(artículo disponible solo en catalán)

La política econòmica neoliberal es ven com neutra, lliure d’ideologia i de prejudicis. Sovint, aquells economistes que la defensen fan confessió de fe cega en el lliure mercat i la lliure competència; manegen coneixements parcials, però els exhibeixen amb arrogància, la qual cosa els atorga l’aprovació del públic acrític.

No va ser així, sortosament, a la presentació a la UIB de l’estudi “Mito y realidad del alquiler vacacional en las Islas Baleares. Análisis y recomendaciones de política turística”, elaborat per investigadors de la casa, José Luis Groizard i William Nilsson. Perquè l’acte s’enriquí, rebatent-se molts dels seus arguments, gràcies a la contribució d’activistes de “Ciutat per a qui l’habita” i de col·legues acadèmics de diverses disciplines: Filosofia, Geografia, Antropologia, Història de l’Art o Arquitectura.

L’estudi recompta l’oferta de lloguer turístic de pisos a Airbnb. El fet que molts de dies constin com “inactius” o “bloquejats” els du a concloure que s’ocupen molt poc i que és més rendible llogar-los per residir-hi tot l’any. Però una multitud de supòsits condicionants lleven rigor a aquesta conclusió: no pot ser que es comercialitzin a més d’un portal, per més d’un canal o que figurin “bloquejats” perquè ja estan reservats?

A partir de l’aportació d’aquesta dada d’abracadabra, els autors de l’informe, que està pagat per l’Agència del Turisme del Govern Balear, presenten un seguit de conclusions i recomanacions d’allò més sorprenents i il·lògiques. Així, per exemple, la demagògia els du a asseverar que el lloguer turístic d’habitatges no encareix el lloguer residencial, ni expulsa població, ni contribueix a la saturació turística. Arriben a defensar la recepta de la urbanització extensiva del sòl rústic perquè així es manté el paisatge, es restaura el patrimoni arquitectònic i l’activitat agrària.

La fórmula magistral d’aquests economistes neoliberals és “garantir la sostenibilitat del creixement”, amb confiança cega en la tecnologia que “produeixi” els recursos naturals, com l’aigua i l’energia, que ara limiten l’activitat econòmica. També ignoren expressament el cost social d’aital creixement, amb repartiment de cada dia més desigual. A partir, idò, del supòsit de que ni tan sols la extensió territorial insular, minvada ja per la urbanització, és una limitació al creixement, plantegen que la problemàtica de l’accés a l’habitatge es resolgui amb més “sòl urbanitzable” i més “finançament bancari per la construcció i la promoció”. Així doncs, no li veuen cap inconvenient a la fórmula que ens ha dut a l’actual crisi, ni per la seva insostenibilitat ambiental, ni pel parany nefast de l’endeutament.

Però cal posar esment en el remat de l’estudi, que presenta recomanacions per modificar la Llei del Turisme de les Illes Balears. Un gest gens casual, atès que l’estudi es publicita dins del termini de presentació d’esmenes a la seva tramitació parlamentària. Algunes de les receptes defensades a l’estudi fan malabarismes de la lògica més enllà de la raó i del mateix sentit comú al que tant apel·len. La que més crida l’atenció és la que argumenta que la regulació territorial i turística és equiparable a la corrupció, segons asseverà José Luis Groizard durant la defensa del seu informe a la UIB. En aquests termes es refereixen a les moratòries de creació de places d’allotjament, que són vigents a les Illes Balears des dels anys 1990; com també a qualsevol zonificació o requisit territorial o ambiental, com ara la classificació de sòl rústic protegit o tenir instal·lat un comptador individual del consum d’aigua. Pot ser tampoc són partidaris de regular els salaris, la velocitat màxima, les emissions contaminants, l’oferta de títols universitaris, la caça de balenes o la producció i venda de medicaments?

Molt malament han d’estar els governants de MÉS, com per demanar empara ideològica a aquests temeraris economistes neoliberals, per justificar la seva legalització del lloguer turístic d’habitatges plurifamiliars.