La transició en clau local cap a un nou model econòmic no passa per seguir alimentant el turisme. Arran del debat generat pels companys Rafael Borràs i David Abril (neoliberalisme progre o transició local) diria que estic més d’acord amb el primer que amb el segon. La tesi de David Abril potser l’haurien entesa i aplaudida alguns anys enrere –i insistesc en el potser– quan les conseqüències negatives del turisme no eren tan evidents tot i que ja hi eren, algunes més plausibles, com els efectes sobre el territori, d’altres només intuïdes, com els efectes derivats d’una societat que s’ha anat convertint en una societat de serveis turístics, precària, no formada i cada cop més pobre.Però ara, les illes viuen una sobreturisitizació, on la bretxa entre la tendència de les xifres de nombre de turistes que ens visiten i la tendència dels indicadors que marquen la qualitat de vida i la fortalesa social i econòmica, és cada cop més divergent. Una situació excepcional, marcada per la saturació en molts àmbits, que requereix agilitat per dibuixar un nou full de ruta a l’alçada de les circumstàncies i que necessàriament ha de passar per: a) limitar i b) diversificar. En definitiva, desturistitzar la nostra economia.

En relació a aquestes dues qüestions, la primera és la més cabdal i s’anomena decreixement turístic i la primera passa és l’actuació contundent sobre les activitats econòmiques i praxis il·legals que germinen arreu del territori sense que les institucions tenguin capacitat –o valentia o voluntat– per a posar-hi fre: des de la mercantilització de l’habitatge via lloguer il·legal de cases per a usos turístics, als fondejos irregulars al litoral, explotacions il·legals d’instal·lacions temporals de platges (per exemple xibius, hamaques i para-sols,...), aparcaments il·legals situats terrenys rústics a les proximitats de les cales i platges més verges o a les foranes de Palma, prop de l’aeroport, obres il·legals al sòl rústic per a destinar-les a lloguer turístic, i excursions i altres activitats d’oci immensament lucratives que es realitzen per tot el territori, tenint els paratges naturals més ben conservats com a escenaris predilectes. A aquestes activitats, cal sumar-hi la no-planificació ni control sobre altres activitats vinculades al creixement turístic exponencial: per posar dos dels exemples més vistosos, ens quedam amb la invasió de cotxes de lloguer i l’arribada de creuers. Sembla que en tots els casos, la política o no-política, consisteix en no posar través o si més no, en fer veure que el problema no existeix.

Davant aquesta realitat desbordant i alarmant, sembla increïble que algunes propostes concretes i concises fetes arribar al Govern i demés institucions responsables per establir límits i apostar per la racionalitat, no siguin en absolut tengudes en compte –amb alguna excepció, com el cas de la regidoria d'urbanisme de l'Ajuntament de Palma que avui mateix ha dit que prohibirà el lloguer de plurifamiliars a la Ciutat perquè afecta el dret d'accés a l'habitatge. Uns quants exemples clars: prohibició del lloguer turístic als edificis plurifamiliars a la llei que promou el Govern relativa al lloguer turístic d'habitatges, on per comptes d'això es preveu legalitzar i per tant amnistiar tota l'oferta il·legal existent actualment, moratòria de noves llicències de lloguer turístic d’habitatges, moratòria de noves autoritzacions de llicències d’obres al sòl rústic, augment de parcel·la mínima per a la construcció al sòl rústic, aprofitar la nova Llei del sòl per establir una major protecció del sòl rústic i limitar-hi els usos no vinculats a l’activitat primària, limitació de la planificació portuària de nous creuers, limitació del nombre de cotxes de lloguer que es posen al mercat a l’estiu a les carreteres de les Illes i que ni tan sols tributen a les illes, eliminar les exoneracions del compliment de paràmetres urbanístics per a les reformes d’hotels, establir un 2 per 1 per a les noves places d’allotjament turístic (hoteleres i residencials), moratòria de nous hotels a la Ciutat.... només uns quants exemples per abordar algunes de les qüestions que consideram imprescindibles i a les que ens referim concretament quan parlam de posar límits.

En relació al segon aspecte clau, la diversificació, cal que quedi molt clar que la diversificació estratègica que hauria de ser l’objectiu polític, ha de ser la diversificació real de l’economia, no del producte turístic. Precisament aquesta diversificació del producte turístic és per la que aposta al Govern actual amb la seva política turística quan parla de desestacionalització i canvi de model turístic. Greu error, al meu entendre. La desestacionalització, oferint nous productes liderat per la nova estratègia «Better in winter» –després de l’estrepitós fracàs del «Benvingut turisme sostenible»–, només fa que agreujar la pressiósobre els recursos i la dependència econòmica del sector turístic, a més d’un engany perquè bé saben, que augmentar el nombre de turistes en temporada baixa i l’allargament dels mesos de temporada, no és sinònim en absolut de rebaixa de la pressió extrema dels dos mesos forts de l’estiu juliol i agost en els índex de pressió humana, que ens indica que duplicam la població resident i en que el nombre de passatgers que passen per Son Sant Joan estableixen rècords que tenen extenuats els controladors.

Per tant, no és el moment d’apostar per incrementar la pressió i reforçar el monocultiu turístic. És el moment d’aprofitar aquestes temporades d’allau de turistes (que no «bones temporades» que s’haguin de celebrar en absolut, perquè només ho són per a alguns) per establir límits sense pori reinvertir els guanys d’aquest sector en enfortir altres sectors econòmics en crisi permanent i reforçar les estructures bàsiques d’un model social i econòmic al marge del turisme i això implica necessàriament apostar per la sobirania: alimentària, energètica i econòmica. El Govern oblida una eina clau: la fiscalitat. És el moment, ara que en termes econòmics hi ha un cert creixement, d’aplicar mesures fiscals que ajudin a modular les activitats econòmics més negatives i perjudicials i reinvertir-ses en altres sectors estratègics per aquesta necessària, i veig que malentesa, transició local.