(artículo disponible solo en catalán)

 

Cada vegada que el mercat i les inversions privades envesteixen amb projectes renovables a les illes s'aixequen totes les alarmes. I amb raó. Les rentables són les inversions grosses, prioritàriament situades al sòl rústic o, si es tracta d'eòlica, sovient en espais naturals protegits o sensibles ambiental i paisatgísticament. Però avui ens centrarem només en l'energia solar fotovoltaica.

 

Dos grans projectes «amenacen» Mallorca ara mateix. Un a Santa Cirga (Manacor) i un a sa Marina de Llucmajor. Ambdós de prop de 50M. Perquè vos faceu una idea, ara mateix hi ha aproximadament 38 parcs fotovoltaics més petits en sòl rústic i tots junts representen una potència instal·lada de 79MW). És a dir, que amb un sòl parc generaríem gairebé el mateix (un poc menys) amb els 38 ja instal·lats. L'extensió que ocuparia doncs un sòl d'aquests parcs és gairebé inimaginable per molts de nosaltres.

 

I la pregunta clau: estam disposats a veure grans extensions del camp (el que queda del malmenat camp sotmès a pressions urbanístics, turístiques, immobiliàries i especulatives) sembrats de plaques? Si el debat només fos paisatgístic i subjectiu, rai. Però el tema és molt més complexe que dir «m'agrada» o «no m'agrada».

 

El debat de fons que no hem tengut mai és el debat de com feim la transició energètica cap a un model que se pugui aguantar (per evitar dir la paraula sostenible), és a dir, que sigui compatible amb una lluita efectiva contra la nostra contribució al canvi climàtic, que incentivi l'autoconsum, que estigui descarbonitzat, que sigui renovable, distribuït i democràtic – i perquè no cooperatiu- , que garanteixi l'accés a l'energia a tothom com un servei bàsic essencial lluny de l'actual concepció mercantilista de l'energia?

 

Aquesta transició és ineludible. Ja no si val discutir sobre model energètic. Només n'hi ha un que sigui de futur i és aquest. Perquè el petroli s'acaba, perquè el canvi climàtic és ja una amenaça evident i perquè també és evident el frau del sistema elèctric de l'estat espanyol i cal que tot això capgiri des d'abaix.

 

Per desgràcia, no ens hem aturat a fer aquest debat a temps. L'hauríem d'haver fet fa anys, dècades, però no, anam a cop d'impacte d'inversió privada per poder reaccionar. Tots volem renovables, tots volem un futur més sostenible energèticament però pocs estam disposats a sacrificar territori per a enriquir patrimonis privats. I això és el que representen aquestes grans inversions que pretenen fer usos industrials al sòl rústic amb l'excusa de la sostenibilitat.

 

Sabem el potencial energètic renovable en termes territorials – la passada legislatura el Govern va fer una bona feina, territorialitzant els espais amb potencial energètic renovable – i amb  això sabem que tenim territori apte suficient per a abastar amb energia 100% renovable les nostres illes al 2050 (tal com preveu la UE). Ara cal dirigir i planificar, per prioritzar tot el sòl urbanitzat, edificis existents, parcs industrials i espais degradats per a la implantació de les renovables. Però necessàriament ha d'anar en paral·lel a polítiques concretes, dotades i efectives d'estalvi i eficiència energètica – especialment en els sectors serveis, indústria i domèstic - , amb el plantejament del canvi del parc de generació d'energia elèctrica començant pel tancament de la central tèrmica d'Es Murterar, la pressió sobre l'estat per a que faci efectiva una reforma del mercat elèctric, la prohibició de qualsevol prospecció o explotació d'hidrocarburs a la mar i el foment de l'autoconsum.

 

Si abans no veim signes efectius d'una política que vagi en aquest sentit en accions i intencions, difícilment podrem dur el debat de les renovables més enllà del sacrifici del paisatge que bona part de la societat no està disposada a acceptar.

 

Article publicat originalment al Diari de Balears l'11 de febrer de 2016.