El turisme en el camí del postdesenvolupament. (Per ara en el parany del COVID-19)

“Les estones d’oci son la millor de totes les adquisicions”

Socrates

Després de comprovar creixents i greus problemes socials -particularment econòmics, culturals i ambientals-, en diverses parts del planeta es qüestionen cada vegada més les idees convencionals del progrés i del seu principal plançó, el desenvolupament. Fins i tot s'ha comprovat que diversos "grans èxits" (per exemple tecnològics) són insuficients -i alguns fins i tot contraproduents- per resoldre els greus problemes de la Humanitat. I en aquest escenari dominat per tendències globalitzants moltes de les grans tendències que s'expandeixen pel món -com el turisme de masses- provoquen nous i massius desequilibris.

[Ara, aquests desequilibris, sumats a creixents desigualtats i inequitats, apareixen amb molta més força en un escenari inèdit: una pandèmia que paralitza el món, ja afectat per una severa recessió econòmica en marxa des d'abans, i la constatació que l'única certesa real és la incertesa...]. 

La perillosa inèrcia d'una croada fallida 

El que interessa ara és superar el concepte mateix de "desenvolupament", lligat a una sèrie de cognoms amb els quals se l’ha cobert tractant de trobar respostes que facin possibles la seva cristal·lització. Recordem que, en el camí, perseguit incansablement en les últimes set dècades, quan els problemes van començar a minar la nostra fe en el "desenvolupament" i quan les seves teories fan aigua, busquem alternatives de "desenvolupament". Com un fill sense pare que ho reconegui, li vam posar cognoms al "desenvolupament" per diferenciar-lo del que ens incomodava. Però així i tot, seguim en el camí del "desenvolupament": econòmic, social, local, global, rural, sostenible..."Desenvolupament" al cap i a la fi.

El "desenvolupament" -esdevé en una creença mai qüestionada- simplement se’l va redefinir destacant un o una altra característica. I la gran majoria de crítiques mai van ser contra el "desenvolupament", sinó contra els camins a seguir per assolir-lo.

En aquesta atabalada carrera en recerca del "desenvolupament" es va perdre molt, com són les cultures de les comunitats perquè aquestes esdevinguessin mà d'obra per assegurar l'acumulació de capital, al mateix temps que s'ampliava la massiva extracció de recursos naturals. No només això, la vida comunitària, la ruralitat i la mateixa alegria de viure sense pressa van ser mirades -i segueixen sent vistes- com ocioses i causants de la pobresa i el "subdesenvolupament". O, en el millor dels casos, sempre per mantenir rodant la roda de l'acumulació de capital, a les comunitats, a la ruralitat i a l'alegria de viure se les assumeix com activitats programables. En suma, tot es mercantilitza, inclusivament el benestar i la felicitat organitzada de la gent.

Al a fi, tant esforç ha resultat inútil. Persisteixen plagues com la pobresa, la misèria, les desigualtats, tan pròpies del "subdesenvolupament". Però també -i simultàniament- aquells països que s'assumeixen com a "desenvolupats" estan presos en el parany del "progrés"; només cal veure les greus contradiccions, conflictes i dificultats que pateixen, com ho és, per esmentar tot just una patologia, la insatisfacció creixent fins i tot en els beneficiaris d'una major acumulació material. Mentre que en aquesta accelerada carrera pel desenvolupament s'accelera la ferotge destrucció de la Natura.

Enmig d'aquesta voràgine de la Modernitat, s'ha anat transformant el fenomen de l’"oci". En comptes d'expressar llibertat i autonomia, l’"oci" vilment esdevé en un espai mercantil de la vida mateixa. Va passar de ser una part integral de la vida a moltes comunitats, un moment de creativitat i celebració del sagrat, l’"oci" a ser un mer espai de descans per reposar la força de treball i seguir produint, o simplement es converteix en una oportunitat de negoci. Aquí es destaca la massificació del turisme com a opció que promet moments de vida en "el paradís".

Aquesta activitat, considerada com "la indústria sense xemeneies", s'ha expandit acceleradament al ritme de la globalització. Del turisme d'elit s'ha passat al turisme de masses. Molts països l'han transformat en una activitat econòmica prioritària: així, el turisme supera -en molts casos àmpliament- el 10% del PIB; el nombre de turistes -sigui quina sigui la via de transport- creix exponencialment a la velocitat que augmenta la capacitat de consum de les noves classes mitjanes i s'instrumenten mecanismes per maximitzar els ingressos abaratint costos... Tot amb efectes socials, econòmics i ecològics cada vegada més perniciosos per a amplis segments de la població receptora d'aquest turisme de masses: tant que en algunes parts aflora amb força el crit "tourist go home".

Ara, l’"oci" -incloent un creixent turisme de masses- és un dels majors negocis del món perquè convoca a milions de persones, mobilitzant quantitats enormes de capital. I, a sobre, aquest "oci" reflecteix la seva "utilitat" amb la "mètrica del plaer": nascuda des de l’utilitarisme i fins de l'hedonisme. Per això l’"oci", com mercaderia de consum, és també objecte de polítiques estatals on se’l planifica, organitza i instrumenta com a eina per controlar i disciplinar la societat: el "pa i circ" de l'Imperi romà es reprodueix -a escala ampliada- amb la velocitat i intensitat dels "èxits" tecnològics i de l'acumulació de capital. I en aquest afany, el turisme, en un paral·lelisme amb el "desenvolupament", es busca enfrontar amb una sèrie de cognoms com ho són el turisme ecològic, comunitari, solidari... Sense que s'arribi a alliberar-lo dels seus elements consumistes, cada vegada més alienants.

Així, l’"oci mercantil" -en el qual incloem el turisme de masses- és un reflex més d'un món "maldesenvolupat" (Tortosa 2010). [I aquest "maldesenvolupament" podríem trobar-lo en el que seria el "mal-turisme": sobretot el turisme massificat, que ha patit una dura patacada amb el generalitzat confinament derivat de la pandèmia de coronavirus; hi ha prou en imaginar l'impacte que tindrà en la memòria de la gent aquelles flotes de grans creuers atracats als ports carregats de persones, moltes d'elles infectades per la Covid-19, sense poder baixar a terra].

El complex encant de les transicions

Superar aquesta complexa realitat demana una tasca que implica un esforç de llarga durada i de profundes transformacions, en el marc de transicions múltiples, les connotacions adquiriran una creixent urgència en tant que s’aprofundeixin les condicions crítiques desfermades nacionalment i internacionalment, en l’àmbit social, ecològic i econòmic provocat pel capitalisme globalitzant. El turisme és un dels temes pendents.

No es tracta només de repensar el turisme i menys encara de prohibir tots els viatges, el potencial és enorme, en tant "maten els prejudicis i la ignorància" (Mark Twain). Requerim revisar l'estil de vida sobretot el de les elits i que serveix de -inaccessible- marc orientador per a la majoria de la població; una revisió que haurà de processar, sobre bases de real equitat, la reducció del temps de treball i la seva redistribució, així com la redefinició col·lectiva de les necessitats en funció de satisfactors ajustats a les disponibilitats de l'economia i la Natura. Més d'hora que tard, encara en els mateixos països "subdesenvolupats" -no es digui en els "desenvolupats"-, s’haurà de prioritzar la suficiència mentre es busqui el que realment es necessita, en comptes d'una sempre major eficiència -des d'una incontrolada competitivitat i un desbocat consumisme- que acabarà destruint a la Humanitat.

Imatge de Miguel Morey. 

Potser ha arribat l'hora de fer realitat les reflexions de Paul Lafargue (1848), John Maynard Keynes (1930), Bertrand Russell (1932), Karl Goerg Zinn (1998), Niko Paech (2012), entre d'altres, els que des de diverses lectures suggereixen reduir la jornada de treball (a 3 o 4 hores, per exemple) [1]. Aquest és un repte complex, perquè en societats travessades pel productivisme això resulta una heretgia.

En síntesi, individus i comunitats hauran d’"exercitar la seva capacitat de viure diferent" (tots i totes en dignitat, en harmonia amb la Naturalesa, NdA), com planteja l'economista alemany Niko Paech. Això exigeix ​​propostes convivials (Illich 2015) creades des de baix, per individus i comunitats que facin pressió als governants perquè les incloguin en les seves polítiques. En aquesta línia hi caben les propostes de Pedra Rabhi (2013), un agricultor, pensador i escriptor francès d'origen algerià, que convida a caminar cap a una societat de "la sobrietat feliç".

En definitiva, la tasca és repensar el món de la feina vinculant-lo amb altres mons dels quals mai va haver-hi d’aïllar-se. [D’entrada no es pot confondre l'oci amb el temps lliure del no-treball provocat per l'atur o per una quarantena] [2].I en aquest afany toca repensar també l'oci, no per posar-li normes, sinó per alliberar-lo; no per fer-ne un negoci, sinó per desmercantilitzar-lo ampliant el seu potencial comunitari, creatiu i lúdic, diversificant des de l'enorme diversitat cultural del món. Quin és l'espai que li correspon al turisme en aquest altre món?, és doncs una de les preguntes indispensables.

És hora de pensar en un món on hi càpiguen tots els mons: el plurivers (Kothari, Salleh, Escobar, Demaria, Acosta 2019); un món on tots els éssers humans i no humans puguin viure amb dignitat, a on les persones puguin organitzar-se per recuperar i assumir el control de les seves pròpies vides, del seu treball i del seu oci. Des d'aquesta visió, vinculada amb la Mare Terra, podria ser l'espai per impulsar el bon conviure (Acosta 2013).

No ens oblidem que els éssers humans, com la Natura, no som individus aïllats, som comunitat social i natural; una comunitat que ha de ser repensada i construïda cada vegada més des del que és local: serem capaços de construir "el paradís" en aquests àmbits i no buscar-lo desesperadament i inútilment en regions distants, fins i tot amb activitats mercantilitzades que prefiguren maldestrament la felicitat? Això ens commina a fer un salt civilitzador on l’"oci mercantil" i alienant sigui reemplaçat per l’"oci emancipador".

[¿Aprendrem de les lliçons de la pandèmia?]

[La sorprenent pandèmia de coronavirus revela com són de fràgils les nostres societats. D'un dia a l'altre el món es va paralitzar i va quedar embolicat en la por. L'activitat econòmica va caure acceleradament. Moltes advertències realitzades durant anys semblen convertir-se en realitat. El creixement econòmic imparable s'estavella amb els límits biofísics, sense que els avenços tecnològics resolguin aquests complexos reptes.

Les capacitats de resposta i resiliència de les mateixes societats i de la Naturalesa són cada vegada més limitades com més avancen les relacions globalitzants: la interconnexió centrada en imparables productivismes, consumismes i individualismes dominen a les interdependències humanes en benefici de l'acumulació de capital...

En aquest complex moment, davant l'ensorrament del vell món hi ha veus que reclamen un cop de timó. Es reclama per les sendes del postdesenvolupament, el postextractivisme, el decreixement, la convivialitat, i el bon conviure... Sembla que ha arribat el moment per a una gran transformació, en els termes plantejats per Karl Polanyi.

I alguna cosa sembla canviar...

L'Estat social emergeix assumint temes que no van haver de mercantilitzar, com la salut. Algunes rigideses fiscals perden força. Els polítics comencen a escoltar els científics, a estones de manera molt lenta, erràtica i mortal (com als EUA o Anglaterra). Però alhora afloren canvis perquè no canviï res: l'Estat desplega velles pràctiques per reparar el sistema preocupant-se pels grans consorcis econòmics, al mateix temps que amplia les seves pràctiques autoritàries per controlar aquest tipus de pandèmies sanitàries... i així sostenir i reforçar l’statu quo.

Temps hi haurà per analitzar el que ha passat i les respostes adoptades. El que preocupa és saber quant d'aquest impacte global realment s'interioritzarà per les diverses societats i els seus governants. És molt probable, com va passar després de la crisi financera de 2008-2009, que els poderosos, fins i tot en complicitat amb les seves víctimes, desitjoses de superar la seva detenció domiciliaria col·lectiva, tornin a les velles aventures. El capital, amb "fam atroç", accelerarà el pas. Els Estats, en contuberni amb els poders econòmics transnacionals, han de procurar millorar el seu control i disciplinament social amb nous esquemes tecnològic-repressius. I moltíssimes persones intentaran adaptar-se per seguir perseguint perversament la promesa del "progrés" i el "benestar", acollida per mandat global del "desenvolupament", sacrificant a milions dels seus propis congèneres i a la Mare Terra.

La memòria d'aquestes complexes i tràgiques hores de confinament obligat i de dolor acumulat han d’omplir-nos de més força per seguir canviant el món i transformar-nos en tots els àmbits de la vida: salut i alimentació, camp i ciutat, producció i consum, igualtat i llibertat , treball i oci... Recuperant el turisme no com un simple negoci, sinó com una opció de relacionar-se socialment i cultural ment per tenir una vida plena, que a contrapèl de les desbocades demandes del capital, ens commina a una desacceleració comunitària creativa, plena d’alegries genuïnes.]