Dos mesos després del fracàs de Copenhaguen, es van acumulant els indicis que el "pitjor escenari possible" va obrint-se camí. La patriotera actitud del President Obama a la Cimera ha acabat d'enterrar qualsevol escletxa de compromís real dels EUA amb la protecció del clima. En un pas més cap a la seva "normalització" institucional, Obama acaba de donar un gir radical, pronuclear, a la política energètica del principal estat contaminant del planeta prometent avalar amb 8.300 milions de dòlars dues noves centrals nuclears a Geòrgia, trencant amb 30 anys de congelació de nous projectes davant el temor a nous accidents com el de Three Mile island (Pennsylvania, EUA, 1979) o Txernòbil (Ucraïna, 1986). Si a Copenhaguen va prometre, patèticament, 85 milions de dòlars en energies netes (el 1% de l'aval nuclear!), ara remata la jugada amb el vell argument de les corporacions que "l'energia nuclear és la millor tecnologia per reduir les emissions hivernacle".

La sortida de l'armari atòmic del president nord-americà, ha coincidit en el temps amb la dimissió d’Ivo de Boer com a cap de la diplomàcia climàtica de l'ONU i cap visible de la Cimera de desembre. Més enllà de la coneguda excusa de l'esgotament personal, la renúncia deixa en evidència dues tendències de fons. La primera és que la reunió de Cancún (l'anomenada COP-16) de final d'any a Mèxic està condemnada al fracàs per la falta d'interès real dels principals estats i corporacions industrials (de Xinamérica a la UE passant per l'Índia i Brasil) , els mateixos que van fer fracassar la cimera més important mai celebrada des del naixement de les Nacions Unides el 1945. En segon lloc, De Boer marxa a KPMG, una gran consultora financera internacional, ja que, segons confessa, "sempre he mantingut que mentre la política ha de proveir el marc polític adequat, les solucions reals han de venir de l'economia". És a dir, no hi haurà un nou "desastre" diplomàtic i polític com el de Copenhaguen perquè el problema climàtic passarà a ser gestionat des de les corporacions transnacionals i les seves assessories financeres a sou.

Aquesta manca de perspectives reals de polítiques actives de protecció del clima planegen sobre la viabilitat del projecte Yasuní-ETT a l'Equador, la proposta més innovadora presentada a Copenhaguen per evitar noves emissions petrolieres, protegir la selva i les comunitats que hi ha i consolidar una cooperació Nord -Sud basada en la idea de reparar el deute històric climàtic. A les primeres de canvi, el president equatorià Correa no ha dubtat a tirar per la borda aquest projecte emblemàtic per tornar al "business as usual" amb les petrolieres que estan destrossant l'Amazònia. Com resumeix el setmanari alemany Die Zeit, "una esperança menys".

Sent pèssima encara que en cap cas sorprenent aquesta ressaca posCopenhague per a qui hagi seguit les nostres cròniques sobre la Cimera, en realitat, el més important que s'està coent a la cuina de l'anomenada "superclase global" és l'assassinat del IPCC, el Panell Internacional del Canvi Climàtic, l'organisme científic auspiciat per l'ONU que ha anat generat els informes tècnics que justifiquen l'alarma global climàtica. Enmig del caos global, les corporacions intenten aprofitar la "finestra d'oportunitat" de qualsevol error de transcripció de dades com "prova" de la mentida universal de l'escalfament global. Aquests col.laboracionistes del terrorisme petrolífer recolzen la seva tasca de sabotatge en el treball sofisticat i subtil de serveis secrets d'elit, segons David King, conseller científic en cap de Tony Blair entre 2000 i 2007 ( Le Monde , 03/02/2010). El seu objectiu és la voladura del consens científic i el seu ressò comunicatiu sense fronteres. Impedir que la realitat de la desigual vulnerabilitat del Sud i Nord davant el canvi climàtic sigui coneguda és la seva prioritat absoluta per les implicacions polítiques i de seguretat que suposarien per al poder corporatiu global. Res temen més que l'aparició del 5è Informe Climàtic Global, previst per a 2014, i centrat en els impactes regionals detallats de la catàstrofe en marxa. Malauradament per als seus bruts interessos, fins i tot el prestigiós economista neoliberal Nicholas Stern, famós pel seu informe del 2006 sobre el risc econòmic del canvi climàtic, no només acaba de desmentir els dards negacionistes sinó que reconeix que ha "subestimat els perills de l'escalfament global "i que els seus costos podrien ser molt superiors als que havia calculat si seguim fent com si el clima no importés (Le Monde , 13.2.2010).