptes jueus “adormits” des de la Segona Guerra Mundial. Hi ha molta por que els estats i comunitats empobrides del Planeta, les grans víctimes de la injustícia climàtica, recorrin a instàncies judicials i demanin responsabilitats a aquestes 90 companyies i els estats que les han protegit. Les reparacions serien potencialment quantiosíssimes perquè podrien incloure el trasllat massiu de milions de persones a altres indrets més segurs per sobreviure així com la liquidació colossal de danys i perjudicis per l’augment del nivell del mar i la desertificació en zones molt vulnerables. No és ciència ficció, això: aquest estiu, arran d’una sentència històrica vertaderament, el govern dels Països Baixos ha estat obligat a retallar les emissions de GEH un 25% addicional abans de cinc anys per un tribunal de La Haia.

No hi ha dubte que aquesta anàlisi a partir del propi text aprovat a la COP21 ve a donar la raó a aquells que, com l’esmentat James Hansen, parlen de “frau”, que “només hi ha promeses però cap compromís d’acció”. París ha de ser vist, de fet, com un Copenhaguen bis, només que amb un màrqueting diplomàtic més professional, adreçat a oferir a una Humanitat consternada i inquieta un placebo d’autèntic compromís global dels VIP del món en favor del clima comú. Ara hi ha hagut foto i abraçades de les elits polítiques d’arreu allí on a la capital danesa va haver-hi una desbandada vergonyosa del responsables governamentals més importants davant les càmeres de tot el Planeta.

Mentre la fira de París anava escolant-se, la Mediterrània i Europa pateixen un desembre sense fred ni pluja ni neu, amb temperatures diürnes que s’assemblen a les d’abril. Com va advertir recentment Michel Jarraud, el secretari general de l’Organització metereològica Mundial (OMM), “els nivells de GEH a l’atmosfera han batut nous rècords i en l’Hemisferi Nord durant aquesta primavera la concentració mitjana trimestral de Co2 ha superat la barrera de les 400 parts per milió [els climatòlegs consideren que tot el que superi les 350 ppm dispararà l’augment de les temperatures per sobre dels 2ºC en acabar el segle actual. El 2015 serà amb tota probabilitat l’any més calorós des que hi ha registres, amb unes temperatures en la superfície oceànica als nivells més alts des que van començar  a fer-se mesuraments. És probable que es superi el llindar d’1ºC d’augment de la temperatura mitjana global. Són totes molt males notícies per al Planeta”. No podem, doncs, perdre més temps. Cal un pressing massiu, mundial i des de baix, a les grans transnacionals i empreses fòssils abans que el desajust climàtic sigui irreversible. Bill McKibben, guanyador del Premi Nobel Alternatiu com a promotor de la iniciativa global pel clima comú 350.org, ha resumit magníficament la insubstancialitat de la fira parisina: “S’ha donat ja el tret de sortida: com és que no estem correm?”. Que no dormin, que no s’amaguin, les transnacionals i els governs: necessitem accelerar per salvar la bonança climàtica que ens protegeix des de fa 11.000 anys.