El futur de les ciutats turístiques després de la pandèmia

Les ciutats dels Estats capitalistes avançats d'Europa Occidental i Amèrica del Nord estan dissenyades per i per a la producció i el consum. En el nostre àmbit més proper, la Comissió Europea (CE) ja assenyalava, en el document European Strategy for Smart, Sustainable and Inclusive Growth, els objectius a assolir, així com les principals amenaces que planaven sobre aquestes amb horitzó per a l'any 2020. En el cas dels objectius, es tractava de convertir les ciutats en llocs de progrés social, amb un elevat grau de cohesió, un equilibrat accés a l'habitatge i amb educació, salut i serveis socials per a tothom; d'avançar en la seva consideració com a plataformes per a la democràcia, la diversitat i el diàleg cultural; de dotar-les d’espais verds, ecològics i mediambientalment regenerats i, finalment, de situar-les com a llocs essencials per a l'atracció de capitals i la generació de creixement econòmic, on trobaríem les activitats d'oci i turisme. Pel que fa a les amenaces, aquestes passaven per un baix creixement demogràfic; una escassa competitivitat i desenvolupament; la possibilitat de certa polarització social; l'esgotament dels recursos naturals i, finalment, l'existència d'ineficients sistemes de govern. No obstant això, les diferents mesures preses pels Estats que conformen la Unió Europea (UE), en la seva lluita contra la propagació del COVID-19, han acabat per llançar aquestes previsions a la paperera de la Història.

Si bé tot ha canviat, és molt possible que el paper de les ciutats com a motors econòmics, que se’ls hi va assignar durant la transició capitalista des d'un model rígid-fordista a un altre flexible-neoliberal, seguirà estant vigent (Harvey, 1989). Encara que durant aquest escàs temps de sotsobre i incertesa hem estat testimonis de l'aparició de nombroses crides a un futur alternatiu, amb una economia més amable, més centrada en les persones i amb unes relacions socials més pròximes i humanes, la veritat és que això no serà determinat pels nostres més profunds desitjos sinó, més aviat, per la correlació forces que siguem capaços de posar en marxa un cop finalitzi l'etapa més dura del confinament a nivell global.

Cal recordar que la sortida de l'anterior període de crisi, l'anomenada Gran Recessió, es va materialitzar, en el cas de moltes ciutats, amb una accentuació de la terciarització de les seves economies i la precarització dels seus treballs (Marrero, 2003). De fet, l'Estat espanyol roman, des de llavors, altament endeutat i amb una base salarial molt baixa a causa del procés de devaluació viscut. La recuperació ens va dur unes urbs amb un fort component turístic que, en determinades circumstàncies, va acabar per generar forts impactes en el mercat de l'habitatge, principalment en el lloguer, una privatització avançada de l'espai públic i una relativa homogeneïtzació del paisatge urbà comercial.

Si estem atents als senyals que l'economia ens està enviant durant aquests dies de pandèmia, potser siguem capaços de preveure el nostre futur més immediat i, en cas que no ens resulti atractiu, començar a proposar i planificar idees i accions per canviar-lo. Si en alguna cosa coincideixen els diferents anàlisis que s'estan publicant és que, entre les principals beneficiàries d'aquesta breu però intensa transformació, es troben aquelles empreses multinacionals vinculades al capitalisme de plataforma (Srnicek, 2016) i l'entreteniment en streaming, així com les grans companyies de distribució. Entre les primeres trobem els exemples de Deliveroo i Glovo, les quals han incrementat les seves plantilles –faltos autònoms– en un moment en què el comerç en línia no dóna l'abast. També Netflix, HBO i altres han vist incrementar exponencialment els seus subscriptors. Tant, que la mateixa Comissió Europea (CE) ha hagut de demanar-los que baixin la qualitat de les seves emissions per no col·lapsar la xarxa. I entre les segones, tenim a Amazon, la qual pot acabar en una situació de pràctic monopoli privat de la distribució en molts països, entre ells Espanya.

La potencialitat d'aquests canvis pot fer que l'entramat comercial de les nostres ciutats acabi per fer un pas més en el camí cap a l'homogeneïtzació i l'especialització productiva. Si ara mateix, com assenyala l'antropòleg Manuel Delgado, no hi ha res que s'assembli més al centre d'una gran ciutat europea que el centre d'una altra gran ciutat europea, el poder que puguin acabar exercint aquestes empreses podria empènyer els nostres carrers i places encara més en aquesta direcció. Les petites empreses de restauració, els bars i restaurants, els cinemes, les botigues de proximitat i el comerç clàssic ja estaven en perill d'extinció abans; mantenint una capacitat de resistència mínima davant l'adversitat d’haver de competir amb els grans agents productius. Són moltes les veus que, de forma optimista, profetitzen que, un cop finalitzat aquest període, els ara confinats sortiran corrent als carrers per recuperar el temps perdut. No obstant això, també és possible que el temps d'oci que hem passat enclaustrats hagi vingut per quedar-se, empès per uns llocs de treball que, reemplaçant a aquells perduts, no permetin més que un modest consum entre quatre parets.

Pel que fa al turisme, la situació és pràcticament idèntica. Amb els grans operadors turístics completament paralitzats, els hotels i allotjaments turístics depenen, també, de companyies multinacionals que operen virtualment, com Booking, Tripadvisor i altres, per aconseguir futurs clients, a més de la potència dels seus respectius departaments de reserves. Això situa, de nou, als petits agents del sector en mans d'enormes interessos internacionals, de manera que la pròpia evolució i competitivitat de mercat pot acabar amb molts d'ells. Una concentració de l'oferta amb supervivents clars: els grups hotelers actuals, que òbviament tenen una major capacitat de resiliència i que, possiblement, hagin pogut recórrer a les ajudes que l'Estat i les institucions europees posin a disposició. No és el mateix ser una empresa de l'IBEX35, com Melià, que un petit hotel familiar de províncies. A més, com a mesura ja practicada i coneguda per aquests grans actors, podríem veure avenços en l'externalització de serveis a l'empara de la llei present, però també de les futures.

En definitiva, ciutats més homogènies en mans de menys empreses però més poderoses i amb un fort component tecnològic. Aquest pot ser el possible futur distòpic que ens espera a uns consumidors, treballadors –i productors de ciutat– que veurem manifestar-se les grans asimetries de poder que això suposa. Per això són necessaris ajuts i regulacions per recolzar a aquells petits comerços i autònoms que tindran molt complicat sobreviure; pot ser el moment, també, de repensar el paper dels grans centres comercials a les afores de les grans ciutats, amb els seus efectes sobre l'ocupació i el consum de recursos sobre el territori. I, pel que fa a el sector turístic, no oblidar que es tracta d'un dels àmbits productius que ja comptava amb més desprotecció i salaris més baixos. Aquesta crisi no pot ser una excusa per anar més enllà en dinàmiques d'externalització i desprotecció, sinó més aviat el contrari. En la nostra mà està canviar aquest horitzó.