El lloguer turístic d’habitatges ha obert una bona nafra social, política i econòmica. El fenomen Airbnb ens ha agafat desprevinguts i s’ha imposat a tota l’ordenació territorial, urbanística i econòmica que definia l’activitat turística a les nostres illes. Unes illes on el negoci turístic havia estat definit i construït per l’hegemònic sector hoteler, que s’havia garantit així, tenir el monopoli gairebé exclusiu de l’allotjament turístic –excepte els agroturismes i els apartaments, que moltes vegades gestionen ells mateixos o empreses de la seva propietat o vinculades.

Ara, però, l’aparició de la relació directa entre el particular i aquest nou perfil de client que, lluny del tot inclòs, cerca una nova modalitat d’allotjament més autèntica, més propera i més integrada, ha romput tots els esquemes de la lògica hotelera –i el que és més greu per al lobby hoteler: els ha fet perdre la seva omnicapacitat d’incidir sobre una qüestió clau per al seu negoci. No poden fer-ho ni directament, ni per la via política –perquè aquests tampoc no ho poden controlar. És la lògica del mercat, que, aquesta vegada, els juga (un poquet, que ja s’espavilaran per no perdre l’oportunitat de sumar-s’hi) en contra.

Aquesta liberalització de l’oferta d’allotjament per a turistes se’ls ha escapat de les mans, però no només a hotelers i polítics, també a la nostra societat, que, en general, es veu dividida entre:

a) Aquells que defensen que “per què no s’han de poder beneficiar directament del turisme acollint o llogant ca seva”, “que ja està bé que tot el pastís se l’enduguin els hotelers” i que “si no fos pel lloguer no podrien passar l’any perquè, en aquesta terra, per més formació que tenguis, si no te dediques al sector serveis (turístics) les oportunitats són minimíssimes”, etcètera.

b) Els que comencen a veure com s’infla la bombolla especulativa del lloguer turístic i com afecta la convivència social, a la transformació dels nostres barris i a les ciutats, a la reconfiguració del sòl rústic i, encara més important, com afecta i directament conculca el dret a l’accés a un habitatge (de lloguer o de compra) a uns preus raonables, assequibles i assumibles d’acord amb la renda mitjana d’aquestes illes.

En definitiva, un debat entre propietaris i no-propietaris (potencials inquilins o compradors), que s’escarrassen en una discussió de classe mitjana sense solució aparentment fàcil, mentre els grans oportunistes del negoci turístic envesteixen sense manies amb la compraventa i la rehabilitació de tot el que sigui susceptible de ser llogat (i ara em referesc exclusivament a béns immobles); mentre els hotelers disfressen cínicament els seus arguments de raons socials per prohibir el lloguer d’habitatges per a fins turístics i mentre els polítics naveguen sense rumb intentant traure aigua a poalades d’un vaixell que té esquerdes pertot, sense envestir contra tota l’oferta que es comercialitza al marge de la legalitat (a Palma, un 92%) i posant damunt la taula una proposta de regulació sense cap garantia respecte d’aquest dret social bàsic: el dret a l’habitatge, que haurien de ser capaços, com a mínim, de protegir per damunt de tot.

Com posam ordre i solució a tot això? Certament, l’establiment d’un sostre de places d’allotjament (siguin del tipus que siguin, com si volen fer càmpings o bed and breakfasts, hostels o hostals) és fonamental, i tenir una borsa de places (totes integrades) que limiti nous creixements amb capacitat d’allotjament també és fonamental. D’altra banda, la responsabilitat de l’exercici de l’obligatorietat de fer complir la legalitat, contràriament a la negligent inacció político-administrativa davant un frau declarat, reconegut i evident a totes llums, també és inqüestionable, inajornable i ineludible. I finalment, hi ha la indiscutible responsabilitat de garantir el dret a l’habitatge, amb l’establiment de mecanismes suficients per evitar noves bombolles que serveixen perquè uns quants (pocs) s’enriqueixin i que a la resta ens exploten a la cara. Tres ingredients bàsics per començar a fer feina que requereixen paral·lelament una condició: mentre es treballa, cal evitar que la bombolla i el monstre se segueixin alimentant i continuin creixent; per tant, des d’ara mateix s’ha d’aturar la possibilitat d’aconseguir noves llicències per a nous habitatges turístics i nous establiments turístics en general (siguin habitages o nous hotels de ciutat, de camp o de costa). Ja n’hi ha prou.

Article publicat originalment al diari Ara Balears el 16 de desembre de 2016.