Dharavi: turisme al major slum d’Àsia

Durant els últims mesos, la pandèmia de la COVID-19 ha provocat, entre altres efectes, una aturada del sector turístic a nivell internacional que ha afectat grans i petites comunitats d’afluència turística, així com milers de treballadors i treballadores. No obstant, aquesta situació ens dóna l’oportunitat de repensar la manera en que fem turisme i de conèixer quins són realment els impactes d’aquest sector als territoris visitats, especialment en circumstàncies tan compromeses com les que vivim a dia d’avui. Dharavi, a Mumbai, ja es trobava en un estat vulnerable mentre ha vist créixer el seu nombre de turistes durant els últims anys. A la vegada, aquesta activitat ha estat altament lligada a controvèrsies ètiques que posen en qüestió l’ús de la pobresa com a atractiu turístic, sovint justificat per les seves aportacions econòmiques al territori.

A Mumbai hi ha més milionaris que a totes les ciutats de la Índia juntes i el preu del lloguer és un dels més alts del món (Schubert, 2009) però aquesta ciutat presenta simultàniament una realitat molt allunyada a la del luxe i l’abundància. Si volem conèixer un Mumbai completament diferent, cal que ens desplacem als anomenats “slums”, definits per la ONU-HABITAT (2003) com grups de persones vivint a la mateixa àrea urbana en que mínim es troba una de les següents circumstàncies: (1) accés inadequat a aigua potable/segura, (2) accés inadequat a sanejament o altres infraestructures similars, (3) pobre qualitat estructural de l’habitatge i (4) massificació de gent i estat residencial insegur. Tot i això, és essencial tindre en compte que cada slum és diferent i que es veu lligat a diversos factors geogràfics i socioculturals que fan molt complicat el consens per a una única definició. 

A la ciutat de Mumbai, una de les més poblades del món, es poden trobar prop de 2.000 slums, on viuen aproximadament 10 milions de persones i on cada dia noves famílies comencen noves vides amb l’esperança de trobar noves oportunitats a la ciutat (Schuber, 2009). Més del 40% dels “habitatges” (generalment construccions fetes a partir de xapa ondulada, tela o a tendes de campanya) són més petits de 10 m2 i tres quarts de la població han de fer ús de lavabos comunitaris (Dyson, 2012). Aquests són només uns pocs aspectes als quals s’enfronten els habitants d’aquest tipus d’assentaments a la Índia i a molts altres països del món, com ara el cas de Kibera a Nairobi o parts de Soweto, a Johannesburg.

Unitat de reciclatge a Dharavi. Font: erin, sota llicència de creative commons

Quan es parla d’slums, especialment a la índia, hi ha un que destaca sobre la resta. Dharavi és sovint considerat com “la ciutat dintre de la ciutat” o com “el cor de Mumbai”, no només pel fet de ser el major slum de tot el continent asiàtic, sinó també per una sèrie de característiques que el fan diferent a la resta d’espais equiparables. Pel que fa a la seva població, durant una enquesta del 1986 es van contar 530.225 persones vivint en 80.518 estructures, tot i que a dia d’avui aquesta supera els 700.000 habitants (Iyer et al., 2009, citat a Dyson, 2012) i fins i tot es suggereix que hagi arribat al milió de persones, tal i com afirma Mahawar (2015). Malgrat l’existència de diversos reptes presents en el dia a dia a Dharavi, com que una mitjana de 5-6 persones comparteixin un habitacle d’una sola habitació, que l’aigua corri només durant tres hores al dia o l’aparició de malalties lligades a la qualitat de l’aigua i altres recursos, aquest slum presenta un context econòmic especial. Aproximadament un 80% de la població de Dharavi està ocupada dintre del mateix slumi acumulen una facturació anual d’uns 665 milions de dòlars estatunidencs (Patel i Jockin, citat a Dyson, 2012), principalment degut a la gran xarxa industrial formada per petites unitats manufactureres. Una de les més importants és la indústria de la pell, la qual és exportada en grans quantitats per a grans marques; una altra és el reciclatge, arribant a tractar una mitja de 4 tones de plàstic al dia, aspecte que suggereix també la importància de mantenir la gestió del residus i la cura del paisatge dintre de la ciutat de Mumbai. Altres unitats es centren en la impressió de cera, la fabricació de blocs d’alumini i la ceràmica (Mahawar, 2015).

Turisme a Dharavi

De les activitats econòmiques basades al “cor de Mumbai” no només es troben aquestes xarxes industrials, sinó també el turisme. Aquesta activitat, reconeguda sota el concepte d’”slum tourism”, consisteix en la realització de tours guiats per assentaments de les característiques o similars a Dharavi, encara que poden variar significativament entre regions i proveïdors de servei. En aquest cas, la magnitud d’aquest fenomen ha arribat a xifres sorprenents, esdevenint un atractiu essencial per al turisme de la ciutat i superant altres espais de reconeixement internacional, com ara el Taj Mahal. Part d’aquest creixement no ha estat pas sense el suport indirecte de certs mitjans de comunicació, especialment amb pel·lícules com la guardonada “Slumdog Millionaire” (2008), els quals també mostren un paper important a l’hora de representar la seva imatge i les expectatives del turista abans de la seva visita. No obstant, la seva popularitat no ha crescut sense provocar un dilema moral que balla entre l’experiència educativa i el que és considerat denigrant i voyeurista, controvèrsia habitual en les discussions sobre slum tourism a nivell global.

Els inicis d’aquesta activitat a Dharavi es remunten a l’any 2006, quan l’operador de tours Reality Tours and Travel (RTT) va iniciar oficialment la seva activitat. Aquesta companyia va ser fundada pel britànic Chris Way, inspirat pel fenomen a les faveles de Brasil, i una local no resident a Dharavi, Krishna Pujari. La seva motivació i missió és proporcionar experiències amb valor educacional que mostrin la realitat de l’slum, intentant trencar estereotips i concepcions errònies sobre l’espai, aportant una visió més optimista a l’hora que es visiten les unitats industrials i es posa en contacte amb una comunitat treballadora i acollidora. A més, la majoria dels beneficis creats són dirigits a iniciatives per a la millora del barri o organitzacions benèfiques, fins i tot avui en dia i des de 2009 operen la seva pròpia entitat sense ànim de lucre: Reality Gives (RG) (Frenzel, 2017).

Carrer de Dharavi. Font: Ting Chen, sota llicència de creative commons. 

A partir de 2011 han aparegut altres operadors de tours, generalment formats per famílies locals de Dharavi, que s’han aprofitat del creixement de popularitat a l’slum, tot i que romanen més petits i generalment com a alternatives a RTT. Entre aquests es pot observar un servei més personalitzat al client i una major varietat de narratives, com en el cas de Be The Local, el qual presenta un discurs amb intencions més polítiques vers la situació a Dharavi, temàtica de la que el operador de tours pioner generalment s’ha abstingut (Frenzel, 2017).

Les perspectives dels residents de Dharavi sobre el turisme

Malgrat l’ampli debat existent sobre l’slum tourism, quan es tracten les perspectives dels diferents participants en l’activitat, és evident  que la literatura científica ha estat dedicant una major atenció a les opinions de les persones visitants, a l’hora que s’han tingut molt poc en compte els punts de vista dels residents locals. Els motius solen ser la barrera de l’idioma entre els locals i l’equip d’investigació, així com la dificultat general d’una recerca de tals característiques (Freire-Medeiros, citada a Silkker i Koens, 2015). 

En el cas de Dharavi, Silkker i Koens (2015), mitjançant un estudi que dóna veu als seus habitants, divideixen les percepcions dels locals entre tres posicions diferents: aquells que presenten una visió positiva, aquells amb una consideració negativa i el que es mostren neutres. A partir de les respostes rebudes, es va observar que la majoria de persones pertanyien a la primera categoria, fins i tot obtenint un cert sentiment d’orgull al veure que els turistes s’interessaven per la seva comunitat. Els autors destaquen que s’ha fet molt poca referència als aspectes econòmics proporcionats pels tours, fins i tot comportant que els mateixos residents reclamin una certa ajuda per al territori on operen, el que suggereix que moltes persones desconeixen o no senten els beneficis d’aquesta activitat sobre les seves vides.

Els residents que mantenen perspectives més neutres o negatives solen fer referencia a la seva preocupació sobre la seguretat dels turistes, sobretot a l’hora de visitar les fàbriques i zones industrials prèviament mencionades, les quals tracten sovint materials tòxics o perillosos. Algun dany ocasionat a un visitant, malgrat hagi estat dintre de la seva responsabilitat o la persona local no hagi estat tan sols involucrada amb ell,  podria comportar denúncies o intervencions de la policia. Altres preocupacions es centren en la possibilitat de que els turistes expandeixin una imatge de brutícia, pobresa i il·legalitat, el que podria associar el nom de Dharavi amb conceptes negatius o ofendre a la seva població (Silkker i Koens, 2015).

Afectació de la COVID-19

Com suggereixen les seves mateixes característiques, els slums són territoris especialment fràgils davant epidèmies com la del COVID-19. Un gran nombre de persones viuen en espais molt petits, depenent de lavabos comunitaris i en condicions insuficients d’higiene, a més de tindre pocs recursos mèdics i econòmics. A zones com Dharavi es podria dir que el distanciament social és un luxe que no tothom es pot permetre. Respecte el nombre de casos infectats, durant els últims mesos s’ha pogut observar una diferencia important entre els residents de Mumbai i aquells que viuen als slums de la mateixa ciutat. D’aquests últims s’han trobat anticossos en més de la meitat de la població, mentre que a la resta d’àrees de la ciutat no arriba a un 20%.

Home treballant a un taller de Dharavi. Font: Meena Kadri, sota llicència de creative commons. 

Tot i l’elevada incidència de la COVID-19 en aquests slums, alguns mitjans destaquen positivament el cas de Dharavi pel seu alt nivell d’actuació en relació a les mesures i procediments duts a terme, especialment tenint en compte l’elevada dificultat que presenten aquestes comunitats tan massificades. Des del primer cas detectat a l’slum al març de 2020, s’han destinats esforços per part de les autoritats i personal sanitari privat per tal de reduir l’expansió del virus i el seu impacte el màxim possible. 

Per una altra banda, les quarantenes i mesures imposades han tancat les unitats industrials que movien l’economia local i han deixat a moltes persones sense feina. Algunes s’han vist en la necessitat de marxar al seu lloc d’origen o a endeutar-se. Nombroses famílies han pogut gaudir d’àpats gràcies a la participació de polítics adinerats, ONGs, empresaris i actors de Bollywood. Alhora, es pot vincular aquest implicació a la popularitat prèviament mencionada que ha gaudit Dharavi durant els últims anys i com aquest focus d’interès internacional s’ha mantingut durant la pandèmia, atraient així un volum major d’assistència. 

Pel que fa al turisme, existeix molt poca informació respecte la situació que pateixen operadors, residents i altres agents. Les pàgines web de proveïdors de tours suggereixen que encara es manté l’oferta de tours, com és el cas de Be the Local, mentre que altres han limitat la seva activitat a alguns espais, com Reality Tours & Travel, que manté els tours que realitza a Delhi però no els de Mumbai. Tot i això, seria interessant aprofundir sobre com ha afectat  l’aturada del turisme a un territori on aquest sector ha estat creixent exponencialment durant els últims anys; de la mateixa manera que es podria analitzar el grau de responsabilitat de pràctiques d’slum tourism a l’hora d’introduir el virus al territori.

Reflexions finals

Dharavi representa un territori més on el sector turístic irromp de manera inesperada i justifica la seva presència i la seva importància amb arguments principalment econòmics, sense considerar amb la profunditat necessària com el desenvolupament d’una activitat d’aquestes característiques pot afectar l’entorn. Aquest factor és destacable en àrees com Dharavi, una zona més aviat apartada de la ciutat, on regna la informalitat i on la gestió sostenible del turisme és una tasca complicada, sobretot quan fins fa relativament poc el govern de la Índia no es posicionava d’acord amb aquesta pràctica.

L’oferta de tours per aquest slum de Mumbai encara és una activitat relativament recent i, malgrat la generalment positiva acollida per part dels residents, el seu creixement podria comportar el descontent d’aquestes persones i fins i tot donar lloc a conflictes entre el turisme i aquests. Fet que no seria sorprenent si s’observen altres casos de convivència visitant-visitat i s’afegeixen les condicions de seguretat, de treball i de privacitat a les que es veuen sotmesos els habitants de molts slums quan reben tours. 

A banda del debat tan important lligat al slum tourism, és interessant entendre amb més detall la posició del resident, el seu paper vers la pràctica turística, els impactes que aquesta comporta en el seu dia a dia i la seva implicació en la presa de decisions. Per a poder aconseguir-ho, és necessari que la mateixa població local dels slums guanyi coneixement sobre aquest fenomen i totes les (potencials) repercussions que es podrien ocasionar al seu territori. 

A més, seria necessari posar en perspectiva aquest fenomen i realment qüestionar els seus impactes negatius i positius dins del territori, així com els rols dels diferents participants. Tot i que l’slum tourism pugui ser defensat com un grup de persones amb voluntat d’aprendre sobre altres cultures, també esdevé el reflex d’una societat basada en desigualtats econòmiques i de classe, i posa el focus en la necessitat de canvi cap a la protecció d’un territori i una població que ja sense l’aparició del turisme es trobava en una posició de vulnerabilitat a molts nivells.

Finalment, conscienciar-nos del paper tan important que pot arribar  a tindre el turisme en espais com Dharavi, ja sigui des del seu caràcter més beneficiós com des de la seva influència més perjudicial. A partir de la pandèmia del COVID-19, hem vist com les condicions ja precàries de moltes comunitats s’han vist afectades per la fragilitat de la indústria turística, fent evident la necessitat dels agents locals implicats en el sector de gestionar situacions com la que es pateix a dia d’avui, així com de treballar per a garantir un futur vertaderament més inclusiu, sostenible i beneficiós per al territori.