Encara és molta la gent que s’escandalitza quan es parla de posar límits al turisme. Els arguments que motiven aquesta afirmació són molts, diversos i innegables: saturació d’infraestructures, recursos al límit, degradació dels espais naturals, precarització laboral al sector turístic, societat de serveis sense possibilitats de futur per als joves més enllà de l’hostaleria o la construcció, destrucció d’un territori que cada cop més s’assembla a un parc temàtic, rururbanització, un sòl rústic convertit en urbanització per a lloguer vacacional, privatització del litoral, especulació, corrupció, conflictes de dret d’accés a l’habitatge mercantilitzat per a usos turístics, gentrificació amb desplaçament de residents i comerços habituals per a turistes i comerços per a turistes, etc. I tots aquests arguments van lligats als efectes de la massificació turística i a una economia altament dependent del monocultiu turístic.

 

Davant aquest panorama es fa imprescindible posar límits i fer un pas endavant cap a la racionalitat.

 

No és suïcida posar límits al turisme, el suïcidi és no fer-ho. El turisme ha esdevengut un sector econòmic que més que enriquir-nos com a societat, n’enriqueix uns quants sacrificant territori, paisatge, valors naturals i culturals i condicions de vida dels que residim aquí. Cal desturistitzar la nostra economia per descobrir que hi ha vida, tota, més enllà del turisme. Aquí rau el com.

Segurament, en el procés de turistització de les nostres illes hi va haver un moment d’equilibri (per bé que efímer) en què la societat era capaç d’assimilar, en el context de les seves pròpies vides, l’arribada de turistes i, segurament, l’arribada d’aquests representà uns ingressos que ajudaren a fer avançar aquella societat.

 

Passat aquest llindar, la cosa fa anys que està desbordada i ara som totalment dependents d’una activitat que podria no ser-hi demà. Hem perdut la nostra capacitat de resiliència. Recuperar-la implica posar límits al turisme, i no es tracta de posar numerus clausus (o potser sí), es pot –i ens cal– posar límits a la capacitat d’allotjament, a la construcció de més infraestructures que permetin continuar creixent, a la capacitat de créixer dels nostres planejaments urbanístics, a la intromissió dels usos turístics als espais agraris o residencials, a la mercantilització del nostre territori i dels nostres valors naturals i culturals per a convertir-los en productes turístiques amb molt d’ànim de lucre.

 

I per això cal: marc legislatiu valent, fiscalitat i control extrem de la legalitat. És possible. Mentrestant, paral·lelament, cal enfocar l’estratègia econòmica de les Illes cap a la diversificació (no de producte turístic, sinó econòmica) i en aquesta diversificació hi ha un sector clau, l’agricultura, i un altre sector clau, l’energia. I un concepte clau, l’autosuficiència.

 

I tot això passa per recuperar la sobirania i deixar d’estar sotmesos a l’esclavatge del turisme i de ser una societat de serveis.

 

 

Article publicat originalment al diari Ara Balears el 30 de desembre de 2016.