He hagut de llegir unes quantes vegades l'article de l'amic David Abril en el que polemitza amb un anterior que vaig signar i es va publicar al web d'Alba Sud. Encara ara, no tinc massa clar sobre què vol debatre el diputat i coportaveu de MÉS per Mallorca: ¿De la truita que es pot fer dintre de la normalitat, tot i les dificultats de fer-la en situacions de turbulències? ¿O de la truita que caldria fer per raons, si més no, de justícia social i mediambiental, i d'ètica exigible als que es reclamen ecosobiranistes, i, per tant, dels ous que cal trencar?

Si no ho he entès malament, David Abril proposa un debat sobre la primera possibilitat des d’una “visió una mica més pragmàtica", tot concloent que l'actual política del Govern de les Illes Balears "no és «neoliberalisme progre», és en conjunt una humil aposta de transició local, des de l'optimisme de la voluntat. I ben segur que millorable".

Com la meva lògica en aquest debat és la de l'altra opció, és a dir, la que exigeix rompre ous, i els meus neguits són identificar els ous que cal rompre, el debat podria acabar aquí. No obstant això, faré algunes reflexions generals, i algunes puntualitzacions concretes al text “Neoliberalisme progre o transició local?”

I

El concepte "neoliberalisme progre" no és una definició gratuïta, ni, per descomptat, en sóc l'inventor. Hi ha molta literatura al respecte, i n'hi ha que, fins i tot, emparenta aquest concepte amb la "tercera via" d'Anthony Giddens, Bill Clinton, o Tony Blair. Aquest "neoliberalisme progre" vindria a ser una nova versió de Tercera Via, amb bastant més empatia amb moviments socials emancipatòris, en àmbits com ara la diversitat sexual, la igualtat de gènere, l'apoderament, la no-discriminació, o les millores en els sistemes vigents de seguretat social (la Renda Social Garantida n'és un element molt preuat), sense que aquestes millores permetin albirar nous paradigmes de benestar social (com ara la Renda Bàsica Incondicional) als dels que coneixem des de la dècada dels anys 40 del segle passat. Aquest seria el component "progre" -o si volen "de rostre humà"- d'un neoliberalisme que no qüestiona dues de les seves màximes més senyeres: "per repartir cal créixer" (créixer repartint i preservant el planeta és una quimera no productiva ni competitiva); i "qui planifica de debò en què i com es creix és el sector privat". Vet aquí un article en el qual Nancy Fraser explica prou bé de què va això del neoliberalisme progre i les seves conseqüències.

II

La política –no només turística- del Govern de les Illes Balears s'assembla molt a aquest patró neoliberal amb rostre humà que no humanitza ni ecologitza les dinàmiques econòmiques abans descrit. ¿És per això que en l’article que signa el coportaveu de MÉS per Mallorca no es fa referència al primer dels "Tres apunts sobre el "neoliberalisme progre" del creixement turístic" que és l'origen d'aquest debat? Potser és cert que, si més no pel que fa a la retòrica, el discurs més entusiasta amb el creixement del PIB ve de Conselleries de l'àrea econòmica dirigides pel PSOE, però, en qualsevol cas, ni es pot fer –ni per descomptat es fa– una política turística dicotòmica amb la praxi i el discurs econòmic global.

Val a dir que, a banda d'una antiga amistat, m'uneix amb David Abril una certa història de militància a l'esquerra alternativa i a l'ecologisme emancipador. Per tant, esper que no es molesti si faig una mica d'història: A principis dels anys 2000, els anys d'aquell primer Pacte de Progrés, també sent les Illes Balears "una trista província", es feien grans coses "no neoliberals", com ara, una veritable ecotaxa, o, des de la tribuna del Parlament i de la boca d'un Conseller d'Hisenda no precisament ultraesquerrà, es defensaven els pressuposts reivindicant l'Índex de Desenvolupament Humà de l'ONU, i no el PIB com a base de l'anàlisi de la situació econòmica, social i mediambiental. Aquest discurs de Joan Mesquida em serveix per a alguna cosa més que per a la nostàlgia de quan érem més joves. És una petita mostra que les coses, malgrat les dificultats, es poden fer d'una altra manera, si es té la valentia de NO DEMANAR PERMÍS constantment [1].

Després d'aquell primer Pacte de Progrés, vingueren anys de PP amb molta política pública turística (s'equivoca David Abril quan afirma que, fins a la data, aquesta ha estat gairebé inexistent), sempre a favor del creixement turístic i immobiliari. El segon Pacte de Progrés, amb la política turística en mans, primer, d'UM, i, en la segona part de la legislatura, d'un PSOE obsessionat per tenir "una política turística pròpia” (Joana Barceló dixit), esdevé l'inici de, amb l'excusa de la crisi, la gran desregulació, l'amnistia de les ampliacions il·legals de places hoteleres, les grans despeses en promoció turística, tot  amb l’objectiu de tenir assaciats als insaciables hotelers... I en això arribà novament el PP, aquesta vegada el de Bauzà&Delgado que, en analogia amb aquella legislació de José María Aznar que va declarar tot el sòl urbanitzable (1998), convertiren, per acció o per omissió, les Illes Balears en una zona on tot era turistitzable. S'institucionalitzava la desigualtat formal i desacomplexada davant la llei (la part ampla de l'embut pels hotelers, i la parte estrechaper a la resta). Drets bàsics, com ara el de l'habitatge, o el de ciutat, varen ser sacrificats a l'altar del creixement turístic d'hotels, lloguers turístics, i creuers. I, amb tot, varen començar a ser presents escenaris de "creixement sense ocupació", i una precarització laboral desbocada.

III

Amb aquests precedents, hom esperava una altra cosa de l'actual Govern. Molts i moltes esperàvem una cosa diferent d’un impost turístic inspirat en la taxa turística catalana del molt neoliberal Felip Puig; de la banalització del concepte de sostenibilitat; d’un testimonial premi a les "Kellys" (molt propi del "neoliberalisme progre, per cert), en lloc de, a tall d'exemple, de promocionar el programa FairHotel; de l’absència de canvis, de moment, en el Tot Inclòs; d’uns estands a fires turístiques elogiats per part de l'establishment (la "casta") turística; o d’una normativa de lloguer turístic, que vés a sabre com acaba...

Sí, esperàvem més, tot i que, efectivament, la realitat és complexa, una realitat que no amag, com sembla insinuar-se a text que motiva aquesta resposta. Ans al contrari, sempre he mantingut que la situació que envolta al turisme ja era complexa molt abans que MÉS tingués a les seves mans  les regnes de la Conselleria de Turisme. ¿O és que la complexitat que, posem  pel cas, descriu Ivan Murray a "Capitalismo y turismo en España" (Alba Sud Editorial, 2015) aparegué de sobte el dia que Biel Barceló va ser anomenat, entre altres coses, Conseller de Turisme? El que hauria de contestar el portaveu de MÉS per Mallorca és si l'equip que el seu partit ha posat en el lloc de comandament de la política turística de les Illes Balears està a l'altura per gestionar, des d'una perspectiva critica, aquesta complexitat, o, si, per bagatge en tots els sentits de la vida, només està preparat per gestionar-la des del simplisme del mainstream del "neoliberalisme progre".

Tinc per segur que les complexitats, des de posicions emancipadores però no incompatibles amb l'ètica de govern, s'han de gestionar fugint de valent de la recurrent justificació del "mal menor". En aquest sentit afirmar que "necessitam créixer en temporada baixa (i sinó, demanau-li a les treballadores i treballadors de l'hoteleria, que any sí any no, no poden ni accedir a prestació d'atur per no haver acumulat cotització suficient), perquè quan canviï l'actual tendència global, sigui més fàcil avançar cap a un model més equilibrat" em sembla, des  d’un punt de vista teòric –més endavant ho cometérem des d'un punt de vista pràctic–, una claríssima i lamentable abraçada a aquesta justificació.

Em tem que algú s'ha oblidat de la lúcida reflexió d’Antonio Gramsci sobre l'assumpte: "El concepte de mal menor és un dels més relatius. Enfrontats a un perill major que el que abans era major, hi ha sempre un mal que és encara menor encara que sigui major que el que abans era menor. Tot mal major és fa menor en relació amb un altre que és encara major, i així fins a l'infinit. No es tracta, doncs, d'una altra cosa que de la forma que assumeix el procés d'adaptació a un moviment regressiu, l'evolució del qual està dirigida per una força eficient, mentre que la força antitètica està resolta a capitular progressivament, passa a passa, i no de cop, la qual cosa contribuiria, per efecte psicològic condensat, a donar a llum a una força a contracorrent activa o, si aquesta ja existís, a reforçar-la" [2]. Crec que aquesta cita del Quadern 16 (XXII) resumiria a la perfecció la posició de David Abril en aquest debat .

............

Fetes aquestes consideracions generals, permeteu-me comentar algunes coses més concretes:

1. Avui en dia, "allargar la temporada" no és per als treballadors/es sinònim d'accedir a una prestació per desocupació, ni molt manco de no seguir sent un treballador o una treballadora pobre, ni de no seguir emmalaltint pels ritmes i les males condicions de feina. Aquesta és la fal·làcia pràctica del mal menor de desestacionalitzar sense decréixer, justificada per les hipotètiques millores laborals. En un proper article desenvoluparé la justificació d’aquesta afirmació que, sens dubte, s’ha de fer “fil per randa”. En tot cas, no em puc estar d'avançar que, per una banda, és millor més renda (salari) anual que no pas més durada del contracte, i, per una altra banda, que, si desestacionalitzar no redueix desigualtats, interessa poc. Tampoc em reprimiré una maldat: quan Donald Trump signa les ordres executives per engegar novament la construcció dels oleoductes Keystone XL i Dakota Access, o el decret amb la finalitat d'impulsar la producció energètica de combustibles fòssils, diu fer-ho per crear més i millor ocupació.

2. M'ha semblat simpàtic que David Abril exhibeixi com grans encerts de l'actual política turística balear que "el Govern autonòmic per primera vegada en la història no destina  ni un euro públic a promocionar el turisme «de temporada», sinó el d'hivern, i per primera vegada, després de la ITB de Berlín, un responsable polític de turisme s'atreveix a dir que és una bona notícia que hagin baixat les reserves a l'estiu...". Siguem seriosos: amb la presència en les grans fires turístiques –FITUR (Madrid), ITB (Berlin), WTM (Londres)– el que, directament es promociona és la destinació, i, per tant, encara que no sigui explícitament, la temporada estiuenca. I, per un altre costat, al·lucín que es doni importància a un comentari d'un responsable polític com si fos un comentarista de notícies sobre turisme. El cas és que, als pocs dies que el Conseller de Turisme s'alegrés d'una suposada minva de les reserves d'estiu, la notícia va ser que "El aeropuerto dispara sus vuelos y extiende la saturación a más meses".

3. En unes jornades organitzades per les fundacions lligades amb MÉS per Mallorca sobre el present i el futur del nostre turisme, celebrades, crec recordar, a finals d'abril de l'any passat, se'm va acudir, tot parlant de lloguer turístic, intervenir en el debat sobre hipòtesis de limitacions al creixement del nombre d'aquests turistes de lloguer de plataformes digitals. Em vaig atrevir a plantejar que, a més d’allò que es podia fer des de les institucions locals –que no és poca cosa–, el fet fonamental era el control de les portes d'entrada les illes (aeroports i ports), i que era hora de fer revifar la reivindicació de cogestió d'AENA, i aturar la seva total privatització. Se'm va contestar amb una mena d'"aquest pixa fora de test". El mateix David Abril em va fer un comentari semblant. Em sorprèn, per tant, que ara parli d'"un immens esforç de diplomàcia internacional perquè algú a Madrid o a Brussel·les ens faci cas i ens deixin comandar encara que sigui una miqueta a la gestió aeroportuària". Que se sàpiga –i si no es sap, no es mobilitza la creixent base social que sosté, amb raó, que sense límits no hi ha futur–res s'ha fet en aquests gairebé dos anys de legislatura per, a tall d'exemple, organitzar un veritable lobby mallorquí –o balear– a Brussel·les per explicar al Parlament Europeu (vull suposar que el Grup Verds/ALE és sensible a aquesta qüestió), i pressionar a la CE sobre la necessitat de limitar les entrades de visitants a les Illes Balears i Pitiüses.

4. Una darrera puntualització: em sembla molt reduccionista que es resumeixin les meves crítiques a la política realment aplicada pels responsables de MÉS per Mallorca, com ho fa David Abril al començament del seu article. Crec que, si es prenen en consideració altres critiques –per exemple les que planteig a l'article "De legitimacions i deslegitimacions (a propòsit del lloguer turístic)"– el debat seria molt més complet, car parlar de desestacionalització en el context del boom del lloguer turístic és un debat que mai s'ha fet. ¿S'ha de desestacionalitzar aquesta mena de "capitalisme popular" que, com el de la Margaret Thatcher i companyia, és veritablement un capitalisme "difús" i sense rastre de taylorisme, però desposseïdor de drets com ara el d'habitatge, o el d'un treball amb condicions laborals i de seguretat social dignes?

En resum, crec que és una insensatesa qualificar la política turística fins ara aplicada d'"humil aposta de transició local, des de l'optimisme de la voluntat". No crec en cap transició de model turístic en països de Tot Turisme que no vagi acompanyada d'una transició cap a una altra, tornant a Gramsci, hegemonia que possibiliti una ruptura, que no té perquè ser disruptiva, amb el neoliberalisme del creixement. Si les institucions volen prendre part d'aquesta transició d'hegemonia, calen aliances amb els moviments socials, com ara el de #SenseLímitsNoHiHaFutur, o els de defensa dels Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC). En definitiva, més Daniel Tanuro, i menys "sostenibilitat made in OMT"; menys plataformes improvisades a corre-cuita, i més aliances de fons amb el pensament turístic crític per a repensar de debò el futur d'aquestes illes.

Parlant de repensar, el llibre "Repensem Mallorca. De l'especulació a la construcció de la dignitat" de David Abril, encara que sigui des de la puntual discrepància amb alguns dels seus continguts, ha esdevingut, a parer meu, un text d'obligada lectura o relectura. Però o es canvia aviat de política turística, o, més aviat que tard, l'autor haurà de substituir de la portada del llibre la imatge de l'Estàtua del Rei Jaume I amb la bandera d'Islàndia –la icona de l'acampada del 15-M a la palmesana plaça d'Espanya–, per la portada original (1988) del disc "Mallorcatur" (una divertida sàtira sobre la turistització de Mallorca) perquè, en cas de seguir igual, els canvis seran tan imperceptibles com injustament orfe d'èxit ha estat el disc de Carlos Garrido, Raphel Pherrer i Toni Miranda. Tanmateix, encara hi ha temps perquè "Mallorcatur" sigui un Top, i, alhora, veritablement història passada, conseqüència d'una altra política turística amb, entre altres coses, una forta dosi de decreixement. Per fer-ho possible, cal desterrar la justificació del "mal menor" de la neoturistització que ens porta d'un renovat Mallorcatur. Perquè, a les Illes Balears en matèria de canvis en la política turística, com cantà el gran Ovidi Montllor, "Ja no ens alimenten molles, / ja volem el pa sencer."