Més àrees protegides, per Ileana Gómez

Durant el dia internacional de la terra el 22 d'abril el Ministeri de Medi Ambient i Recursos Naturals va anunciar la declaració d'onze noves àrees naturals protegides, que es sumarien a les 59 existents, de manera que en total tindríem 70 a nivell nacional. L'extensió i ubicació d'aquestes noves àrees és molt variada, però en total sumen 3,211 hectàrees de territori ubicades en els departaments de Sonsonate, Ahuachapán, San Miguel, Cuscatlán, Santa Anna i Morazán.

Si ho veiem en termes quantitatius el percentatge del país que està en règim d’Àrea Natural Protegida és molt poc, tot just l'1% del territori, en comparació amb els nostres veïns com Guatemala amb un 28% i Costa Rica amb un 25% del seu territori declarat com a parcs, reserves o biòtops. Però fer aquesta mena de comparacions és bastant trampós, tenir més territori sota règim de protecció no garanteix per si mateix una millor conservació dels recursos, això depèn d'un conjunt de factors més complex, com la fortalesa institucional, però també de com aquests espais de conservació són part integral d'un territori i no una illa verda desvinculada de la dinàmica social i productiva local. La idea de la "illa verda" encara preval en algunes organitzacions de conservació, i no és estrany, es remunta a l'antiga imatge del Parc Nacional que neix amb el llegendari Parc de Yellowstone, als Estats Units, a això se li coneix com la corrent “parquista”, els parcs nacionals sorgeixen d'una visió que separa l'acció de conservar i protegir de l'acció de produir i reproduir els mitjans de vida de la població, per tant considera que són dues coses impossibles de vincular i que els pobladors són més aviat una amenaça a la conservació.

Vist així no és estrany que els conservacionistes s'estremeixin quan es parla de la participació comunitària en la gestió d'àrees protegides i que rebutgin la possibilitat que les comunitats visquin dins d'aquestes. Els més radicals dins d'aquesta visió consideren que la gestió de les àrees correspon a entitats especialitzades, estatals o no governamentals, que a partir de la vigilància, la investigació científica i el control d'entrades asseguren la supervivència de la nostra biodiversitat. Mentre que la relació amb la població es limita a impartir educació ambiental als habitants de l'entorn o proporcionar-los treball com guardaparcs o vigilants.

Però aquesta visió de conservació estricta té problemes, sobretot en el cas del nostre país. El Salvador la majoria d'Àrees Naturals Protegides sorgeix en el context de la Reforma Agrària dels vuitanta, són àrees de bosc que formaven part d'hisendes expropiades durant aquesta reforma, que per la seva importància ecològica van ser declarades zones de reserva. D'aquesta manera tenim petits boscos "atrapats" enmig de zones de cultiu i àrees d'habitatge. De manera que els problemes del desenvolupament local, el maneig de les zones de cultiu, la gestió i les formes d'accés als recursos del bosc són activitats que actualment apareixen fortament divorciades, i amb competències diferenciades entre les entitats públiques corresponents, el que no permet una intervenció integral que tingui en compte les diferents activitats que s'entrellacen en el territori. Si no s'entenen les àrees naturals com a part d'un territori amb usos diversos aquestes no tenen un bon futur.

D'altra banda, hi ha fortes pressions sobre aquests recursos, com la irresoluble problemàtica de l'accés a la terra per part de camperols pobres, alguns sense terra i altres amb terra esgotada a causa del tipus de pràctiques insostenibles de cultiu, a més hi ha pressions derives de les dinàmiques econòmiques com l'extensió de la ramaderia, l'aqüicultura comercial o les grans inversions turístiques. A això li podem afegir la creació o ampliació de rutes de tràfic il.legal a les zones protegides, sobretot en el cas dels manglars.

Com respondre o enfrontar aquestes pressions? Si ho veiem en blanc i negre hi ha dues opcions, la via "parquista" és a dir, tancar les àrees a la gent i a les amenaces de l'entorn posant més guardaparcs, endurint lleis i sancions, o bé, la via de l'expansió de drets de ús i accés, és a dir, obrir la possibilitat d'una gestió més integrada, amb la participació de les comunitats, utilitzant la força inter-institucional per construir acords amb comunitats i productors locals, millorar les condicions de vida de la població amb la participació de les municipalitats, crear formes de gestió participatives i vinculants amb el desenvolupament local i territorial i en fi assegurar la governabilitat dels territoris de valor ecològic.

És possible això? Poden els pobladors ser la garantia de la conservació i no els seus botxins? A El Salvador tenim boscos que no necessàriament són part formal del Sistema Nacional d'Àrees Naturals Protegides però estan sent conservats admirablement pels seus habitants, ells no els van cremar per fer llenya, no els van tallar per ficar-hi bestiar o construir habitatges, no els han arrabassat per vendre les seus orquídies o aus. Les històries dels camperols del Manzano, La Montañona o Cinquera que busquen alternatives d'ingrés a través del turisme rural comunitari i de la gestió sostenible del bosc, o de les cooperatives de cafè de Los Pinos al Llac Coatepeque i de Tacuba, veïns del Parc Imposible, que han buscat opcions per mantenir les seves plantacions de cafè diversificant les seves activitats productives amb el turisme i la venda de cafè orgànic, són experiències que mereixen ser tingudes en compte, amb els seus èxits, fracassos i conflictes per entendre com els pobladors poden ser part activa i indispensable en la conservació dels nostres recursos. La producció sostenible no és contradictòria amb la conservació, en les cooperatives de cafè de Tacuba i a La Montañona hi ha una rica varietat d'espècies d'aus i plantes, l'Inventari de Flora de la Montañona va revelar espècies noves per la ciència, estudis agroambientals a Tacuba mostren que hi ha tantes varietats d'aus en els cafetars com al Parc Imposible. Potser tenim més àrees protegides del que nominalment està reconegut.

Publicat a Contrapunto, 20 de maig de 2010.