(artículo disponible solo en catalán)

El Parlament Balear debat una nova modificació de la Llei del Turisme de les Illes Balears, fent càbales sobre la possibilitat d’exigir que dues places hoteleres es donin de baixa per poder donar una nova  d’alta (popularment, 2 x 1). Aquest intercanvi de places va començar l’any 1998, quan es va implantar per Decret (9/1998) que s’ha de donar una plaça de baixa per cadascuna que es vulgui donar d’alta (1 x 1). En uns altres termes, es parla des de fa més de dues dècades de la reconversió forçosa de la planta hotelera balear. Veurem de tot d’una que les excepcions a la norma han possibilitat l’augment del nombre de places.

Tant és així que s’ha aprovat un sostre màxim de places per Mallorca, fixat pel Plan d’Intervenció d’Àmbits Turístics (2020) en 315.000 places a establiments d'allotjament turístic i 115.000 places en habitatges residencials. És a dir, la borsa de places que ara gestionarà el Consell de Mallorca, es pot engreixar amb places que es donin de baixa amb la nova fórmula de 2 x 1, però aquestes places sobreres podran ser venudes per l’administració pública o per particulars directament, mentre no superin el sostre establert.

El debat d’aquests dies gira al voltant de les excepcions que es proposa aplicar a l’enduriment d’aquesta norma. Ja al seu origen, la borsa de places contemplava excepcions, per exemple premiar les operacions petites, fins a donar el doble de places (1 x 2) per la baixa de les primeres 100 places. També s’han excepcionat, en un moment o l’altre d’aquestes dècades de vigència de la borsa de places, moltes modalitats d’establiments: hotels rurals, agroturismes, turisme d’interior, l’oferta de més luxe, habitatges d’estades turístiques, hotels de ciutat, paradors nacionals, balnearis, albergs, refugis, hospederies, etc. El premi a l’intercanvi de places ha estat sempre major pels realitzats a l’illa de Menorca.

Cal posar la borsa de places al seu context en quant a la planificació territorial turística balear. La ciutadania de les Illes Balears, de la ma dels seus governs, ha impulsat l’aplicació de mesures capdavanteres en termes de sostenibilitat turística. Nogensmenys, aquestes mesures han comptat amb la complicitat de l’empresariat del sector turístic. Les seves raons han estat ben mercantils, perquè això augmenta la seva taxa de guanys amb més ingressos per habitació disponible, revaloritza els seus immobles i atreure més finançament interessat en compartir els seus negocis. Ja a mitjans de la dècada dels anys 1980 es protegiren espais naturals emblemàtics, deu anys més tard es desclassificaren sectors de sòl urbanitzable (els més inviables i aberrants), s’aplicà la norma de la borsa de places anomenada popularment “moratòria turística” o s’implantà l’impost turístic o “ecotaxa” (primer el 2002 i una nova el 2016) que nodreix un fons per inversions ambientals finalistes.

Posar sostre i reduir el nombre de places turístiques és un èxit més de les demandes ciutadanes a favor del decreixement turístic, definit per la minva planificada i redistributiva del cabal d’energia i materials per càpita. Però cal posar molt d’esment a les excepcions a la norma del 2 x 1 que ara es tramita, perquè es negocien propostes que poden obeir més a interessos particulars que al general. Dit en llenguatge tècnic, cal preservar el principi d’igualtat o el de prohibició d’arbitrarietat, perquè fer el contrari seria un delicte de reserva de dispensació. Dit més mundanament, crida l’atenció que l’ecologisme hagi de recollir milers de signatures per proposar una Iniciativa Legislativa Popular, mentre que una representació de la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca és rebuda al Parlament de les Illes Balears quan es tramita aquesta modificació de la Llei del Turisme. Sembla ser que la construcció d’un consens social per recréixer turísticament és a les mans, una vegada més, de l’elit hotelera hegemònica.