Mallorca, i la resta d’illes Balears, atreuen de cada dia més inversió immobiliària i turística. Tant és així que durant els dos darrers anys de govern d’esquerra, les places d’allotjament turístic reglat han augmentat en un 18,2%: gairebé 60.000 noves places, de les quals 11.000 són hoteleres i la major part de lloguer turístic d’habitatges unifamiliars (d’acord amb l’actualització de les dades que presenta Terraferida). Aquesta legalització exprés s’ha denominat ”Efecte Barceló”, arran del nom del Conseller de Turisme del Govern de les Illes Balears, per l’efecte crida de la flexibilitat normativa.

Aquest estiu, el mateix Conseller ha aconseguit legalitzar el lloguer turístic de pisos a finques plurifamiliars (havent de fer ús d’un Decret-Llei que esmena acords contraris del Parlament). La proliferació d’aquesta mena d’oferta –que es comercialitza per mitjà de portals d’Internet, del tipus Airbnb o Homeaway– fa encara més atractiva la inversió immobiliària, amb la recalada de capitals vers més i més barris que fins ara eren exclusivament residencials.

Així, els partits d’esquerra als governs autonòmic i insular (PSIB-PSOE, MÉS i Podem) promouen el creixement de l’oferta d’allotjament turístic, la mercantilització de l’habitatge i la construcció d’encara més viari d’alta capacitat: una autopista de Llucmajor a Camposi variants a Algaida i Lloseta-Inca.

Molts de sectors de la societat mallorquina han reaccionat, queixosos per la saturació i la pèrdua de benestar arran de l’increment de la pressió turística i immobiliària: perquè es fa difícil trobar on viure de lloguer o fins i tot comprant un habitatge, és impossible fugir de la massificació de les platges, les carreteres, els ports i l’aeroport o per reclamar millores en les condicions laborals (com ara al sector de l’hoteleria).

El decreixement s’ha reivindicat com una fórmula per fer front a aquesta situació, especialment mitjançant la planificació territorial i turística: es demana que s’hagin de donar de baixa dues places d’allotjament turístic per cadascuna que es vulgui autoritzar nova o que es rebaixi el sostre de creixement del planejament urbanístic. Aquestes fórmules ja s’han aplicat a les Illes Balears al passat, amb l’inconvenient de fer un efecte crida de capitals que van a la cerca de rendibilitat a curt termini. Un altre resultat no desitjat ha estat la segregació socio-espacial per l’encariment de la vida quotidiana, fins al punt d’expulsar als treballadors, perquè els béns essencials queden fora del seu abast. L’encariment de l’habitatge és la principal conseqüència, però també augmenta el preu de la resta de béns de consum, agreujant el cost de la vida o es competeix també pels espais públics: les terrasses, les places, els molls o les platges, d’on es desplaça a la població amb menys recursos, mitjançant concessions administratives o directament per la seva privatització. No basta idò defensar la contenció del creixement, que dóna avantatges a les classes propietàries i a qui ja té llicències d’explotació d’establiments o d’espais públics. Caldrà definir polítiques de decreixement que compensin les seves contradiccions amb mesures de redistribució i justícia social.