Del «virus coroclimàtic» a la reconversió del sistema socioeconòmic. Aprofitem l’oportunitat.

El científic rus Vladimir Verdnasky ja va advertir fa un segle que “l’activitat tècnica i econòmica moderna de l’«home civilitzat» esdevé en si mateixa una autèntica força geoquímica, inèdita en l’evolució de la vida sobre la Terra, que romp l’equilibri secular de la biosfera”, tal i com ens recorda  Grinevald (2005; p.405). Quasi cent anys després de l’admonició de Verdnasky, la crisi sanitària que patim torna a recordar-nos una realitat que seguim obstinant-nos en no mirar a la cara: la dels perillosos impactes de la «força geològica» en què s’erigeix el metabolisme de la civilització industrial, consumidor intensiu de recursos, materials i energia, gran generador de residus i emissions i responsable d’importants desigualtats socials. Així, i com si d’una «primavera silenciosa» es tractàs, la crisi del Covid-19 recorre, avui, els globalitzats, saturats, atrafegats i fragorosos pobles i ciutats del «món civilitzat» i els sumeix, a tall d’advertència, en una sort de silenci eixordador.

Urgeix reconvertir el sistema socioeconòmic

La pandèmia actual posa de manifest la fragilitat de l’existència humana. Com la de la resta d’espècies, la nostra existència està condicionada per l’equilibri dels ecosistemes, un equilibri que, si rompem, ens pot dur a conseqüències impredictibles. Depenem de la biosfera de què formam part, quelcom que sembla que hem oblidat durant els darrers quasi 300 anys. Una biosfera els elements biòtics i abiòtics de la qual estan interconnectats, on atmosfera, hidrosfera, litosfera i biologia són un tot que obliga a analitzar i a entendre aquella des d’“una visió planetària […] en el sentit d’estudiar la resposta del nostre planeta com entitat unificada”, com apuntà, per primer cop, el biogeoquímic rus abans esmentat en encunyar el terme biosfera (Margalef, 1997; p.10). Obviar la nostra connexió biològica amb la natura i, el que és el súmmum, pensar-nos que podem dominar-la ens ha dut a construir un model de desenvolupament social que no ens ha fet més resilients, sinó tot el contrari, més fràgils, perquè cerca, amb la brúixola de la competitivitat, un objectiu impossible en un planeta finit, el del creixement  il·limitat de l’ús de materials i energies no renovables sobre el qual se sustenta tota ideologia del creixement econòmic (la verda, sostenible o inclusiva, també), amb la consegüent generació massiva de residus i emissions, alterant per a aquest fi l’equilibri ecològic planetari. Un model que menysprea en favor del «salvi’s qui pugui» la importància del fenomen de la simbiosi que, com deia Lynn Margulis, “impulsà l’evolució de la vida a la Terra des de les seves formes inicials més simples cap a la configuració dels organismes i ecosistemes més complexes que avui composen la biosfera” (Naredo, 2005; p.183). Així, el nostre model socioeconòmic ens fa més vulnerables perquè, amb la desforestació i la urbanització massives, entre molts d’altres, contribueix a rompre les barreres naturals entre els animals que serveixen d’hostes a molts de virus i altres patògens i els éssers humans. O facilita, amb l’augment de la temperatura global mitjana del planeta al qual ens està conduint, que molts d’altres virus i patògens arribin fins a nosaltres a través de vectors transmissors propis de regions tropicals.

La crisi sanitària que vivim hauria de servir-nos de revulsiu per a dur a terme la necessària i urgent reconversió del model socioeconòmic actual. I és que la degradació ecològica planetària ja no permet més demora. La creixent intensitat energètica i material que el nostre metabolisme socioeconòmic exigeix per a la seva supervivència i els elevats impactes ecològics i socials que es deriven del seu desenvolupament ens duen a un escenari d’insostenibilitat que no pot perpetuar-se en el temps ni ecològicament ni socialment. No podem seguir apostant per un model que, sobre la base de la desigualtat social i la vulneració de drets fonamentals, depreda la natura i milers de milions de vides humanes. Un model en el que uns pocs països rics i nuclis metropolitans utilitzen el territori com a font d’abastiments i abocador de residus tot contribuint a la polarització social i territorial, no només en el món, sinó també dins de les seves pròpies fronteres. Perquè és aquest model el que ens situa a la corda fluixa. Cal començar a planificar i consensuar entre totes i tots un model de gestió alternatiu que situï les persones i la natura en el centre de les polítiques. Que es vinculi a un pla més ambiciós i il·lusionant de sanejament i millora dels territoris que apunti cap a horitzons ecològics més viables i saludables que l’actual des del respecte, la cura i la protecció de les persones. Ha de preocupar-nos el Covid-19, però també el canvi climàtic, l’alteració del cicle global de nitrogen, la pèrdua de la capa d’ozó, la pèrdua de biodiversitat, l’erosió del sòl, la contaminació de l’aire i de l’aigua o la sobreexplotació dels recursos pesquers, per posar només alguns exemples dels nombrosos conflictes ecològics que, en paral·lel amb profunds conflictes socials, són provocats pel metabolisme de la civilització industrial. 

No hi ha equilibri ecològic sense justícia social

Així les coses, haurem de valorar amb cautela les millores ambientals que estam observant en aquests dies. Sens dubte, l’enorme reducció de l’activitat econòmica ha dut a disminuir de forma important la contaminació a molts territoris. El tancament d’un nombre elevat d’empreses o la disminució dràstica de la seva activitat i un ús extremadament menor del transport de tot tipus han permès millores substancials de la qualitat de l’aire. Tots hem vist les dades de la NASA i l’Agència Espacial Europea sobre la reducció de les emissions de diòxid de carboni i de nitrogen a la Xina i Itàlia, per exemple. Quelcom que també ha succeït a moltes altres regions. I també hem vist millores en la qualitat de l’aigua dels canals de Venècia, una ciutat molt castigada pel desenvolupament de la indústria creuerística, molt transparents i albergant novament grans quantitats de peixos petits. O, fins i tot, porc senglars a la Diagonal de Barcelona, ànneres a les autopistes andaluses i dofins als ports de Balears. Sembla que la natura està recuperant els espais que li hem robat... Però no s’ha d’oblidar que aquestes millores ambientals no són el resultat d’una estratègia planificada i consensuada socialment sinó la conseqüència d’una paralització dràstica de l’activitat humana que, a més, va acompanyada d’un elevat cost social. La privació de llibertat de les persones; l’angoixa que estan patint les més vulnerables per tenir una salut delicada o per tenir una situació econòmica precària (dues característiques que, per cert, solen anar de la mà), i que torna a alertar-nos que aquesta crisi, si no implementam un pla de xoc social ambiciós i potent, tornaran a patir-la més intensament, i injustament, les classes populars; o la pressió a què estam sometent el nostre personal sanitari, agreujada per una falta de recursos que, no ho oblidem, és fruit del desmantellament progressiu de la sanitat pública que s’accentuà encara més amb les polítiques “austericides” implementades arrel de la crisi de 2008, són ingredients socials que no han de configurar la recepta del camí cap a la sostenibilitat ambiental. Aquest camí només pot dibuixar-se des d’una societat cohesionada, justa i igualitària que posi les persones, i no l’IBEX35, en el centre de la gestió política. 

Font: Kregarious, sota llicència creative commons. 

Ens endinsam dins un període de reptes importants en què haurem d’afrontar de forma urgent la situació d’emergència ecològica i social en què estam immersos i de què, per cert, l’emergència climàtica és només una de les seves múltiples cares. El Covid-19 pot complicar encara més aquesta situació si la gestió de la crisi sanitària no se centra en protegir amb contundència tota la població amb la implementació d’un pla de xoc social valent que, a més, serveixi de revulsiu per a la reconversió necessària i urgent de què estam parlant. I és que, si la gestió de la crisi torna a posar l’accent en la protecció del poder corporatiu-financer i converteix, novament, les classes populars en les que més la pateixen, fent-les encara més pobres i vulnerables, el camí cap a horitzons ecològics i socials més viables i saludables no serà possible. Si volem sortir d’aquesta crisi essent una societat més resilient, hem de centrar les mesures que adoptem en la protecció de les persones i no en la perpetuació de l’statu quo que ens ha dut a ella i ens portarà més problemes en el futur Segons com gestionem la situació,  podem dirigir-nos cap a un escenari ecològicament i socialment més viable i saludable per a totes i tots o cap a un escenari de major pobresa i vulnerabilitat social. De nosaltres depèn. Sens dubte, el camí cap a un escenari ecològicament i socialment més viable i saludable només serà possible des d’un canvi del marc mental i institucional actual. D’aquí que els reptes als quals ens enfrontam avui no siguin només importants sinó també extremadament complexos.

I és que la doctrina del xoc, com alerta la periodista, escriptora i activista canadenca Naomi Klein, fa que la confusió i la por a què duen les crisis puguin ser aprofitades molt fàcilment pel poder corporatiu-financer per a demandar reformes i polítiques que només afavoreixin la minoria privilegiada de sempre. És més, existeixen incentius molt forts per part d’aquest poder per a promoure encara més, amb la connivència del poder polític, aquesta por i aquesta confusió en un intent de tenir una població més controlada. I contra aquest «virus» també s’ha de lluitar. S’ha d’evitar aquesta manipulació i exigir transparència a la vegada que la implementació de mesures encaminades a protegir de forma valenta les persones tot garantint els seus drets i no vulnerant-los per a sumir-les en un estat de major pobresa i precarietat. Una població més vulnerable és una població més fàcil de controlar. Si, atenent a les tesis de Klein, la gestió de la crisi sanitària i de les conseqüències econòmiques i socials que d’això se’n deriven cerca perpetuar, o inclús reforçar, l’actual model socioeconòmic, llavors aquells sectors que són estratègics per al desenvolupament del capitalisme global, com són el sector financer i el turístic-immobiliari, que acostumen a socialitzar les seves pèrdues però no a compartir els seus beneficis, tornaran a treure tallada. Ho hem vist amb la gestió de la crisi financera de 2008 o, més recentment, amb la del col·lapse de Thomas Cook o amb la de borrasca Glòria.

Tenim els ingredients per a la recepta del canvi 

El context d’emergència ecològica i social en què ens movem imposa, avui, més que mai, no perpetuar els errors o servituds del passat. L’afany nerviós per a «rellançar l’economia com més aviat millor», sustentat en la inquietud social generada per la por i la incertesa de moltes persones i l’oportunisme i l’avarícia de moltes altres, no hauria de satisfer-se amb la recepta del «més del mateix», perquè la recepta de sempre, ja caduca, no només no ens permetrà afrontar millor el futur de decreixement en l’ús de determinats recursos i materials que se’ns acosta, gens falaguer, per cert, sinó que farà que les amenaces a què estam exposats deixin de ser l’excepció per a convertir-se en la regla. L’objectiu de «rellançar l’economia com més aviat millor», doncs, hauria de «simbiotitzar-se» amb el de cercar la co-evolució del nostre sistema social, polític i econòmic amb les exigències ecològiques d’un planeta que és finit i fer-ho sobre els fonaments d’un model orientat cap al manteniment i la reproducció de la vida. Caldria, doncs, des de la intel·ligència que atorga la humilitat, «rellançar una economia més humana». Perquè, com advertia el Nobel alternatiu d’Economia Manfred Max-Neef (2011), “l’economia ha de servir les persones, i no les persones l’economia”. Aquest sí és un objectiu possible. Un aspecte molt interessant que està posant de manifest aquesta crisi sanitària és que existeix la possibilitat real de fer les coses d’una manera diferent. Ens mostra, sense embuts, que tenim els ingredients socials necessaris per a dur a terme la reconversió del model socioeconòmic que demanda de forma urgent la crisi ecològica i social i, per tant, la sanitària, que vivim. Veiem, per una part, que les institucions estan prenent una sèrie de decisions que eren impensables fa tan sols unes setmanes, cosa que demostra que existeix una capacitat institucional real de reacció i de mobilització d’una gran quantitat de recursos si es creu que l’objectiu val la pena. Per l’altra, i, si de cas, més rellevant, aquesta crisi està impulsant nombroses accions de persones i col·lectius que se sustenten en els principis de reciprocitat, cooperació, solidaritat i amistat, uns principis que no són aliens a la condició humana tot i que l’actual sistema socioeconòmic tracti d’ofegar-los contínuament per a convertir-nos en éssers competitius, egoistes i individualistes amb la finalitat d’assegurar la seva supervivència. Només ens resta convèncer-nos i convèncer les nostres institucions que aquest objectiu de reconversió val molt la pena.

Font: Kregarious, sota llicència creative commons. 

El ressorgiment, en aquests dies difícils, d’aquestes qualitats humanes, fins avui latents, ha de servir a aquest convenciment. Perquè aquestes qualitats són els nutrients que poden alimentar la construcció d’una filosofia comuna del desenvolupament humà, tasca que hem descuidat i que és clau per a l’assoliment d’una biosfera en harmonia, com suggeria Mumford (1955) quan raonava sobre les seves “Perspectives” durant la darrera part del Simposi “Man’s role in changing the face of the Earth” de 1955. Deia aquest autor (1955; p.492) que “si volem aconseguir algun grau d’equilibri ecològic, hem d’aspirar també a un equilibri humà”. Sembla, doncs, que se’ns dibuixa al davant el moment adequat per a definir conjuntament la urgent meta social i global, encara inexistent, que ha de dur-nos al disseny d’un «pla d’acció per i per a la vida», tal i com demanda l’actual crisi socioecològica. La força de l’amor a la Terra i a les nostres veïnes i veïns, que apuntala les nombroses manifestacions de reciprocitat, cooperació, solidaritat i amistat que han ressorgit en aquestes darreres setmanes, ha de convertir-se en l’espurna necessària per a arrencar els motors del canvi. Una força la importància de la qual també recordava Mumford (1955; p. 500) amb unes belles paraules que, quasi tres quarts de segle més tard, segueixen gaudint d’una palpitant actualitat: “En aquest moment, necessitam un amor redemptor i universal […] per a poder rescatar la pròpia Terra i totes les criatures que l’habiten de les insensates forces de l’odi, la violència i la destrucció”. Unes paraules que han d’incitar a la reflexió, però també a l’optimisme. Tenim la força social de l’amor a la vida. Ho estam demostrant. Aprofitem, doncs, aquest moment excepcional per a revertir, d’una vegada per totes, la situació que ens ha dut fins aquí. Perquè potser ja no tendrem moltes més oportunitats.