Turisme industrial: motor de canvi?

El debat sobre els turismes de proximitat ha pres major força durant l’actual pandèmia de la COVID-19, com s’ha tractat a Alba Sud amb anterioritat amb fenòmens com ara l’staycation o l’slow tourism. En aquest marc d’anàlisi, que aposta per repensar socialment el turisme i per a la seva transformació i la de les polítiques turístiques, irromp amb força la possibilitat de potenciar també el turisme industrial. Aquest, engloba totes les formes de mobilitat espacial provocades per la motivació de visitar sistemes i paisatges industrials actius o en desús (Soyez, 2014). Així doncs, el turisme industrial inclou equipaments industrials museïtzats; construccions industrials amb usos que ja no es troben relacionats als processos de producció; i a tallers, comerços i fàbriques que es troben en actiu i permeten al visitant conèixer el procés de fabricació del producte, proposta coneguda com a Indústria Viva. És una tipologia turística diversa tant en distribució geogràfica, modalitat, temàtica, i dimensió dels equipaments visitables.

Durant anys, s’ha concebut el paisatge industrial com a brut, lleig i sense valor estètic, especialment sense valor turístic, essent característiques diametralment oposades a les que es consideren per als productes visitables, que durant molt de temps han voltat entorn d’idees estrictes de cultura, de bellesa i d’espectacularitat (Soyez, 2014). A partir de la seva progressiva posada en valor, aquests equipaments han esdevingut protagonistes com a espais de memòria, que s’estableixen com un llegat col·lectiu de gran valor històric, estètic, simbòlic i identitari. Alhora, s’ha posat èmfasi en aspectes com ara els canvis dels diversos territoris a partir de la Revolució Industrial, centres residencials destinats a obrers construïts a conseqüència dels fluxos migratoris, o estructures com ports, ferrocarrils i canals (Observatori del Paisatge, s.d.). Així doncs, a part de les evidències físiques on es desenvolupa el turisme industrial, part de la seva importància resideix en entendre’l com un sistema integral, que uneix el paisatge, les relacions industrials, l’arquitectura, les tècniques utilitzades, les pràctiques de caràcter simbòlic i les experiències de les persones involucrades, per la qual cosa constitueixen la memòria col·lectiva dels pobles (Guzmán et al., 2016). Per altra banda, sorgeixen iniciatives com Espais Recobrats, on s’impulsa la conservació del patrimoni industrial a través del seu canvi d’usos (Álvarez, 2007). 

Vessants del turisme industrial

El turisme industrial compta amb quatre grans vessants que permeten entendre la necessitat d’impulsar-lo com a una opció turística que escapa dels discursos hegemònics, tant en la perspectiva actual del renovat interès pels turismes de proximitat com a l’hora de replantejar canvis en el sistema turístic com el coneixem. 

En primer lloc, es tracta d’una tipologia turística que posa èmfasi en la sostenibilitat econòmica, atès que permet revaloritzar i diversificar zones del territori que solen estar més allunyades dels pols turístics clàssics. La transformació econòmica d’aquests espais es basa en la implicació d’agents diversos en el funcionament del turisme industrial. En un àmbit directament turístic, s’hi integren serveis com ara la restauració o els allotjaments turístics. Per altra banda, de forma indirecta, es reprenen tasques relacionades amb la cultura i el patrimoni, com poden ser de recerca històrica, de restauració i conservació dels equipaments, de mediació turístico-cultural i, en alguns casos, de programació cultural, segons quina funció adopti l’equipament en qüestió. 

Com hem comentat amb anterioritat, el turisme industrial pot tenir lloc en àmbits urbans i en espais rurals, essent aquest segon el context territorial on la diversificació econòmica resulta més evident. Un exemple de posada en valor d’antic patrimoni industrial en l’àmbit rural que ha comportat la creació d’una plataforma turística són les Vies Verdes, iniciativa que consisteix en la recuperació d’antigues vies ferroviàries per a fer-les aptes per a pedalejar i fer senderisme. Són una proposta àmpliament implantada a tota l’Europa occidental i del Nord amb un creixent nombre d’usuaris amb interessos i franges d’edat molt amplis. En el cas concret de Catalunya existeixen les Vies Verdes de Girona, que s’estenen per tota la província de Girona i part de la Catalunya Nord, impulsant de forma directa el cicloturisme. A partir de la creació d’aquestes rutes, diverses propostes gastronòmiques, d’allotjament, de lloguers i transfers i agències de viatges, s’han unit per a complementar la oferta. 

Tram de Via Verda a la Terra Alta, Catalunya. Font: Adrià Ariste Santacreu, sota llicència creative commons. 

Per altra banda, les transformacions del paisatge urbà sovint han derivat en la simplificació dels carrers de les ciutats, especialment durant el procés de desindustrialització, a través de reforçar aspectes que es consideren visitables, i per tant en l’expulsió del que no es considera patrimoni, com ha pogut ser el cas de tallers i centres de producció que han tingut una importància històrica i social cabdal al llarg dels anys, en una construcció selectiva i excloent de les ciutats (Sobrino, 2016). En aquest sentit, el debat sobre la transformació i els usos del patrimoni pot tenir una influència vital sobre la pervivència del patrimoni industrial, que s’emmarca principalment en tres situacions (Martí-Costa, 2010). La primera, una ciutat moderna que té poc en compte els vestigis industrials i no els incorpora en el seu paisatge ni en el seu discurs. La segona, una ciutat hipermoderna que fragmenta, privatitza i recrea el patrimoni industrial com a simulacre. Finalment, la tercera, una ciutat respectuosa amb el passat del patrimoni i del lloc que ha ocupat i ocupa, i que el té en compte per a les necessitats col·lectives dels seus habitants (Martí-Costa, 2010). Resulta clau que des del turisme industrial desenvolupat en zones urbanes es reforci la seva íntima vinculació amb el món sindical i amb la lluita obrera, per assegurar la consciència històrica que permeti comprendre el passat i la seva inevitable repercussió en el present i futur (Tébar i Jimeno, 2019).

En segon lloc, el turisme industrial es combina amb l’etnografia per tal de descobrir el passat dels territoris on té lloc. A través d’eines antropològiques és possible entendre l’evolució dels territoris i de la seva població des de la preindústria fins a l’actualitat; com pot ser entendre la configuració existent de la comarca del Maresme, a partir del seu passat d’indústria tèxtil. Així doncs, el turisme industrial estimula la investigació social en les zones on ha tingut lloc, fet que comporta recuperar la memòria col·lectiva de la zona i entendre’n el seu present. El patrimoni industrial ens apropa a les vides i a les condicions laborals de milers de persones, per la qual cosa permet fer llum en aspectes com ara els biaixos de classe i de gènere existents en el moment i, sovint, reproduïts actualment. 

En tercer lloc, cal parar especial atenció al públic al qual s’adreça el turisme industrial. Es tracta d’una tipologia turística que compta amb un baix nombre de turistes especialitzats, és a dir, que busquin exclusivament experiències de turisme industrial o que aquesta sigui la seva major motivació per a emprendre un viatge. Per altra banda, té un gran públic entre els grups familiars, que són intrínsecament intergeneracionals (Jansirani, 2013) i que en gran mesura realitzen visites en la proximitat. A més, el turisme industrial té un important seguiment en un públic en formació, ja sigui des de les etapes infantils de l’educació obligatòria fins als estudis professionals. Les diverses opcions que ofereix el turisme industrial afavoreixen la realització d’activitats amb el públic escolar adaptades al nivell de cada grup d’estudiants, des d’explicacions concretes fins a tallers que permeten posar a la pràctica el coneixement adquirit i relacionar-ho amb els objectius didàctics de cada etapa. D’aquesta manera, es concep el patrimoni industrial no només com a objecte d’estudi, sinó també com a subjecte formatiu en l’àmbit d’estudi de l’evolució tecnològica i l’aprenentatge tècnic, entre d’altres (Tatjer, 2008).

Finalment, en quart lloc, un dels vessants del turisme industrial que ha guanyat més importància al llarg dels anys és l’anomenada Indústria Viva, basada en realitzar visites en fàbriques, equipaments, tallers i comerços que es troben en actiu i que mostren el seu procés productiu al públic. Aquest tipus de visites permeten entrar en contacte amb els processos de creació responent a la lògica de la teoria proposada per Olaia Fontal (2013), que afirma que els individus que no tinguin cap tipus de coneixement, clau de comprensió, pauta de respecte o suggeriment de valor, mai reconeixeran un bé patrimonial, no seran sensibles cap al patrimoni i no li donaran cap importància. Per això, aquesta mateixa autora proposa una seqüència orientada a la sensibilització cap al patrimoni que consisteix en el següent cercle consecutiu: coneixement del patrimoni per a la seva comprensió, posada en valor, apropiació simbòlica, conservació, gaudi i transmissió.

L’aplicació pràctica d’aquesta teoria en l’àmbit de la Indústria Viva suposa un augment de la fidelització del visitant, atès que en haver presenciat el procés productiu i haver-lo entès en profunditat, aquests visitants posteriorment mostren major inclinació per a la marca, fàbrica, taller o producte en qüestió. Aquest fet demostra que el coneixement que s’obté a través de l’observació del procés productiu resulta de major rellevància per als visitants que aspectes com podrien ser el preu, el màrqueting o la distribució del producte. Així doncs, el turisme industrial tendiria a reforçar la producció local, així com el consum de productes de Km 0. Per altra banda, la possibilitat de realitzar aquestes visites ajuda a les empreses a mantenir els estàndards de qualitat, com ara la norma ISO 13810:2015, que regula les visites en espais productius, tenint en compte que es reben visitants en totes les etapes del procés de creació del producte final.

Situació actual del turisme industrial

El turisme industrial té especial força i seguiment a escala europea, continent on s’articula a través de la Ruta Europea de Patrimoni Industrial (European Route of Industrial Heritage), una xarxa creada l’any 1999 a partir de la unió de Regne Unit, Bèlgica, Alemanya i els Països Baixos a través dels fons del Programa Interreg IIC. L’any 2014, aquest projecte va rebre fons del programa Creative Europe, i l’any 2019 va passar a formar part de la Ruta Cultural del Consell Europeu. La creació de la xarxa, que actualment compta amb pràcticament la totalitat dels països europeus, parteix de la idea de situar la Revolució Industrial com un esdeveniment històric que va provocar canvis socials, econòmics, culturals i paisatgístics de gran escala. 

Àrea minera del Ruhr, Alemanya. Font: Lynne Hand, sota llicència creative commons. 

Malgrat aquesta iniciativa europea, que pretén unir propostes diverses en temàtiques i mides sota un mateix paraigües, el cert és que tradicionalment, el turisme industrial ha tingut un seguiment diferent en cada país. Tot i no coincidir plenament amb els països que van iniciar la Ruta Europea de Patrimoni Industrial, els tres països que hi han tingut major inclinació al llarg dels anys són França, Regne Unit i Alemanya, coincidint amb aquelles regions pioneres durant la Revolució Industrial. De forma interna, cada país té mecanismes diferents per a gestionar el seu patrimoni industrial en el seu vessant turístic. 

A França, els espais patrimonials són gestionats pel Ministeri de Cultura, mentre que la Indústria Viva és impulsada per les diverses Cambres de Comerç Regionals sota el paraigües del Segell de Patrimoni Viu (Entreprise du Patrimoine Vivant). A Alemanya, talment com a França, l’oferta de turisme industrial s’ha dividit en espais patrimonials i en empreses en funcionament, entre les quals es dóna especial importància a les grans marques mundials, com ara les automobilístiques. A més, a Alemanya, s’han impulsat zones concretes del país per a ser revitalitzades a través de la posada en valor del seu passat patrimoni industrial, com l’antiga àrea minera del Ruhr. A més, l’any 2010 va ser designada Capital de la Cultura Europea, un honor que fins al moment només havia recaigut en ciutats. AlRegne Unit, en canvi, tenen especial importància els sectors tèxtil i ferroviari, i la gestió del patrimoni industrial es realitza de forma similar a altres patrimonis, és a dir, a través d’entitats privades, que en aquest cas s’agrupen sota el paraigües Historic England.

Per altra banda, el turisme industrial a Espanya, en la seva globalitat, compta amb dues entitats per a la seva gestió i promoció: la Red Española de Turismo Industrial (RETI) i l’Associació d’Operadors de Turisme Industrial (AOTI). Tot i això, el patrimoni industrial es gestiona de forma local, enlloc d’estatal, el que fa destacar Catalunya, Euskadi i Andalusia com a les comunitats amb major força.

XATIC: el turisme industrial a Catalunya 

A Catalunya, el patrimoni industrial és present al llarg de tot el territori, tal i com es pot consultar al mapa del patrimoni industrial de Catalunya. L’associació encarregada d’agrupar el conjunt de l’oferta de turisme industrial és la Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya (XATIC). Es tracta d’una associació de municipis sense ànim de lucre que té per objectiu establir-se com a l’instrument bàsic de cooperació i col·laboració permanent entre els municipis que la integren, potenciant els seus atractius turístics en el marc global d’una estratègia d’actuació basada en el turisme industrial, i que en permeti l’augment de qualitat, la posada en valor, la diversificació, la millora i la promoció. La XATIC col·labora amb altres xarxes que tenen per objectiu la promoció del patrimoni industrial, tant a nivell europeu com amb diverses regions espanyoles.

Des de la XATIC s’expressa que la valoració actual del turisme industrial a Catalunya aspira a ser un complement a altres formes de turisme que ja s’han establert com a predominants o hegemòniques, com poden ser els turismes de Sol i Platja o de natura. Així doncs, s’estableix com una tipologia turística capaç d’enfortir teixits econòmics i socials locals, que impliquin a agents que no tinguin una relació directa amb la indústria. A més, es tracta d’un turisme que permet redistribuir fluxos turístics allunyant-se dels principals nuclis visitats, així com desestacionalitzar la demanda al llarg de l’any, ja que saber explicar l’origen dels productes quotidians atrau l’atenció del públic sense tenir en compte les estacions. 

La XATIC s’articula al voltant de la pregunta “com es fan les coses?”, per bé que la xarxa s’ha ampliat de tal manera que pretén donar resposta a “com es feien les coses?” i a “com es faran les coses?”. Per a poder oferir aquestes respostes, l’associació treballa al voltant de tres eixos: el patrimonial, centrat en edificis de producció que mostren processos productius o que tenen el valor industrial de l’edifici; la Indústria Viva; i el Club XATIC. Aquest últim vessant és una iniciativa amb vocació de fidelització del públic interessat en aquesta tipologia turística mitjançant una pertinença els permet rebre notícies periòdiques a través de la newsletter mensual, així com gaudir dels avantatges dels establiments col·laboradors. Aquests són els propis espais visitables, així com allotjaments, restaurants i comerços, entre d’altres, de manera que s’integren i dinamitzen els diferents agents d’un territori.

La XATIC és una associació diversa i transversal, amb abast geogràfic a tot el territori català, on es visibilitzen per igual els municipis, els equipaments i les empreses que formen part de la xarxa. Així doncs, s’hi integren antigues fàbriques, centres d’interpretació, colònies industrials, mines, i museus. Alhora, a través del programa Indústria Viva, s’hi representen des de petits tallers artesanals, fins a empreses més grans, majoritàriament relacionades amb l’elaboració de productes alimentaris i de begudes. A més, la XATIC promou visites guiades i teatralitzades que tenen lloc en equipaments patrimonials, així com també fires (sectorials o de recreació històrica) que tenen aquest eix temàtic, com la Fira Embarrats de Sant Joan de Vilatorrada o propostes de gamificació. D’aquesta manera, l’associació posa en valor la mostra més diversa del patrimoni industrial català, això sí, tenint en compte, les necessàries mesures de seguretat i higiene, així com de protecció de la propietat intel·lectual que requereixen cadascuna d’elles.

Parc Cultural de la muntanya de Sal de Cardona, Catalunya. Font: Jorge Franganillo, sota llicència creative commons. 

Reflexions finals

Si bé el turisme industrial incorpora un gran nombre de dinàmiques positives, també cal tenir en compte les seves limitacions. En primer lloc, el seu relatiu reconeixement social i un públic poc especialitzat dificulten el creixement d’aquesta proposa i, per tant, de la xarxa que hi va associada (Prat, 2013). En segon lloc, com a turisme de proximitat que actualment és, depèn en gran mesura de la demanda de caps de setmana per part de visitants de grans ciutats cap a territoris rurals on es troben gran part dels equipaments patrimonials; tenint en compte que entre setmana el seu públic es basa fonamentalment en visites escolars. Aquest fet és agreujat per una tercera limitació, que és una accessibilitat sovint reduïda en transport públic a un nombre elevat dels espais patrimonials, especialment d’aquells més allunyats dels grans nuclis turístics. Finalment, el turisme industrial gaudeix de poc reconeixement institucional (Prat, 2013; Sobrino, 2016), perspectiva en què és necessari un canvi que dugui a les diverses administracions amb competències culturals i turístiques a apostar-hi.

El turisme industrial s’ha establert al llarg de les últimes dècades com una tipologia turística de demanda en creixement estable, i que a mida que va augmentant, és capaç d’aglutinar sota una mateixa experiència serveis i vivències variades. D’aquesta manera, el turisme industrial esdevé un mecanisme per a transformar i diversificar l’economia de territoris més despoblats, així com també de proposar alternatives en zones turístiques de major massificació. En la situació actual marcada per la pandèmia de la COVID-19, el turisme industrial s’ha convertit en una oportunitat per redescobrir el que ja tenim a casa, obrint-se a nous públics que no s’havien interessat per a aquests espais fins al moment. 

D’aquesta manera, més persones es poden endinsar en la memòria col·lectiva inherent al patrimoni cultural industrial per tal de poder entendre el passat i el present de cada territori. Alhora, com defensa Fontal (2013), acostar-se a aquest patrimoni i entendre’l permetrà valorar els equipaments industrials en desús de tal manera que conservar-los deixi de ser únicament voluntat política, i passi a ser una demanda social que pugui dur a la seva conservació a través del canvi d’usos (Álvarez, 2007). Fer ús de la xarxa de turisme industrial i establir-la com a turisme de proximitat permetrà, entre moltes coses, seguir avançant cap a unes dinàmiques turístiques transformadores i d’impactes positius.