Refugiats i turistes: la doble cara de la geopolítica de la Mediterrània

Degut al seu doble caràcter de frontera externa meridional de la Unió Europea i, al mateix temps, destinació turística altament atractiva, la Mediterrània es troba al centre d'un escenari especialment complex en el qual se superposen diferents mobilitats de persones i capitals: d'una banda, turistes en recerca d'espais d'oci, relaxació i desconnexió; de l'altra, refugiats que fugen de les guerres o, simplement, busquen millors oportunitats per a si mateixos i les seves famílies [1].

Des del principi dels anys 2000, la Mediterrània ha adquirit una creixent visibilitat en un context geopolític marcat per l'augment dels desplaçaments forçats des del Sud global. Com a conseqüència de polítiques migratòries europees cada vegada més restrictives, s'ha tornat amb escreix la frontera més mortal del món (Fargues 2017). Segons l'UNHCR, des del 2014 aproximadament dos milions de persones han recorregut les rutes de la Mediterrània occidental, central i oriental, desembarcant a les costes d'Espanya, Itàlia i Grècia (més d'un milió solament en 2015) [2]. En aquest lapse de temps, en les mateixes rutes, s'han registrat 17.821 morts o desapareguts [3].

Per comprendre el marc geopolític contemporani de les mobilitats a la Mediterrània (sigui de turistes, sigui de refugiats) en la seva complexitat, cal tenir en compte nombrosos factors. Enumerar-los en la seva totalitat superaria els límits d'aquest apartat, però és important esmentar les diferents implicacions i conseqüències de les anomenades "primaveres àrabs" del 2011; la intervenció militar de l'OTAN a Líbia, també el 2011, que va conduir a l'execució del dictador Gheddafi, produint una situació d'inestabilitat política i militar al país; la guerra a Síria; les polítiques migratòries europees i, especialment, el Tractat de Dublín; l'anomenada "qüestió europea meridional", és a dir, la crisi del deute als països d'Europa del sud (definits de forma menyspreadora sota l'acrònim PIGS: Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya) i la concomitant aplicació de polítiques d'austeritat.

És significatiu observar que, si d'una banda la inestabilitat geopolítica que afecta països que són destinacions turístiques tradicionals (Egipte, Tunísia) afavoreix els seus competidors a la regió mediterrània (Grècia i Espanya han registrat ingressos excepcionals lligats al turisme en els últims anys), per l'altre costat aquesta mateixa inestabilitat és la causa d'una bona part dels desplaçaments forçosos a través de la Mediterrània. La inestabilitat política de Líbia, en particular, ha afavorit tant les violacions sistemàtiques dels drets humans dels migrants (en un país on la demanda de força de treball ha estat significativa fins fa poc, amb consegüent presència de treballadors procedents de gran part del continent africà), com, al mateix temps, la creació d'una indústria de passatges clandestins a Europa, en pasteres i embarcacions precàries.

D'altra banda, la reglamentació europea de la competència sobre les demandes d'asil (Tractat de Dublín), que estableix que aquesta responsabilitat recau sobre el país europeu de primera arribada (i, per tant, majoritàriament sobre els països en "primera línia" a la frontera sud: Espanya, Grècia i Itàlia), provoca una sobrecàrrega per als sistemes d'acollida i seguretat social d'uns països ja durament castigats per la crisi econòmica i les polítiques d'austeritat aplicades per reduir els deutes públics. Alguns elements de l'anomenada "qüestió meridional" europea són altes taxes d'atur, pobresa, augment de les emigracions (inclosos treballadors qualificats i joves amb alts nivells d'educació), retallades en la despesa pública [4], augment de la pressió fiscal i dràstica reducció dels salaris. En aquest context, l'expansió del sector turístic adquireix un caràcter essencial en l'economia nacional, i entra en conflicte amb l'anomenada "crisi migratòria" que afecta alguns dels paradisos turístics més atractius de la Mediterrània [5].

Lampedusa i Lesbos en la cruïlla

Especialment paradigmàtics són els casos de les illes de Lampedusa (a mig camí entre Tunísia i Itàlia) i Lesbos (a només sis milles de les costes turques). Des del 2007 al 2017, 162.957 refugiats han desembarcat a Lampedusa segons el Ministeri de l'Interior italià. El 2015, Lesbos ha rebut, ella sola, més de mig milió de refugiats (dades UNHCR), aproximadament el 58% dels que han transitat a través de Grècia durant el mateix any, en ruta cap a l'Europa del nord. En buscar imatges d'aquestes illes a la web, és particularment xocant el contrast entre les imatges d'aquestes illes com ressorts, amb platges meravelloses i aigües cristal·lines, d'una banda, i les imatges de la tragèdia humana dels refugiats (nens, dones i homes amuntegats en pasteres, naufragis, salvaments en condicions desesperades, cadàvers). La percepció d'aquestes illes com a llocs d'emergència i crisi humanitària, caracteritzades pel perill i la mort, constitueix un problema remarcable per unes comunitats llargament dependents del turisme. En aquest context, la "cultura de l'acollida", si bé molt viva, és posada prova durament [6].

La tensió entre turisme i emergència humanitària ha estat gestionada majoritàriament a través una separació marcada dels espais en aquestes illes, entre aquells dedicats a l'oci dels turistes i aquells reservats als migrants (Hannam 2017; Melotti, Ruspini i Marra 2018). Aquests últims han estat invisibilitzats a través de la construcció de centres d'acollida i la protocol·lització de l'acollida mateixa (Mazzara 2015), amb "guerra de xifres" en paral·lel (amb tendència per part dels habitants a minimitzar el nombre de les arribades, especialment en els anys més durs de la crisi econòmica i financera) (Franck 2018; Melotti et al. 2018). Encara que siguin nombrosos els intents de culpabilitzar als refugiats i les ONGs pels impactes negatius sobre el turisme (Boukala i Dimitrakopoulou 2018), la relació de causalitat entre l'anomenada "crisi" migratòria i la crisi del sector turístic en illes com Lesbos o Lampedusa no queda clara.

A banda de les estratègies d'invisibilització de la "crisi" migratòria, posades en marxa per a la preservació de l'economia turística, a Lampedusa i Lesbos s'ha consumat (i se segueix consumant) un autèntic "espectacle de la frontera" (Cuttitta 2012; de Gènova 2013), exposat amb més o menys freqüència pels mitjans de comunicació, que ha contribuït a fer arribar, especialment a Lesbos, milers de treballadors i voluntaris internacionals (Guribye i Stalsberg Mydland 2018; Papataxiarchis 2016): socorristes, professionals de la indústria humanitària, metges, infermers, cuiners, artistes, fotògrafs, investigadors, ensenyants, sacerdots, advocats, periodistes, estudiants d'escoles universitàries d'estiu, voluntaris aturats, jubilats o estudiants, amb repercussions positives en les economies illenques. De fet, és possible identificar tal fenomen en el marc més ampli del voluntourism (turisme de voluntaris i activistes) que caracteritza l'economia contemporània dels desastres (Holmes i Smith 2009; Whittaker, McLennan i Handmer 2015). Aquesta nova forma de voluntariat inclou a persones que actuen de forma espontània i episòdica amb una creixent indústria que combina viatges, plaer i activisme, així com iniciatives ciutadanes i privades per al desenvolupament (derivades sovint d'experiències prèvies de viatges al Sud) i el influx de petites organitzacions comunitàries. El que aquestes noves formes de voluntariat tenen en comú és la tendència a allunyar-se de les ONG estructurades i les agències estatals, per canalitzar les iniciatives individuals de forma més flexible i menys estructurada (Schulpen i Huyse 2017) [7]. La forta presència de voluntaris internacionals a Lesbos el 2015 i en els anys successius ha de ser analitzada a la llum d'aquestes tendències globals. Milers de voluntaris de tots els gèneres, edats, procedència geogràfica i classe social s'han ajuntat en massa a les platges de l'illa, amb una durada mitjana de permanència d'una setmana (Guribye i Stalsberg Mydland 2018), allotjant-se en els hotels locals. Molts restaurants (per exemple, El Captain 's Table, al port de Molyvos), s'han tornat llocs de trobada per a voluntaris internacionals. Alhora, establiment turístics en desús, com antics hotels abandonats, s'ha reconvertit en centres d'acollida provisionals per a centenars de refugiats (Lisley i Johnson 2018).

No obstant això, en contrast amb la gestió de desastres i emergències humanitàries en altres parts del món, a Lesbos no hi ha hagut algun tipus d'iniciativa comercial dirigida al voluntourism (amb l'oferta de paquets de viatge més allotjament), tot i la demanda potencial (Guribyey, Stalsberg i Mydland 2018). Això reflecteix, probablement, el desig de molts operadors turístics d'allunyar completament de qualsevol aspecte relacionat amb la "crisi" dels refugiats, amb l'esperança que els turistes tradicionals finalment tornarien. Durant l'hivern del 2017, amb condicions climàtiques prohibitives degudes a la caiguda de neu a l'illa, l'Associació d'Hotelers de Lesbos s'ha posicionat en contra de l'oferta d'habitacions a refugiats i voluntaris (però, alguns establiments han rebutjat aquesta prohibició) [8].

Amb la recent disminució dels moviments migratoris, la protocol·lització de l'acollida i la creixent criminalització dels rescats per part d'embarcacions d'ONGs, els governs sud-europeus s'estan movent cap a una direcció de "tornada a la normalitat" a la Mediterrània, en detriment dels drets humans fonamentals de milers de persones en recerca de protecció internacional. Tot i que el gir fortament securitari en la gestió de la frontera mediterrània estigui portant a una invisibilització cada vegada més elevada dels naufragis (i les violacions dels drets humans a Líbia), els processos de despossessió i expulsió (Sassen 2014), juntament amb la inestabilitat política, persisteixen en molts països del Sud global: en cap moment es pot excloure una inversió en la tendència a la baixa en els moviments migratoris a través de la Mediterrània.