A Balears, l’oligopoli hoteler manipula governs i parlaments per fer-se lleis a la mida. Cal obrir el debat sobre com podem posar remei a l'oligopoli hoteler que especula amb més creixement turístic i urbanístic.

A començaments d’enguany, el govern d'Armengol (PSOE-MÉS) suspengué́ alguns privilegis dels hotelers mitjançant un decret llei [1]. Aquest téntol interromp alguns favors urbanístics que la Llei turística de l'exconseller Carlos Delgado atorga als hotelers. Arran de la imminent aprovació́ del decret llei, durant les festes de Nadal i Cap d’Any, molts despatxos d'arquitectes feien projectes de reforma, millora i ampliació́ d'establiments hotelers a tota màquina, per treure profit d’aquesta excepció́ que els permet fer-los créixer, prenent com a base el que tinguessin construït legalment o il·legalment.

No és res nou. Els hotelers fan el que volen amb el territori, l’economia i la societat balear. Els governs i els parlaments només els han servit per donar legitimitat als seus desitjos. Així han aconseguit legalitzar, en el conjunt de l’arxipèlag, més de 7.000 places que comercialitzaven il·legalment amb total impunitat i han «ordenat», és a dir legalitzat, més del 50 % dels seus edificis que eren il·legals i il·legalitzables. I ho han fet emparats en la nova legislació, aprovada amb l’excusa de la crisi i la reactivació econòmica. Les lleis turístiques a la carta exoneren aquest sector del compliment de molta normativa urbanística i territorial en vigor.

A cop de llei, arran de l’estat de xoc de la crisi


La iniciativa de regular a la carta al sector hoteler no ha estat cosa només de governs del PP. El gener de 2009, el govern d’Antich (PSOE-PSM-UM) aprovà inicialment el Decret llei 1/2009, d'impuls de la inversió, promogut pel conseller Miquel Nadal (UM), que permetia simplificar els tràmits per regularitzar les places turístiques. S’establia un termini de sis mesos per legalitzar les places il·legals. Posteriorment, quan UM sortí del govern arrossegat pels casos de corrupció, la nova consellera de turisme, Joana Barceló (PSOE), va promoure la validació del decret llei amb la Llei 4/2010, que va tenir el suport de tots els partits amb representació parlamentària. D’ençà de 2009, s’han prorrogat els terminis d’aquesta legalització de places, fins i tot dins aquest mandat del govern d'Armengol (PSOE-MÉS) [2].

El 2011, el govern Bauzá (PP) posà la Conselleria de Turisme en mans de Carlos Delgado, qui enllestí una nova Llei del turisme [3], redactada pels hotelers. Amb aquesta llei vigent, els hotelers poden incrementar les intensitats d'ús urbanístic i excedir les permeses pel planejament urbanístic i territorial.

Les zones turístiques madures tenen encara més màniga ampla; per exemple, la Platja de Palma, per a la qual es va promoure un decret llei específic (8/2012) i un Pla de Reconversió que permeten augmentar l'altura dels hotels, accelerar els tràmits, excedir els límits al creixement, etc.

Més llenya!... que no en tenim mai prou!

L'excusa de totes aquestes maquinacions normatives era «afavorir la inversió privada en la reconversió del sector hoteler». Les noves normes per a la Platja de Palma empren el mantra de la reconversió, però incrementen l’oferta amb més ocupació urbanística. Guaitau davant la Porciúncula per comprovar-ho! A més, els beneficis per als hotels il·legals o amb places irregulars suposen renunciar a l’ordenació turística que contengui el creixement de l’oferta. Només a la Platja de Palma, s'estima que hi haurà aquest estiu més de 3.700 places turístiques noves [4] com a conseqüència de l'aplicació de la Llei 8/201 2 del turisme.

El turisme és una peça clau de l’especulació financera immobiliària. I no només amb nova construcció. La nova Llei del turisme permet fraccionar la propietat dels hotels i canviar-ne l'ús, que amb la legislació anterior era «exclusiu», per mantenir la seva funció de «factories de prestació de serveis turístics». La nova figura dels condotels atreu inversors que cerquen només alta rendibilitat a curt termini. Entre el capital financer destaquen els fons d’inversions i de pensions [5] [6] [7], als quals tant els és fer negoci amb deute dels estats (jugant al casino amb la seva prima de risc), amb aliments, amb terres o amb suites d’hotel. Tant és així, que s’albira un nou boom, semblant al que va fer esclatar la crisi el 2008 [8] [9]. Les cadenes hoteleres mantenen la gestió dels serveis dels condotels, però especulen amb la compra-venda i els canvis d’ús dels establiments. Una vegada més, a l’avantguarda del capitalisme més caníbal.

Aquests despropòsits només afavoreixen als mateixos de sempre; els quals, a més, no s'amaguen de reivindicar aquest tractament preferencial. Gabriel Escarrer, patriarca de la cadena hotelera balear més gran, escriu amb to amenaçador en un article d'opinió publicat mesos després que les darreres eleccions donassin el govern a Francina Armengol: «si Balears dejara de ofrecer seguridad jurídica, o un entorno competitivo para las inversiones, es muy probable que estas se dirigieran a otros destinos más seguros o rentables» [10]. I és que la seva competició per la «balearització» és global, fora de Balears, per exemple al Carib.

Els hotelers defensen la seva renda monopolística, combatent l’oferta que ells no controlen, com ara la de lloguer turístic d’habitatges, estrenyent el llaç de l’explotació laboral arran de l’atur i el deteriorament de les condicions de treball o, fins i tot, orientant la gestió dels fons públics per al seu interès. Aquesta darrera de l’Estat es fa palesa amb la destinació dels fons recaptats amb el nou impost turístic, com explica Eliseu Casamajor en el seu article d’aquest mateix número del Tot Inclòs.

Fre de mà al creixement i més justícia social

Com podem posar remei a l'oligopoli hoteler que especula amb més creixement turístic i urbanístic? Aportam tres idees que voldríem debatre: 1) Exigir la fi dels privilegis per als hotelers, com ara el tracte de favor urbanístic que esmentam. 2) Debatre públicament els emperons del creixement turístic, amb democràcia d’arrel. 3) Proposar mesures de decreixement turístic.

Perquè el benestar i la justícia social ho tenen tot a veure amb la sostenibilitat ambiental.