La otra cara del "éxito" turístico

(artículo disponible solo en catalán)

Des de fa dècades, l'establishment polític i econòmic sosté que vivim del turisme. Aquest majestàtic "vivim" és una forma, diguem que col·loquial, per referir-se a la "teoria del degoteig", és a dir, a la suposició segons la qual la creació de riquesa –en el cas de les Illes Balears, especialment riquesa turística– suposa el remei als problemes de pobresa i injustícia social, i, per tant, és la garantia d'un cert progrés, i una acceptable cohesió social. Aquesta hipòtesi que la riquesa empresarial anirà acumulant-se, fins a arribar a un punt en què es repartirà progressivament a la resta de la societat, s'ha demostrat bastant fal·laç des de fa temps. Però, ha esdevingut directament falsa des del bon punt que, amb un excés de flexibilitat en les relacions laborals, s'ha aconseguit una forta erosió a la capacitat d'integració social, tradicionalment atribuïda a la inclusió mitjançant el treball remunerat, que posava en marxa els ascensors socials.

A aquest greu deteriorament del mercat laboral com a mecanisme de repartiment de riquesa generada, cal afegir l'injust tracte fiscal i inversor de l'Estat cap a les institucions d'autogovern i la ciutadania de les Illes Balears. Curt i ras: patim una situació que tècnicament es pot qualificar de colonial, i que impedeix que les institucions illenques puguin implantar polítiques públiques redistributives de debò. Tot plegat fa que, l'esmentada "teoria del degoteig", segons la qual, a més de salaris i cotitzacions socials, degota riquesa cap avall via fiscal, faci aigua pels quatre costats, i, és clar, es ressent la cohesió social.

Relacionar els resultats de l'històric any turístic de 2016, i els bons resultats en termes de PIB del conjunt de l'economia illenca, amb els resultats de l'Enquesta de Condicions de Vida 2016, que l'Institut d'Estadística de les Illes Balears (IBESTAT) acaba de publicar, és un exercici imprescindible per als que creiem que l'important són les persones, i no les xifres macroeconòmiques.

El 2016 va ser, a més de l'any en què es va arribar al límit de la saturació turística, i es va certificar la recuperació dels indicadors macroeconòmics, l'any en el qual el 21,2% de les persones van viure en risc de pobresa o exclusió social, segons l'indicador AROPE, que és l'homologat a la UE, i incorpora elements de qualitat en l'ocupació, i de carències materials. Val a dir que aquest risc és sensiblement major per a les dones (22,5%) que per als homes (19,9%), i és senzillament escandalós per a la població menor de 16 anys que, amb un 30,1%, ens mostra que la pobresa infantil és força greu.

L'any passat també va ser l'any en què, en la consciència social mínimament decent, varen quedar sobradament paleses les males condicions de treball. Cal agrair aquesta fixació social a la repercussió mediàtica de les justes denúncies i demandes de les kellys, és a dir, les que netegen els hotels. Tant de bo sorgís un moviment similar que aconseguís visibilitzar la situació dels falsos autònoms obligats a autoprecaritzar-se. En qualsevol cas, cal emfatitzar que els baixos salaris, unes insuficients taxes de protecció per desocupació, i bastants pensions absolutament paupèrrimes fan que, segons les dades de l'IBESTAT, el 30,2% de la població illenca va passar l'any 2016 amb serioses dificultats per arribar a final de mes.

Per tant, crec que no és agosarat sostenir la hipòtesi que el creixement sense límits no ens garanteix una societat decentment cohesionada, i amb unes tendències igualitàries democràticament acceptables, car els indicadors que mesuren les condicions de vida de la gent, ens estan indicant que, amb l'actual creixement sense límits, no hi ha un altre futur diferent d'una societat estructuralment fraccionada i dual. Ens calen pensar altres polítiques per albirar horitzons diferents.

Publicat originalment al Diario de Mallorca el 24 de maig de 2017.