Els riscos naturals, i més els geològics, molts cops no es poden preveure amb exactitud tot i els avanços que poc a poc va fent la ciència. De totes maneres la gestió del riscos geològics (terratrèmols, inundacions, despreniments de roques, erupcions, canvi climàtic...) no és només una tasca científica i la seva solució no només passa per preveure els dia que esdevindrà un terratrèmol, una inundació, una esllavissada,...  també és una responsabilitat ciutadana i per tant de gestió política en la prevenció i mitigació dels danys que puguin causar.

En la gestió dels riscos geològics ens cal una nova manera d’entendre la relació que hi ha entre la geologia i la societat. El substrat que trepitgem no només està fet de planes i muntanyes inactives pels segles dels segles, sinó que és molt més complex. Hi ha roques, fractures, volcans, rius i rieres,... que en determinades zones són més o menys actius, aquesta activitat natural és inevitable i forma part del planeta des de fa milions d’anys.

Conviure amb aquests riscos vol dir primer de tot conèixer-los bé, no per aturar-los, ja que molts cops és del tot impossible, però sí per poder reduir la nostra exposició mitjançant una gestió adequada. En una societat democràtica i per tant que prioritza el bé comú per damunt dels interessos particulars no hauria de ser una tasca impossible poder mitigar la vulnerabilitat que tenim  a aquests fenòmens. I com s’ha de fer? La recepta la tenim i només cal aplicar-la. Calen polítiques que incentivin tres eixos importants per igual en la mitigació d’aquests riscos: investigació, educació/participació i gestió política.

Fotografia de Roberto Taddeo. 

Respecte l’eix científic cal denunciar la mancança de recursos al nostre país, aquest fet el podem generalitzar a tot el sud d’Europa. Aquesta mancança pressupostària provoca que s’avanci lentament en la coneixença d’aquests riscos i, sobretot, en la seva vigilància. I el que és més greu no tenir la capacitat de crear una generació de científics que es quedin al nostre país amb capacitat per cooperar i col·laborar per tal de generar un coneixement col·lectiu pel bé de la societat. El que succeeix és el contrari, les dinàmiques actuals generen una ciència que prima la mediocritat i la insana competitivitat pensant en el reconeixement científic d’un mateix i mantenir el lloc de treball més que en una  ciència responsable encarada al bé comú.

L’educació i la participació entesa com a ciència ciutadana és inexistent i aquest és el fet més denunciable de tots sense cap tipus de dubte. La responsabilitat de molts gestors públics per no haver aplicat cap programa d’educació i participació davant els  riscos geològics és de molta gravetat, cal començar a demanar i reflexionar el perquè? L’explicació la trobem en afirmacions que solen acompanyar a grans tragèdies com la del terratrèmol d’Itàlia. Diferents elits locals no els interessa una comunitat que tingui pensament crític i pugui prendre les seves pròpies decisions. Els interessa per poder exercir el seu domini una societat analfabeta i no una societat culta que comprengui les dinàmiques geològiques del seu territori. Per exemple, per certs interessos és molt millor que es proclami davant un terratrèmol “és un càstig diví” i no “és un càstig per escollir mals representants polítics”. També està clar que sense participació no hi ha mitigació del risc. Podem tenir els millors científics, podem tenir les millors lleis respecte el riscos naturals, però si la societat que conviu amb el risc no entén i es sent partícip de les decisions haurem fallat en la prevenció.

Fotografia de Roberto Taddeo. 

Finalment cal gestió política (valentia política en podríem dir en els temps que corren). Malauradament davant aquests riscos sovint s’actua només legislant (si és que es fa alguna cosa). Es fan lleis amb pocs recursos posteriors per tal de garantir el seu compliment. D’aquesta manera és fàcil que aquests lleis es vegin sortejades d’una o altra manera, i més en societats on el benefici particular prima respecte el col·lectiu. En la gestió política és del tot necessari assumir plans i programes de lleis que facilitin la prevenció i per tant la mitigació del risc: edificacions sismoresistents tant en noves construccions com en antigues a partir de polítiques de rehabilitació; planificació territorial per no construir a les lleres del rius; no canalitzar-los; fer expropiacions quan cal,... i garantir un seguiment de totes aquestes polítiques amb recursos públics.

Aplicant aquest model de gestió del risc al final la factura serà molt menor que si s’ha d’actuar un cop ha passat el desastre.  Els representants polítics no només han de prendre aquestes mesures prèvies pel bé comú, també són responsables de prendre la decisió d’evacuar o no evacuar en cas d’una predicció de risc geològic... no és una decisió dels científics com alguns voldrien. Els científics aportaran tota la informació que disposin fins aquell moment per tal de facilitar aquesta decisió però no els pertoca prendre decisions.

Per tant una societat que vulgui avançar cap a una nova cultura del risc geològic que pensi en el bé comú ha de ser capaç de generar bona ciència, uns programes d’educació i participació de qualitat i unes lleis i seguiment de les mateixes enfocades al bé de tota la col·lectivitat.