Tres apuntes sobre el "neoliberalismo progre" del crecimiento turístico

(artículo disponible solo en catalán)

I

En una recent entrevista periodística (Ara Balears, 24 març 2017), el catedràtic d'economia aplicada de la Universitat de Sevilla, i membre del Comitè Científic de ATTAC-Espanya, Juan Torres, al mateix temps que ens recordava, en famosa frase de Roger Garaudy, que "el creixement és un Déu cruel, perquè exigeix sacrificis humans", explicava que l'economia convencional mes úbliques d'adscripció, diguem-ne, progressista es mostrin tan cofoies del creixement del PIB. Cal recordar que, per acord de l'oficina estadística de la UE (Eurostat) a finals de 2014 es varen introduir "canvis metodològics", i "millores estadístiques", que, per calcular el PIB, inclouen activitats il·legals, com ara el tràfic de drogues, i la prostitució, o consideren que les compres d'armes són una inversió. Qualsevol pensament progressista que no pateixi la síndrome d'Estocolm amb la ideologia neoliberal, segons la qual qualsevol creixement és desitjable, com a mínim, hauria de ser crític amb aquest indicador mesurador, en el millor dels casos, d’una part de la situació econòmica i social. No obstant això, el Govern de les Illes Balears, PSOE i MÉS [1], amb el suport de Podem i de Gent per Formentera [2], no hi posa cap objecció a les metodologies productivistes neoconservadores d'anàlisi de la situació econòmica. Fins i tot, sembla que, amb la fe dels conversos al Déu PIB, s’hagin begut l'enteniment, i, en conseqüència, recentment no s'han estat de bravejar de pujada de PIB. Vegin aquí la presentació governamental de 14-III-2017 sobre la Conjuntura Econòmica de 2016, i observin que allò que es presenta com a dada important i inqüestionable és la del 4,1% de creixement del PIB. Per contra, malgrat que, al mateix temps que el PIB té aquest espectacular increment, els salaris (segons dades de l'INE sobre Cost Laboral de 2016) hagin descendit un 1,1%, i els treballadors i treballadores pobres hagin esdevingut legió, la "insuficient connexió entre salaris i creixement econòmic", i la "desigualtat i precarietat laboral" són únicament "aspectes a vigilar" (sic).

II

Tot allò que envolta la detenció de l'empresari Cursach per la presumpta trama de corrupció en la Policia Local de Palma i altres greus presumptes delictes (com ara homicidis, explotació laboral, o tràfic de drogues i d'esser humans), amaga una certa hipocresia del que, en alguna altra ocasió, he anomenat el neoliberalisme progre illenc. Val a dir que la immensa majoria dels "negocis de la nit" del “Grupo Cursach” estan ubicats als territoris turístics de Platja de Palma, Magaluf (Calvià), i el passeig marítim de Palma. És a dir, fa anys i panys que sabem que, com sosté el professor de la tarragonina Universitat Rovira i Virgili, Antonio Paolo Russo, "el turista no és dolent, ni s'emborratxa, perquè sí, sinó que ho fa perquè està enmig d'un determinat tipus d'equipament i entorn cultural". Esper que Paolo Russo no es molesti si a la seua diagnosi hi afeix que, sense aquests equipaments i entorns culturals, com ara els dels locals del Grupo Cursach, els turistes tampoc es droguen, ni consumeixen "serveis de prostitució" a l'engròs.

És a dir, hi ha evidències d'un volum de turistes "no desitjables" (prenguin en consideració, a tall d'exemple, tot el que descriu Joan Lluís Ferrer al seu llibre "Viaje al turismo basura", o el fet que Espanya –i, per tant, les Illes Balears– ocupa una posició prou destacada en el rànquing internacional de destinacions de turisme sexual [3]. Però, tant se val, a les autoritats turístiques "progressistes" –talment com a les conservadores– l'assumpció de la il·lògica del creixement turístic neoliberal els impedeix articular –i actuar en conseqüència– una frase de cinc paraules: És clar que sobren turistes.

III

Des de fa temps s'ha teoritzat que un dels reptes de futur del turisme, a les Illes Balears i arreu, és el de la complexitat, o, més ben dit, el de la gestió de dita complexitat. Sens dubte el de l'estacionalitat és un dels assumptes d'aquest futur complex. Pens que qualsevol política sensata de desestacionalització s'ha d'abordar prenent en consideració una pluralitat d'indicadors (ecològics, laborals, socials, geopolítics, fluxos de demanda turística, etc.). S'ha de fer "l'anàlisi concreta de la situació concreta", i, ara mateix, la meva opinió és que "la necessària desestacionalització del mercat laboral turístic insular no pot ser una operació d'augment substancial de la xifra anual d'arribades de turistes perquè, com ja s'ha dit, aquesta és una opció ecològicament insostenible a mitjà i llarg termini" [4]. És més, amb les dades de 2016, em matisaria dient que l'única estratègia turística intel·ligent és reduir bastant el nombre de turistes a l'estiu, créixer una miqueta a l'hivern, i decréixer en la suma anual.

Em diran, amb raó, que això de "l'anàlisi concreta de la situació concreta" té el seu origen a la ideologia marxista-leninista (és, potser, la més coneguda frase de "Les Tesis d'abril" que el líder bolxevic rus Lenin va pronunciar en un no menys famós discurs l'abril de 1917). Però, allò cert i segur és que ha esdevingut en una mena de bon consell per a gairebé tothom, excepte pels devots del cruel Déu del creixement. Un bon exemple d’aquesta excepció és la campanya "Better in winter" perquè, diguem-ho curt i ras: promocionar el creixement del turisme en les èpoques de l'any de menor saturació turística, sense posar límits als períodes de gran saturació, és una política de desestacionalització d'un simplisme barroer i, alhora, una claudicació del neoliberalisme progre a la ideologia del creixement infinit.