Vulnerabilitat social i el model turístic-residencial espanyol: escenaris davant de la crisi de la COVID-19

Després de la crisi econòmica iniciada l’any 2007, es va produir un cert boom d’estudis i investigacions sobre vulnerabilitat social. Tot i això, una revisió de la bibliografia publicada a Espanya permet observar que les investigacions sobre les conseqüències socials de la crisi en destins turístics han estat força escasses. Aquesta mancança contrasta amb les dades aportades per l’Institut Nacional d’Estadística l’any 2013. Torrevieja, paradigma del turisme residencial espanyol, ocupava l’últim lloc de la llista de ciutats segons renta neta mitjana de les llars. A partir d’aquesta dada demolidora, que qüestiona radicalment les característiques del model turístic-residencial espanyol, i en ple moment d’excepcionalitat generat per la crisi de la COVID-19 aquest any 2020, sorgeixen tres preguntes que entenem rellevants per a les investigacions aplicades a l’àrea del turisme residencial. Primera: quines conseqüències té l’escassa presència de l’enfocament crític en els estudis turístics?; segona: quines noves vulnerabilitats socials generarà la crisi socioeconòmica que seguirà a la COVID-19?; tercera: què podem aprendre de l’anterior crisi socioeconòmica per a millorar/pal·liar els efectes que ja hem començat a patir? No oblidem una altra dada important, la que mostra que el turisme residencial ha estat l’opció de desenvolupament hegemònica en gran part dels municipis de costa i de segona línia del territori espanyol. 

Parant atenció als consells dels promotors de la iniciativa de reflexionar sobre el turisme en temps de crisi, hem reprimit la temptació de caure en la perillosa tasca de predir futurs distòpics, i, enlloc d’això, hem intentat respondre amb certa racionalitat a la seva proposta. 

Si bé el futur és sempre incert, la incertesa no ha estat mai major que en aquests moments. Tot i això, pensar sobre el futur no és un intent d’endevinar-lo, sinó tot el contrari, construir escenaris és apuntalar les decisions a prendre a partir d’una reflexió sobre el present i el passat. Formular escenaris és generar informació per a incidir sobre: 1) la direcció de l’evolució social que es va construint a partir de les dinàmiques macro a les que estem sotmesos; 2) la capacitat de l’acció micro que ens permet influir sobre els nostres espais vitals. L’exercici prospectiu d’imaginar interrelacions entre variables macro i micro, la revisió de crisis pretèrites i de comportaments previs del sector, així com dels efectes que han provocat sobre les poblacions locals i de les opcions de resposta escollides, també ajuda a fonamentar les decisions que s’hagin de prendre d’ara en endavant. 

Quin és el paper dels estudis turístics davant les crisis i els desastres?

Unes fonts d’informació que ajuden a dibuixar escenaris de futur són els estudis i les publicacions científiques. Les investigacions sobre crisis, desastres i turisme han cobert un ampli ventall d’esdeveniments, com ara terratrèmols, inundacions, crisis econòmiques o atacs terroristes. Seria d’esperar, per tant, que en el corpus acadèmic produït pels estudis turístics sobre crisis i desastres socioambientals puguem trobar-hi un coneixement que ajudi a prendre decisions de futur. 

En aquest exercici de revisió de la producció acadèmica, ens topem amb un problema central en els estudis turístics sobre crisis i desastres – i que sense cap mena de dubte és molt més extens, ja que afecta a múltiples àrees d’investigació turística. Quan es revisa l’abundant bibliografia existent sobre crisis-desastres en destins turístics, el tema central dels anàlisis gira al voltant de l’efecte econòmic d’aquests esdeveniments estressants sobre la indústria turística (Ritchie, 2008; Nguyen et al., 2016; Becken i Hughey, 2013). Els impactes que ocasionen les crisis i els desastres sobre les poblacions d’acollida són escassament tractats en la bibliografia (Aznar-Crespo i Aledo, 2018; Aznar-Crespo, Aledo i Melgarejo, 2020; De Freitas Silva, 2019). Resulta convenient tractar aquest dèficit amb més detall, ja que les seves conseqüències són rellevants i reflecteixen l’esperit acrític de la producció turismològica, així com el seu sotmetiment als interessos del mercat. 

És altament significatiu que en la revisió de la literatura sobre turisme, crisis i desastres, apareguin risc, por i desconfiança com les tres principals i més recurrents paraules clau. En els articles orientats a les propostes i mesures per a la recuperació del sector en períodes post-crisis, els conceptes de producció de seguretat i confiança dominen el discurs científic (Ritchie, 2004; Calgaro et al., 2014; Mair et al., 2016). Aquestes paraules clau emergeixen en els treballs que investiguen com els desastres afecten al procés de presa de decisions del turista (factors pull i push) (Kozak et al., 2007; Park i Reisinger, 2010), a l’impacte sobre els serveis turístics (Wang, 2009; Tsai i Chen, 2011) i a les estratègies més adequades de recuperació infraestructural i de reputació del destí (Wang i Ritchie, 2012).

Torrevieja. Imatge d'Antonio Aledo. 

Focault ens va ensenyar que en la praxis de l’anàlisi de discurs, tan important és allò que es diu com allò que no es diu. En aquest sentit, resulta extraordinàriament reveladora l’escassetat de referències als efectes que les crisis i els desastres ocasionen sobre la població local i sobre la producció de diferents vulnerabilitats socials. Molt ens temem que aquest dèficit present en el corpus científic sobre turisme i crisis, torni a reproduir-se amb la mateixa intensitat en l’anàlisi de l’actual crisi sanitària i la posterior crisi socioeconòmica. Realment, però, no ens hauríem de sorprendre. Raoul Bianchi (2009), entre d’altres, ha avisat sobre la divisió existent en els estudis turístics entre el grup hegemònic denominat tourism for business i aquells que s’identifiquen amb un enfocament crític, coneguts com critical tourism studies (Ateljevic, Morgan i Pritchard, 2013), enfocament en què  participa Alba Sud. Per tal de no allargar-nos més en aquesta crítica, només queda finalitzar assenyalant que la primacia dels estudis turístics pro-sector també té lloc en l’ensenyament universitari de turisme. L’enfocament crític és minoritari a les escoles i als graus en turisme, fet que es tradueix en l’esperit acrític tant de les futures investigacions com de l’exercici professional del turisme (Fullagar i Wilson, 2012; Wilson, Small i Harris; 2012). L’absència d’estudis que abordin de manera directa els impactes de crisis i desastres en la població local tindrà conseqüències negatives en l’orientació de les mesures que aquells que prenen decisions duran a terme davant d’un escenari a curt termini de col·lapse del sector turístic internacional. 

Vulnerabilitat, crisis i municipis turístic-residencials

El concepte de vulnerabilitat social s’ha definit com les característiques i circumstàncies que presenta una població, sistema o actiu i que el fan susceptible als efectes perjudicials d’una possible amenaça (UNISDR, 2009). Rastrejant l’origen i l’ús del concepte trobem dues fonts. La primera, des de la ciència dels desastres s’ha treballat el concepte de producció de vulnerabilitat social, fonamentalment a partir de l’obra At risk de Blaikie et al. (1994). Aquest enfocament distingeix tres components en el procés generador de vulnerabilitat social: causes profundes, pressions dinàmiques i condicions insegures. Des d’aquesta perspectiva s’incideix en les causes macroestructurals que condicionen la situació dels individus, traslladant-se a àmbits polítics i econòmics entremitjos per tal d’arribar a les expressions locals de vulnerabilitat. La segona font és la de les ciències del desenvolupament, des d’on s’ha proposat el concepte de vulnerabilitat social com un avançament al concepte de pobresa per la naturalesa estàtica i excessivament quantitativista d’aquest últim. En un primer moment, l’enfocament dominant prioritzava l’agència per sobre l’estructura, culpabilitzant als pobres de la seva pròpia situació (Moser, 1998). Posteriorment, els desenvolupaments teòrics d’Amartya Sen (2003, 2005) i l’enfocament AVEO (actius, vulnerabilitat i estructura d’oportunitats), i de la CEPAL (Kaztman, 1999) per al context llatinoamericà, han reconduït aquest dèficit (Climent-Gil, Aledo i Vallejos-Romero, 2018). Els estudis més actuals sobre vulnerabilitat destaquen les condicions estructurals que limiten la capacitat dels individus i les famílies d’enfrontar-se a les crisis econòmiques lligades al model de capitalisme global i a l’expansió del neoliberalisme com a doctrina política i econòmica inqüestionable. 

En el marc d’aquest enfocament, és important distingir entre la vulnerabilitat estructural i la vulnerabilitat adquirida. La vulnerabilitat estructural fa referència a les condicions adaptatives prèvies a l’amenaça, que situen a la població en una posició de debilitat per a enfrontar-se a l’esdeveniment. La vulnerabilitat adquirida fa referència a les noves situacions de vulnerabilitat ocasionades per l’impacte de l’amenaça sobre la població. Quan aquestes debilitats adquirides queden fixades al territori i al teixit social, es transformen en noves debilitats estructurals davant de noves amenaces. 

Per entendre millor el concepte de vulnerabilitat, cal assenyalar dues idees interrelacionades i necessàries per a evitar errors d’interpretació analítica. En primer lloc, no hi ha vulnerabilitat o risc sense amenaça. En segon lloc, les persones no són vulnerables per se, sinó que ho són quan fan front a una amenaça específica. El primer pas per a analitzar la relació entre turisme residencial i vulnerabilitat consisteix en identificar quina és l’amenaça a la qual es troben sotmeses les poblacions locals en entorns turístics. És un desafiament difícil de resoldre a causa de la complexitat del sistema turístic i la seva relació amb processos més amplis de canvi social i desenvolupament. De la mateixa manera, les amenaces són difuses i la seva identificació és un problema més aviat ideològic que metodològic. En aquest sentit, podem parlar d’amenaces exògenes al sector turístic i amenaces endògenes al mateix sector. En un primer moment, podríem identificar fàcilment la COVID-19 y la posterior crisi socioeconòmica que s’esdevindrà com l’amenaça exògena que planeja sobre els municipis turístic-residencials. Aquesta crisi ocasionarà un descens radical de la demanda turística, el tancament de fluxos aeris d’accés als destins, el tancament d’empreses i negocis locals amb els consegüents impactes socioeconòmics derivats, que en afectar a individus i famílies es convertiran a mig termini en elements de vulnerabilitat adquirida. 

Tot i això, els municipis que han optat per l’hegemonia del model turístic-residencial s’enfronten a la crisi de la COVID-19 en situacions de vulnerabilitat estructural. Aquesta, deriva dels impactes exògens relacionats amb l’anterior crisi econòmica iniciada l’any 2007, però també té algunes causes endògenes pel fet de ser produïdes pel mateix model. En altres treballs (per exemple, Aledo, 2016), hem identificat les vulnerabilitats de caràcter ambiental, econòmic, social i polític generades per aquesta tipologia de desenvolupament urbanístic. La degradació del paisatge o el consum del sòl y de recursos naturals es converteixen en elements de vulnerabilitat estructural, així com també l’hiperespecialització de les economies locals en l’activitat immobiliària. La desqualificació educativa de la població i la corrupció política que han arrasat les democràcies locals se sumen com a debilitats estructurals que afecten a la capacitat de la comunitat local d’enfrontar-se a la crisi econòmica post-COVID-19. Aquesta situació d’alta vulnerabilitat estructural d’origen endogen i exogen situa als municipis turístic-residencials espanyols en una posició d’alt risc. 

Escenaris de vulnerabilitat després de la COVID-19

L’escenari més probable i immediat després de la crisi de la COVID-19 és la pèrdua del mercat internacional de cara a la pròxima temporada alta. Els efectes de la crisi sanitària sobre el transport aeri, juntament amb la desconfiança entre amfitrions i convidats, seran factors centrals de la recessió turística que ha d’arribar. En contrapartida, com ja va succeir en l’anterior crisi, el turisme nacional, amb una important quantitat d’habitatges en propietat, i l’estiueig, com un valor fortament arrelat a la societat espanyola, poden ser factors clau per a la supervivència d’aquests municipis turístic-residencials. No obstant, la por i la desconfiança de cara a l’arribada de propietaris de segones residències, fonamentalment procedents del centre del país, ja han aparegut a les comunitats receptores, generant una demanda social que exigeix major control d’aquest tipus de desplaçaments. Les solucions sanitàries a aquesta pandèmia determinaran la força del rebuig, però previsiblement, aquest estiu augmentaran les tensions si una part de la població opta per actuar de manera insolidària. 

Respecte al mercat immobiliari, s’augura un fort retrocés en les vendes, atès que en el marc de la incertesa sanitària i econòmica la inversió familiar en una segona residència sembla poc probable. Pot donar-se el cas de processos d’especulació immobiliària en els sectors més alts de l’oferta si es produeix un important descens del preu de la segona residència. No obstant, aquest segment no és el majoritari en el model turístic-residencial espanyol. 

Aquest esbós ràpid de l’escenari turístic-residencial ens permet, essent conscients de l’elevat grau d’incertesa, albirar algunes vulnerabilitats segons grups sociodemogràfics en entorns turístics residencials. 

Els residents internacionals, majoritàriament migrants jubilats, són un grup d’alt risc. La seva reacció es veurà condicionada fonamentalment per les respostes que ofereixin els sistemes de protecció dels seus països d’origen. Les persones procedents del Regne Unit es veuran especialment afectades, ja que han patit processos intensos de privatització de la sanitat, essent aquest un factor a tenir en compte per al seu retorn a les seves llars a Espanya. 

Per altra banda, els migrants laborals es troben en una situació de gran vulnerabilitat. Per un cantó, la debilitat de la seva posició estructural i la dels seus actius (capital social, polític i educacional), els ofereix escassos recursos per enfrontar-se a la crisi post-COVID-19. Per l’altre cantó, el retorn als seus països de destí – que per a alguns va ser una opció a l’anterior crisi socioeconòmica – resulta gairebé impossible en tractar-se d’una pandèmia global que ha obligat a tancar els fluxos migratoris inter i intracontinentals. 

Els residents autòctons – de forma general, però considerant l’heterogeneïtat interna pròpia d’aquest grup – s’enfronten a aquesta crisi també des d’una situació d’elevada vulnerabilitat estructural, atès que no s’havien recuperat de la crisi anterior. Per exemple, en el cas anteriorment mencionat de Torrevieja, la desocupació el mes de febrer d’aquest any 2020 rondava el 22%, mentre que la mitjana espanyola es situava al 13,6%. Tot i els intents del municipi de modificar la centralitat del turisme residencial, el pes estructural del sector i els seus efectes estructurants sobre el territori i la societat local dificulten en gran mesura la imprescindible diversificació econòmica. El seu model urbanístic i la inèrcia d’una cultura immobiliària que ha penetrat a tot el teixit social són també elements de vulnerabilitat col·lectiva davant la crisi. En aquest sentit, és necessari destacar que, exceptuant algunes grans empreses que han assajat (amb dispar fortuna) nous mecanismes de distribució i màrqueting, el sector de la construcció és molt poc innovador. A més, una gran part de la mà d’obra posseeix escassa qualificació, per la qual cosa els treballadors de la construcció estan difícilment preparats per a la seva reconversió laboral. 

Conclusions

Les vulnerabilitats adquirides són les expressions dels impactes de les crisis fixades al territori i als teixits socials. En el cas dels municipis turístic-residencials, s’hi sumen les vulnerabilitats estructurals que li són pròpies a aquest model espanyol. Per tant, difícilment el sector turístic-residencial pot ser un vehicle de sortida de la crisi a que donarà lloc la pandèmica de la COVID-19. La reconversió d’economies immobiliàries a economies de residencialitat sembla ser, a mitjà termini, l’única opció viable per a aquests destins. Afortunadament, els municipis tenen recursos suficients per tal d’iniciar aquesta transició, com en el cas paradigmàtic de Torrevieja, que demostra aquestes possibilitats de reconversió. El binomi sol i platja, l’estil de vida d’una ciutat mitjana, les infraestructures i serveis dels quals s’ha dotat i l’enorme stock immobiliari que posseeix són alguns dels recursos sobre els quals organitzar un model de ciutat innovador i diversificat. De tota manera, aquests recursos no es podran posar en valor si l’esforç no és comú i solidari. Si les decisions que es prenguin per fer front a la crisi reforcen la desigualtat i les vulnerabilitats socials, es reforçaran, en contrapartida, els processos de segregació socio-espacial i de degradació dels espais públics, l’emigració de col·lectius socials valuosos i la pèrdua general d’atractiu del destí. 

La transformació d’economies immobiliàries a economies de residencialitat implicaria canvis culturals, econòmics, urbanístics i infraestructurals. El primer pas exigeix una redefinició del turista residencial, que reculli i emfatitzi la seva condició de resident. L’objectiu de les polítiques locals s’ha d’orientar al benefici de l’àmplia comunitat de residents, així com la cobertura de les seves necessitats heterogènies. Els municipis han d’apostar per la innovació, la diversificació econòmica i l’economia circular. És necessària una redefinició de les àrees periurbanes i rurals adjacents, amb la finalitat que es considerin espais vius i no sòls buits i improductius. És indispensable que el model urbanístic s’adapti a les necessitats dels residents i no del sector immobiliari. El perfil sociodemogràfic exigeix una ciutat habitable per a la gent gran, la qual requereix fomentar el model de transport públic i alternatiu, així com recuperar l’espai públic. De la mateixa manera, el producte immobiliari ha d’assajar noves fórmules adaptades a l’eixamplament de la cúspide de la piràmide demogràfica, mentre que l’atracció de la població jove es veurà afavorida pel desenvolupament d’infraestructures d’alta connectivitat digital i terrestre. 

Per últim, hem de dirigir de nou la nostra mirada cap als estudis turístics i cap a la responsabilitat de l’acadèmia en l’abordatge de les causes profundes de producció de la vulnerabilitat social. És necessari preguntar-se si la corrent dominant continuarà centrant les seves investigacions en la cerca de fórmules de l’estil business as usual per tal de millorar els rendiments del sector i assegurar la protecció dels seus processos d’acumulació o sí, ben al contrari, serà capaç de reprendre els principis il·lustrats d’una ciència per al bé comú, amb especial atenció als més vulnerables. En la formació del nostre alumnat seguirà predominant l’enfocament empresarial o estendrem la responsabilitat docent més enllà del paradigma mercantilista i inclourem els costos socials del desenvolupament turístic? No oblidem que formem no només quan ho fem bé, sinó també quan ho fem malament.