Manuel Fandiño és d'origen espanyol, de la Rioja, però des de molt jove es va sentir atret per aquella Nicaragua dels anys 80 que tractava de transformar la seva societat, i sobretot millorar la vida de la seva gent. Va arribar en plena Revolució, però lluny dels focus se’n va anar a viure a una comunitat rural, i allà es va quedar tres anys, entre 1986 i 1989, donant suport a l'alfabetització d'adults, en el memorable acte de solidaritat col·lectiva que va ser la Croada Nacional d'Alfabetització. I també es va dedicar a fer classes regulars a nens i nenes d'origen camperol. Durant aquests tres anys, vivint en un entorn totalment camperol, va començar a desenvolupar les seves habilitats i coneixement en la comunicació rural, en la que després ell i l'equip de l'Editorial Enlace s'han convertit en referents internacionals.

A la fi dels 80, abans de la derrota a les urnes de la Revolució, Manuel juntament amb altres comunicadors i comunicadores que estaven treballant en les àrees rurals, van veure la necessitat de crear materials escrit pensat específicament per al camperolat, entenent que si no posaven a la seva disposició materials adequats tots els esforços realitzats en aquests anys acabarien perdent-se. Així va néixer el Centro de Intercambio Cultural y Técnico (CICUTEC), del qual la revista Enlace i posteriorment l'Editorial han estat les seus principals iniciatives. Durant més de vint anys Manuel i l'equip d'Enlace s'han dedicat a documentar i donar a conèixer experiències exitoses del món rural nicaragüenc pensat per a un públic eminentment camperol. A través de revistes, llibres, sistematitzacions, el camperolat nicaragüenc i també centreamericà ha pogut conèixer i gaudir dels aprenentatges i ensenyaments d'altres famílies i iniciatives com elles.

En aquesta entrevista repassem quina ha estat la trajectòria d'Enlace i la seva pròpia, així com les seves reflexions sobre la importància i característiques de la comunicació rural en què ha compromès la seva vida.

Com va ser que vas arribar a la comunicació rural? Com va néixer en tu aquest interès?

Bé, la veritat és que per conèixer el camp, per conèixer el món rural, primer has de viure aquí, has de conèixer els seus problemes. Jo vaig estar tres anys, entre 1986 i 1989, vivint en una comunitat, treballant en l’alfabetització d'adults i donant classes regulars a nens i nenes d’origen camperol. En aquella època recorda que no hi havia Internet, no hi havia ordinadors, no hi havia res, i els mitjans de comunicació que teníem al país, en un país en guerra, era Barricada. I el que portava Barricada era informació política, dels fronts de guerra i de la situació que es vivia enmig d'una guerra. D'altra banda, s'estava fent un esforç nacional per a l'alfabetització, però els materials no eren els més adequats, per exemple, recordo la cartilla dels nens i nenes de primer grau que sumaven fusells, 3 AK més 7 AK, igual a 10 AK. Aleshores tot estava molt polititzat i els continguts, els formats, els missatges estaven dirigits cap a un altre tipus de població, no tenien res a veure ni amb la problemàtica ni amb les necessitats de la població camperola.

O per exemple, volies llegir amb la gent i agafaves el Barricada i la lletra era tan petita que no podien llegir-la. Recordo que quan jo feia classes d'alfabetització i molta de la gent que tenia problemes de lectura era perquè aquesta lletra era tan petita que no la podien llegir, ni amb ulleres. En el format, en la forma, en el contingut no tenia res a veure amb la gent. Llavors vam pensar en fer un material que tingués a veure amb aquesta realitat i que la gent el pogués llegir.

Orígens d'Enlace

Com va ser que us vau plantejar la possibilitat de fer alguna cosa que ajudés a millorar aquests recursos educatius que estaven arribant al camp?

Veient aquesta situació, i veient també les necessitats de coses bàsiques que tenia la gent va anar calant la idea que havíem de fer alguna cosa. Recordo que Antonio Belli, que va ser un dels creadors d'aquesta iniciativa, deia que havia estat a una vall i que semblava que estaven descobrint la roda, i a la vall del costat passava el mateix. O sigui, hi havia una necessitat molt gran de comunicació, d'informació en temes d'interès perquè la gent pogués fer la feina millor cada dia. Però també un material que servís de suport a l'esforç d'alfabetització que s'estava desenvolupant per tot el país. Vèiem que era necessari que la gent aprengués a llegir i a escriure, però amb temes, amb continguts i amb coses que tinguessin a veure amb la seva vida, amb els seus problemes, amb les seves necessitats i amb els seus anhels. Perquè aquesta és la forma que realment es mantingui tot aquest coneixement.

Manuel Fandiño. Imatge d'Ernest Cañada | Alba Sud.

En certa mesura, i tot i l’enorme esforç que va suposar la Croada Nacional d'Alfabetització, culturalment el país seguia vivint d'esquena al camp i a aquest món camperol, que arribava a ser vist amb cert menyspreu.

També ens vam adonar que si estàvem fent un esforç de desenvolupament era perquè la gent es quedés al camp, però que hi visqués millor, que no hagués d'emigrar a la cuitat per tenir una vida digna, per tenir serveis de salut, per a totes aquestes coses que té la gent a les ciutats. Aleshores, si volem això, hem de tenir en compte que tota aquesta gent produeix informació, té una vida interessant, té històries que explicar-nos a la gent de la ciutat, que no són com a aquella pel·lícula italiana que es titulava "“Feos, brutos y sucios" , que és la imatge que es té del camperol, d'algú endarrerit. Així el nostre esforç era també per revaloritzar aquell món rural, per tornar-los aquesta sensació de dignitat, de valorar el seu esforç i creativitat, perquè en definitiva és gent que està buscant com millorar les seves vides, adaptant-se, fent canvis. Estem davant d'un món rural tradicional, però que està buscant el seu camí per poder seguir sent món rural.

I com va ser que vau crear Enlace? Quina ha estat la història d'Enlace?

Vam ser diversos tècnics, nicaragüencs alguns i altres estrangers, cooperants que havíem vingut a donar suport a la Revolució, que estàvem descobrint totes aquestes dificultats tècniques de coneixements, educatives, que t’explicava abans. Al primer Enlace que vam publicar, per exemple, va sortir com fer una bomba de corda. Hi havia un problema generalitzat amb l'aigua, amb el seu maneig, amb la contaminació, com treure l'aigua dels pous. Coses així, que tinguessin a veure amb la vida de la gent. En aquest article ens va ajudar molt que un dels impulsors d'Enlace treballava al CITA INRA, que era un centre d'investigació agrícola que havia creat la Revolució en aquells anys. Al CITA INRA van començar a fer estudis i a promoure tecnologies apropiades que, amb pocs recursos, pocs coneixements i poca inversió es podia millorar la vida del camperolat. A partir d'aquesta idea que va sorgir del CITA INRA, es va crear un mitjà de comunicació que reforçava tot això, així va ser. El que passa és que era un mitjà de comunicació innovador perquè hi havia un pedagog, l’Olivier Berthoud, que va escriure el llibre Imágenes y textos para la educación popular.

Explica'ns qui era l’Olivier Berthoud?

L’Olivier era suís. Formava part del cos diplomàtic i crec que va estar alguns anys a Hondures i també a Nicaragua. Ell havia comprovat les coses bàsiques que se sabien en aquell moment de l'educació popular, coses com, per exemple, la importància de la imatge de la gent, de la seva vida, la diferència entre una imatge realista i un dibuix normal i corrent, la importància del llenguatge, del tipus de lletres.... Ell coneixia el que s'havia estudiat a diferents parts del món sobre els neolectors, de com, per exemple, percebien la importància de la mida de la lletra, del tipus de la lletra que era més llegible, totes aquestes coses necessàries per dirigir missatges a aquest tipus de persones. Lamentablement aquell llibre escrit els anys 80 encara no el coneixen els ministeris d'educació de la regió.

I ell es va incorporar a l'equip de Enlace a aquesta primera etapa inicial?

Ell es va incorporar a l'equip d'Enlace, però només va estar-hi els primers sis mesos, o alguna cosa així. Però aquests mesos van servir per passar de la teoria a la pràctica. O sigui, sabem que els neolectors no llegeixen aquest tipus de lletres, que tenen més dificultats per llegir per aquest motiu, anem a veure doncs quin tipus de lletra, quina mida, quin tipus d'imatges fem servir. Inicialment es van fer dos números de prova abans de sortir al públic. I es van llegir amb la gent per veure què els cridava l'atenció, què opinaven, quin tipus de llenguatge havíem de fer servir, i aquí vam veure la importància d'utilitzar un llenguatge popular. Una altra de les coses de les que ens vam adonar és que quan una persona no té costum de llegir passa de pàgina i passa a un altre món.

Un model de comunicació rural

Quines serien, a partir d'aquesta experiència, les claus que vàreu identificar de com havia de ser una publicació pensada per a un públic neolector, camperol, en aquella Nicaragua?

Estructurar els continguts en dobles pàgines; fer línies curtes, com si fos un poema, perquè la idea és que cada línia contingui una idea completa, perquè si no la gent es perd; no fer servir paraules complicades, i si cal utilitzar-les explicar al costat què volen dir; utilitzar lletres grans, de 13 punts com a mínim, sense serifes, o sigui els adorns que tenen algunes lletres, que a la gent li costen llegir, per tant millor un tipus de lletra que sigui fàcilment llegible, simple, sense adorns, i per això vam decidir utilitzar la lletra helvètica.

Això pel que fa a la forma, i pel que fa als continguts vam anar dissenyant diferents seccions que conformaven la revista, que tenen a veure sobretot amb la vida de la gent en el món rural, amb la producció agrícola i ramadera, amb la salut, amb l'educació, però també amb la cultura i la identitat del país. Així doncs vam fer una sèrie de seccions que cobrien el ventall del que podia ser la vida i els interessos d'una persona del món rural.

Manuel Fandiño. Imatge d'Ernest Cañada | Alba Sud.

Una altra qüestió a destacar és que sempre heu donat molta importància a les experiències positives de gent d'aquest món rural que ha resolt problemes comuns, compartits àmpliament.

Des del principi vam començar a treballar a partir d'experiències, no amb grans continguts o amb el que deien els llibres. Per exemple, vèiem que hi havia un problema amb el tema de la llenya, ja saps que encara avui el 80% del país segueix fent servir la llenya com a combustible, i això fa que segueixi la deforestació i que cada vegada plogui menys a l'hivern. I hi ha gent que no té un altre ingrés i es dediquen a treure llenya. Això afecta el medi ambient, a la salut de les dones, perquè fan servir cuines tradicionals que no tenen llar de foc, i tot aquest fum genera malalties respiratòries, perquè passen moltes hores a la cuina. És un problema seriós. Aleshores vam decidir treballar sobre el problema de la llenya divulgant experiències de construcció, tipus, de cuines, forns millorats i biodigestors, a partir d’experiències que ja s'estaven implementant arreu del país. Si ets ramader i tens més de quatre vaques, amb el gas que produeix aquesta merda podés cuinar tots els dies i no necessites tallar un arbre. O si hi ha problemes amb els fogons tradicionals, busquem on s’estan fent servir fogons ecològics que no deixen anar tants fums, fan servir una cinquena part de llenya que una cuina tradicional i a més garanteixen condicions de salut i higiene per a les famílies.

En la mesura que vas coneixent la problemàtica rural vas unificant alternatives. Això sí, demanàvem que aquestes alternatives estiguessin validades per la pràctica, que no fossin “flor d’estiu”, que no fos que havia arribat un “chele” i havia plantat la seva experiència, i què meravellós! Cuines solars! I què va passar amb les cuines solars? Van voler impulsar cuines solars, que seria una cosa meravellosa aquí que hi ha molt sol, però no va interessar a ningú, no es va fer cas a aquestes cuines solars. Aleshores sempre demanàvem que tota experiència que publiquéssim a Enlace havia d'haver estat validada per la pràctica, i que estigués en mans de la gent, no d'una organització, que ells ho estiguessin fent i ho haguessin assumit, que la pràctica hagués validat aquesta experiència.

Aleshores la dificultat que teníem era poder identificar les alternatives a tots els àmbits: a la producció, a la salut, ... I hem insistit molt en l'agroecologia, perquè vèiem que és una alternativa que et permet aprofitar millor els recursos de la teva finca i no dependre de les transnacionals, no enverinar la teva vida, no enverinar la salut d'altres persones.

D'alguna manera Enlace es va convertir també en una forma de compartir experiències entre el camperolat.

Exactament, i fixa't que sobretot treballàvem amb les organitzacions de la societat civil. Nosaltres anàvem al terreny a veure quines coses noves s'estaven impulsant i quines d'elles ja estaven en mans de les famílies camperoles, però també per aprendre de la saviesa del camperolat, d'aquest saber que ha heretat a través de generacions, sobretot de petits camperols que són com 250.000 famílies al país, que té en les mans la producció de menjar que ens alimenta a les ciutats. Així doncs sobretot ens centrem en com millorar les condicions de vida d'aquestes petites famílies camperoles que tenen poca terra o que no tenen terra.

Produccions amb una àmplia difusió

I de la revista vau passar a l'editorial.

L’any 1989 vam fer els dos primers números de prova de la revista i el 1990 vam publicar ja els primers números comercials. Arribàrem a fer 100 números. El darrer número comercial el vam publicar fa 4 anys. I també vam treure uns 25 números especials monogràfics de diferents matèries.

Vam veure que a partir de les experiències que estàvem promovent es podien fer llibres fins i tot. Anàvem completant la informació que teníem dels articles publicats a diferents números de la revista fins que podíem treure algun número monogràfic sobre coses concretes, sobre gallines de pati, sobre com millorar l'aigua a l'habitatge, sobre com millorar l'habitatge rural, o sobre el maneig d'animals de pati (gallines, porcs, cabres o ovelles), que estan en mans de les dones.

Com es distribuïa Enlace? Perquè moltes vegades les publicacions de les organitzacions de desenvolupament o de les institucions públiques es queden al magatzem.

Bé, nosaltres des del principi vam pensar que era importantíssim que Enlace fos un mitjà que la gent comprés perquè li interessava, que no fos regalat. Volíem que la gent comprés la revista perquè realment hi estava interessada, i que pogués comprar-la al mateix lloc on comprava el diari, a les botigues, als mercats. Aleshores ens vam recolzar en la xarxa de distribució nacional de diaris que ja existia per poder fer la distribució a tot el país i a més la vam ampliar amb nous punts de venda.

I la veritat és que la compraven molt. La comprava la gent, però també els projectes perquè, de sobte, hi havia temes i materials de capacitació o experiències que els servien. D’alguna manera va ajudar també a promoure que diferents projectes es comuniquessin entre ells i a fomentar que hagués intercanvis d'experiències entre diferents municipis, diferents projectes, diferents productors. Poder visitar a altres persones que estan en les meves mateixes condicions, que són del meu mateix extracte social i que tenen les mateixes dificultats que jo, però hi ha qui ha buscat i ha trobat una alternativa. El que fèiem a Enlace era promoure el desenvolupament d'una altre tipus, i sobretot promoure l'esperança que és possible millorar la vida, encara que un sigui pobre.

Manuel Fandiño. Imatge d'Ernest Cañada | Alba Sud.

Sé que en algun moment vau fer una avaluació de com les famílies llegien Enlace, explica'ns una mica dels resultats d'aquesta investigació.

El que vam descobrir va ser que Enlace era una revista familiar, que la gent llegia les 64 pàgines, i que trigaven més o menys un mes, que la llegien en ordre i se la passaven entre els diferents membres de la família. I també vam descobrir que els tècnics dels projectes resolien temes de capacitació llegint la revista.

Compartint coneixements amb organitzacions de dones

Arribem a aquest projecte, que és el que esteu fent ara, ajudant a enfortir la capacitació tècnica de les organitzacions de dones rurals Per què és important treballar amb elles en aquests moments a Nicaragua?

Bé, ja saps que el suport que han tingut les organitzacions de dones a través de la cooperació internacional ha caigut, però també sento que han tingut un altre tipus de problemes perquè han mantingut unes propostes i plantejaments molt independents. Per això crec que en aquestes condicions el que necessiten, ara potser més que mai, és aquest suport per part d'altres organitzacions.

Però també pel paper que juguen en el desenvolupament de les zones rurals amb el treball amb les dones.

Bé, és que per a mi el desenvolupament rural no és possible si no s'involucra a les dones, perquè desenvolupament no és només tenir més producció i treure millors collites, sinó tenir una vida millor, i les organitzacions de dones busquen com canviar les relacions familiars , les relacions de poder, que les dones tinguin terra, que s’empoderin, que tinguin negocis propis que les facin més autònomes. Si el desenvolupament no inclou a les dones no sé de quin desenvolupament estem parlant.

En aquest marc s'estan fent diversos tallers amb tres organitzacions de dones, el Centro de Mujeres Xochilt Acalt, la Red de Mujeres del Norte i la Coordinadora de Mujeres Rurales. Quina és l'orientació? Què es pretén amb aquesta formació a les comunicadores vinculades a aquestes organitzacions de dones?

Que vegin que els problemes i les alternatives moltes vegades estan als llocs on elles treballen, que al camp hi ha una sèrie de coses noves que s'estan creant i que cal tenir la capacitat d’entendre que molts cops aquests coneixements no estan als llibres, que les alternatives per als canvis que fan falta no hi són, sinó que sovint ja estan al camp, i que cal rescatar tot això per promoure-les entre altres dones. Perquè si una persona de la meva comunitat i amb els meus recursos i els meus coneixements és capaç, jo també, és a dir, que les alternatives no són coses que han de venir de fora, sinó que moltes vegades ja estan al camp.

Hi ha cert problema amb la mirada dels tècnics i les tècniques de moltes organitzacions de desenvolupament per entendre i valorar el que ja està succeint al seu voltant.

És més, moltes vegades, com que ja són tècnics no es consideren gent comú, és a dir creuen que el coneixement i totes aquestes coses ve dels llibres i volen que la gent s'adapti al que diuen els llibres, i no ells adaptar-se a la gent. Per exemple, jo insisteixo molt en el llenguatge: «mirin, és que aquest llenguatge és per a vostès, aquestes paraules igual són correctes al món dels tècnics, però la gent té una altra forma de dir-les, la gent té una altra forma d'expressar-se i si volem que la gent que llegeixi el que escrivim i ho pugui fer servir doncs necessitem que ho entenguin, aleshores el que fem ha d’estar adaptat tant com es pugui a la vida, a la realitat, a la idiosincràsia dels camperols i les camperoles». Així doncs aquest és l'esforç que s'està fent amb les tècniques d'aquestes organitzacions, que entenguin que elles no tenen la saviesa i el poder absolut perquè van passar per una universitat, que han de ser més humils i esbrinar primer quines són les necessitats d'informació que té la camperola amb la qual treballen i produir missatges que tinguin a veure amb el llenguatge i amb les necessitats de la gent.

Ens podries donar un exemple?

Hi ha una experiència a Malpaisillo amb les plantacions de cacauet. La gent va descobrir que quan s'arrenca el cacauet les màquines no tenen la capacitat de treure el cent per cent de les llavors que queden enterrades i que per tant tenen gairebé sis mesos, fins que sembren la següent collita, per engreixar els seus porcs fent-los estar en aquestes finques. Aleshores deixen anar als porcs i baixen els seus costos. Una senyora em deia que ara només havia de donar un temps de concentrat als animals i que els altres dos temps de menjar els aconseguien ells sols a les plantacions de cacauet. El que podem veure és que la gent ja estava fent el més difícil per a una família d'escassos recursos que a més viu al tròpic sec: donar de menjar i beure a animals que moltes vegades competeixen amb l'alimentació de les famílies. Aquí veure com es podia complementar el que les dones ja sabien, i aquest va ser el treball de les tècniques per produir un manual sobre porcs: veure què és el s'estava fent que no acabava de funcionar i com es podia millorar amb pocs recursos. Això ha servit no només per recollir experiències de famílies que les tècniques no coneixien, si no perquè adaptessin el seu programa tècnic, els seus calendaris, els programes d'alimentació, ajustant-se a la realitat i a les necessitats d'informació de les productores.

Una proposta per a un canvi rural

Per què creus que és tan important aquest aprenentatge d'una comunicació rural amb capacitat per adaptar-se realment a la idiosincràsia i la cultura de la gent?

El que sabem a través d'Enlace des de fa anys és que si volem que les coses canviïn al camp i millorar la vida de la gent sense que hagi d'emigrar a les ciutats, hem de produir missatges, textos i imatges que reforcin el valor i la importància de ser camperol, que serveixin per veure el camp en positiu. Necessitem que la gent se senti camperola i es senti bé, necessitem que la gent se senti orgullosa de ser camperola, de ser productora. Que trobi alternatives per millorar la seva vida a les seves comunitat, i crec que amb aquest tipus de comunicació hi estem contribuint.

Ja per acabar, quines serien les idees claus d'aquesta proposta de comunicació rural que porteu anys duent a terme?

Les idees clau serien, primer, dignificar la vida del camp, segon, trobar les alternatives que ja s'estan desenvolupant al camp per millorar aquesta vida rural, i després, en tercer lloc, llançar el missatge a les ciutats que el camperolat ens donen de menjar a tothom, que sense ells encara seríem més dependents d'altres països... No sé com dir-ho, per a mi el que més m'ha meravellat de la gent del camp és que és una persona que necessita molt poques coses per viure, quan a les ciutats necessitem un munt de coses. Però hem de garantir que tinguin atenció mèdica i educació de qualitat, que tinguin un treball digne, que tinguin una producció saludable. Cercar com aquesta gent pugui ser autònoma, revaloritzar la cultura i la tradició camperola. Estem una mica al darrera de tot això.

Moltes gràcies, Manuel.