L'acord en el Conveni col·lectiu d'hostaleria de les Illes Balears ha estat, sens dubte, una sorpresa per a qualsevol persona observadora del tarannà del funcionament del mercat laboral illenc i de les relacions laborals. Més aviat diria que, per la seva anticipació, formes i continguts, ha estat una triple sorpresa. Però més enllà de sorpreses, l'acord ha estat saludat amb una més o menys generalitzada satisfacció, especialment en àmbits governamentals autonòmics. Pot ser que res no sigui tan sorprenent ni s'hagi d'exagerar la satisfacció. S'imposa la prudència, i analitzar les fortaleses i febleses de tot plegat.

Amb relació a l'anticipació –el vigent conveni col·lectiu té vigència fins al 31 de març de 2018–, podria anotar-se com a fortalesa un exercici de negociació col·lectiva contínua, és a dir, negociar mentre el conveni col·lectiu precedent té plena vigència. Preferesc pensar que no existeix un altre motiu de tal anticipació en l'acord, i que, per tant, és una prova de maduresa dels agents socials i econòmics. Però aquesta ràpida signatura de la pau social pel que fa al conveni col·lectiu del sector de l'hostaleria balear té algunes febleses de les quals n'assenyalaré dues: primera, la divisió de la representació empresarial, que pot exacerbar els intents de divisió, especialment de la representació empresarial de la restauració, de l'àmbit d'aplicació del conveni. Sembla complicat que jurídicament això succeeixi (no debades tot indica que els signants ho han volgut blindar no signant un nou conveni col·lectiu, sinó ampliant la vigència del text que encara està en vigor i introduint-hi els canvis acordats), però, en qualsevol cas, sempre seria millor mantenir la unitat del conveni –qüestió fonamental per a la cohesió social a les Illes Balears– com a fruit d'una negociació i eventual conflicte, que mitjançant enginyoses tècniques legals o d'un intervencionisme de l'Administració autonòmica. La segona i, des del meu punt de vista, la més important de les febleses de tanta anticipació és l'absència d'un veritable procés d'informació, mobilització, assumpció de les reivindicacions i apoderament dels treballadors i treballadores als centres de treball entorn del conveni col·lectiu. El sindicalisme no va sobrat, encara que sigui injustament, de prestigi entre la precarietat, i en aquest sentit, una negociació tan cupular ha privat de la pedagogia d'explicar arreu que els drets conquerits tenen més valor, i es defensen millor per als qui els conquereixen i han de defensar-los.

Pel que fa a les formes, hi ha més febleses que fortaleses perquè s'han barrejat dos àmbits de negociació que, per la seva naturalesa, haurien de preservar la seva respectiva autonomia. A través d'una aparent negociació col·lectiva tutelada pel Govern, s'acorda el que és propi del conveni col·lectiu (fonamentalment increment salarial, allò relatiu a l'externalització de serveis i el pacte de proposar al Govern de les Illes Balears "la subscripció d'un acord tripartit que tingui per objecte reduir la sinistralitat laboral i la millora en la qualitat de les condicions de treball de les treballadores i treballadors del sector"). Però aquesta proposta d'acord tripartit, que pel seu contingut no és pròpia d'un conveni col·lectiu (el Govern no està formalment en la Comissió Negociadora), hauria d'estar més que embastada, atès que s'ha rubricat en el mateix instant que la pròrroga del conveni col·lectiu pròpiament dit. En definitiva, unes formes molt marcades per la intervenció governamental, que es justifiquen, supòs, pel debilitament de la força dels febles en la negociació dels convenis col·lectius sectorials a conseqüència de la Reforma Laboral de 2012. Sigui pel que sigui, les fortaleses de les peculiars formes de negociació d'aquest acord prou atípic les haurem de cercar en els seus continguts. Doncs, encara que sigui breument, comentem-les.

L'augment salarial del 17% al cap dels quatre anys de vigència (5% el 2018 i el 2019, el 3,5% el 2020 i el 2021) ha estat especialment celebrat. Estic d'acord de celebrar-ho, però... ai els peròs i les febleses! És, d'una banda, un augment discret, en comparació amb els marges empresarials actuals i, a més, la tremenda precarietat laboral (el mateix FMI acaba d'avisar que l'ocupació parcial i temporal llastren els sous) que no garanteix una millora certa de la renda disponible per als treballadors i treballadors. És més, cal tenir en compte que, en el cas que aquests espectaculars beneficis empresarials se'n ressentin en els pròxims quatre anys, els mecanismes d'imposar retallades salarials a les empreses són, per obra i gràcia de l'esmentada Reforma Laboral, immensos.

El segon aspecte a comentar és el que fa referència a les garanties laborals i certes limitacions a les externalitzacions de serveis. És un assumpte a analitzar amb deteniment i, com que ja m'estic allargant, ara no m'hi entretindré. I, tanmateix, és un acord en el qual, tal com està la legislació laboral, s'aprecien més fortaleses que febleses. No obstant això, no em puc estar de dir que l'assumpte de l'externalització del treball als hotels va molt més enllà de garantir uns elementals drets laborals, com ara, el d'igual treball igual salari. És, com queda de manifest en alguns testimoniatges en el llibre Externalització del treball en hotels. Impactes en els departaments de pisos d'Ernest Cañada, un assumpte cabdal en l'estratègia neoliberal de debilitament sindical.

I per acabar aquest breu comentari dels continguts, cal fer referència a l'Acord tripartit sobre salut en el treball. Fortaleses? Poques. Els compromisos escrits són tan genèrics i a voltes només declaratius (per exemple, una de les reivindicacions capdavanteres de les Kellys Confederades –a casa nostra Kellys Unió Balears– com és la regulació de la càrrega de treball es resol així: "... els signants d'aquest acord manifesten preocupació perquè la càrrega de treball adjudicada als treballadors del sector sigui adequada i vetllaran perquè no suposi un risc per a la salut dels treballadors i treballadores d'hostaleria" (sic). Per tant, tal vegada, l'única fortalesa sigui l'existència del mateix text, la qual cosa, indirectament, es reconeix com un fracàs social, empresarial i politicoinstitucional de les polítiques de prevenció de riscos laborals. Però que ningú s'enganyi: la gran feblesa d'un acord d'aquest tipus i matèria és que no s'albira cap avanç de debò en la participació efectiva de les treballadores i treballadors en l'organització del treball en el si de l'empresa. Aquesta, i no una altra, és la clau per garantir no emmalaltir, i mal viure físicament com a conseqüència del treball.

En definitiva, estam en presència d'un acord amb fortaleses i febleses que, globalment, és moderadament positiu. Ho és pels seus continguts i perquè s'ha produït en un context de debilitament de les institucions de la negociació col·lectiva, que dificulta en extrem traduir majors marges empresarials i augments de productivitat en millores salarials i laborals. Que en els temps que corren, d'hegemonia neoliberal, un conveni col·lectiu tan important com el de l'Hostaleria de les Illes Balears tingui avanços i cap reculada no és poca cosa.

Publicat originalment al diari Ara Balears el 5 d’octubre de 2017.