El deteriorament ambiental i la desigualtat social entre rics i pobres demostren les contradiccions del sistema capitalista. El recurs –de bell nou– al binomi construcció-turisme com únic remei a la crisi i els rècords d’afluència de turistes i capitals a les Illes Balears han introduït el decreixement com alternativa possible al debat públic. Per analitzar aquesta opció, es detallen a continuació: algunes contradiccions del creixement determinat pel capitalisme i en particular pel que fa al turisme, quin consens social construeix el bloc històric hegemònic i tres alternatives dins l’opció del decreixement turístic a les Illes Balears.

El creixement és inherent al sistema capitalista, degut a què es fonamenta en l’afany de guany individual mitjançant la competència. La seva guia de comportament és que “cadascú faci a per ell”, per dir-ho col·loquialment. Un segon tret característic del capitalisme és la fe en la tecnologia. Aquesta “tecnolatria” confia en la solució tecnològica a l’exhauriment de recursos naturals no renovables (com ara els hidrocarburs, substituint-los per l’energia nuclear o l’hidrogen) o en la gestió de la contaminació (per exemple, pal·liant el canvi climàtic amb intervencions de geo-enginyeria, com ara la reducció de la radiació solar mitjançant l’addició d’aerosols de sofre a l’estratosfera).

La cursa pel creixement dels guanys privats està en mans de qui té capital per invertir. El seu afany és tenir-ne més, acumular; atiat per fer-ho abans que els altres, és a dir competir. Segons els principis del model capitalista neoliberal –en boga arran del desinterès per la funció redistributiva de l’Estat del Benestar, la riquesa extrema i fins i tot el malbaratament generen llocs de feina i “degoteig” dels guanys en benefici de la col·lectivitat. El neoliberalisme preconitza que l’Estat s’ha de limitar a afavorir la iniciativa privada. D’aquí que hagi arribat a l’extrem de sotmetre’l mitjançant la corrupció política-empresarial o l’adaptació de la legislació a la conveniència del capital.

El turisme encaixa de ple en aquest capitalisme neoliberal i les corporacions transnacionals de les Illes Balears –especialment les cadenes hoteleres– en són protagonistes capdavanteres. La seva expansió internacional, especialment al Carib i Centre Amèrica, les ha acostumades a sotmetre encara més la societat al seu afany de guany; per exemple, fent més precaris els llocs de feina, privatitzant la costa i marcant l’agenda de l’Estat per forçar-lo a fer inversions i lleis a la seva mida, o consentir el seu frau amb l’ús de paradisos fiscals. Nogensmenys, l’esclat de l’actual crisi ha incrementat la rendibilitat de les inversions immobiliàries i turístiques a les Illes Balears. D’aquí que les cadenes hoteleres adquireixin i modernitzin establiments, en construeixin de nous i reforcin el seu poder sobre la societat i l’aparell de l’Estat.

La construcció del consens social per considerar el turisme com un “manà” pretén donar-li aparença d’innocu o de ser sempre beneficiós: promou la qualitat de l’entorn físic, des de la urbanització a la conservació del patrimoni cultural i natural; genera llocs de feina en el sector dels serveis, d’imatge menys penosa que els de la construcció, la indústria o la pagesia; o implica produir espais plaents –hotels, platges, bars, discoteques, monuments o parcs naturals– per a la realització d’activitats de lleure.

Les guerres pels recursos al nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà fan que les Illes Balears siguin encara més competitives turísticament. A diferència de Tunísia, Egipte o Turquia, les Illes Balears han estat incloses en l’Europa “fortalesa” de la seguretat policial, la moneda única, els acords de Schengen per a la lliure circulació de béns, serveis, capitals i persones, o l’exclusió dels immigrants del Sud. La divisió internacional del treball –que fonamenta la globalització capitalista– atorga a tot l’Estat espanyol la funció de ser una “perifèria de plaer”. El binomi de construcció i turisme atreu capitals a la recerca de rendibilitat especulativa i oportunitats de blanqueig de doblers negres. De cara a la galeria, la mascarada turística ofereix refugi temporal per compensar el patiment de l’explotació laboral i la tensió competitiva amb la fugida consumista que seda els sentiments d’engany existencial amb el placebo del turisme. Però podem escapar de l’explotació capitalista amb el propi sistema capitalista?

Tres opcions de decreixement a debat

Idò què fer, amb criteris de justícia social i ambiental per combatre aquestes contradiccions amb coherència i visió de futur? D’ençà dels inicis del boom turístic balear, s’han aplicat mesures de contenció del creixement: protegir espais naturals, frenar la urbanització del litoral o gravar l’allotjament turístic amb “ecotaxes” invertides en fer més atractiva l’oferta balear al mercat turístic. Tanmateix és evident que no n’hi ha hagut prou. El grup ecologista GOB ha plantejat rebaixar l’afluència turística mitjançant la regulació de la capacitat d’allotjament. Però, per on decréixer?

La consigna promoguda per les cadenes hoteleres és prescindir del segment turístic de menys poder adquisitiu, que són els turistes de classes obrera que es concentren en ressorts turístics de masses. Un exemple de com se’ls marca d’indesitjables el tenim a la campanya a favor de la reconversió turística de Magaluf, que és iniciativa de l’empresa Meliá de la família Escarrer. Els turistesde baix poder adquisitiu s’han convertit en sinònim de consum de drogues, violacions, prostitució o pràctiques suïcides, com ara el balconing. Es criminalitza el turisme de classe obrera i s’afavoreix la seva substitució pel turisme de més poder adquisitiu i de luxe. Magaluf no és un exemple únic, arreu de la costa es reprodueix aquest model d’exclusió social elitista a beach clubs, ports esportius, far i bateries militars reconvertides en hotels i restaurants de luxe o platges privatitzades amb gandules balineses.

A l’interior de les illes, l’exclusió social s’aplica amb la construcció de camps de golf, polo, hípica, bodegues... la urbanització extensiva amb xalets o el tancament de finques. Aquest últim, sovint emparat en propòsits de conservació de la naturalesa, la qual cosa suposa una mena de revengisme vers la lluita ecologista que reivindica la protecció dels espais naturals i ara es troba com se l’empra d’excusa per privatitzar-los. El consum de territori i de recursos naturals d’aquest segment d’alt estànding és molt major que als enclavaments turístics de masses; fins a sis vegades més gran en l’ús d’aigua, per exemple, sovint mitjançant la dessalació nodrida amb la crema d’hidrocarburs que agreuja el canvi climàtic.

En segon lloc, les pròpies cadenes hoteleres també advoquen per retallar l’oferta d’allotjament turístic a habitatges, que és il·legal en edificacions plurifamiliars. Aquesta modalitat de negoci turístic altera la zonificació de la ciutat perquè mescla els usos residencials i els turístics. La mercantilització turística de l’habitatge l’encareix, per la qual cosa es dificulta l’accés a aquest bé de primera necessitat. Els barris de major qualitat ambiental es gentrifiquen, amb l’expulsió dels habitants humils i la seva reconversió en productes d’allotjament turístic “vivencial” i “autèntic”. Els ingressos del lloguer turístic d’habitatges ja són cobejats per fons d’inversió i tour-operadors; la qual cosa els fa enfora de nodrir els ingressos familiars de qui pateix la precarietat laboral, quan no l’atur i l’encariment de l’accés a l’habitatge, tot sovint aclaparat per l’endeutament hipotecari.

Una tercera opció consisteix en contenir i gravar fiscalment l’excés, l’acumulació i el malbaratament de recursos, com ara d’aigua, energia o territori. L’ordenació territorial és la principal eina per revertir la tendència capitalista a segregar l’ús del territori per a les elits. Això es pot aconseguir per exemple mitjançant el vet a la construcció de més camps de golf i polo, al tancament de camins per espais naturals i rurals o a la privatització de la costa: platges, ports, fars, instal·lacions militars obsoletes, illots, etc. És a dir no promoure i, en tot cas, fer pagar més a qui més consumeix –que és qui més deteriora l’entorn– per després redistribuir el que es recapta en benefici de qui menys en té. No és cap fórmula nova, només és socialisme, amb propòsits de justícia ambiental i social. Així es podria decréixer pel turisme ric, que és més excloent i insostenible.

El consens creat pel poder hegemònic –el bloc històric encapçalat per les cadenes hoteleres– no és gens favorable a aquest decreixement redistribuïdor i socialista; mentre que sí ho és de decréixer pel segment més humil de la demanda i de l’oferta, que es promou amb les altres dues opcions de decreixement. Ara que la competència turística està en mans de MÉS –espai polític auto-definit com l’opció d’esquerra sobiranista i ecologista–, la tria entre les diferents alternatives de decreixement, per a definir polítiques públiques, hauria de ser més que mai motiu de debat. L’aposta per la promoció del golf de l’Agència del Turisme de les Illes Balears pel 2016 dóna a entendre que la tria ja està feta.

Nota: publicat originalment a L’Altra Mirada, núm. 60, maig de 2016, editat per la Fundació Pere Mascaró.