Contacte Butlletí

#TourismPostCOVID19 | Turisme Responsable | Illes Balears

19-02-2021

Turismecràcia: la vulnerabilitat organitzada

Joaquín Valdivielso & Jaume Adrover | Terraferida

La pandèmia per COVID-19 ha tingut una funció reveladora en les societats turístiques. En un context de paràlisi, ha servit per explicitar trets distintius del que podria denominar-se turismecràcia. Les Illes Balears en són un cas paradigmàtic.

Aquesta stand by que la pandèmia per COVID-19 ha significat l’any 2020 recorda la imatge de l’estat de naturalesa. Així s’imaginaven els pensadors clàssics una espècie d’estadi inicial de la història, de suspensió de la “normalitat” de les institucions, en què podríem veure amb major claredat en quines condicions estaríem disposats a sotmetre’s al pacte social, i en quines no. Amb l’Antic Règim al punt de mira, ningú no es sotmetria al poder arbitrari d’un règim despòtic -pensaven- sinó només al poder consentit de subjectes lliures i iguals en drets, més o menys el que avui anomenaríem democràcia. No és casual que s’hagi vist la pandèmia com a un “fet social total”, “experiència inaugural”, moment per a un “nou contracte social”, un “pacte de reconstrucció”. 

Les imatges dels nostres carrers, parcs i places, platges i aeroports, buits, són un exemple d’aquest moment de suspensió del pacte social. Així es veu, per exemple, al projecte col·laboratiu “Cerrado por vacaciones. Retrato de un vacío turístico”, de José Antonio Mansilla i Sergi Yanes, on es recullen imatges de diferents destinacions turístiques, habitualment inundades de visitants, ara desèrtiques. Així podem veure “els espais turístics, no com a esferes improductives” sinó oberts a formes alternatives de producció social. Un exemple privilegiat de societat turística en reset, en estat de naturalesa, són les Illes Balears. És un cas extrem de regió turistitzada a Europa: fins el 2020, el turisme representava un 45% del PIBel 28,7% de l’ocupació, i suposava 16 turistes per cada resident.

El juny de 2020, quan, després de mesos amb l’espai aeri pràcticament tancat i amb estat d’alarma encara en vigor, arribaren a Palma els primers turistes, exemptes de proves o quarantena sanitària, la revista Diagnóstico Cultura es demanava si això no era una “turismocracia”. Aquest és un terme que, sorprenentment, no té recorregut en els estudis turístics, i que just ha estat utilitzat puntualment en mitjans de comunicació (com turistocràcia). Pocs llocs són tan propicis com Balears per demanar-se què pot ser una turismecràcia i si la pandèmia ha exercit aquest rol revelador del pacte social que subjau a una societat turística.

El règim turismecràtic

El comportament ja de per sí espasmòdic de l’economia turística espanyola s’accentua al cas balear. Els espasmes, els “booms”, s’han succeït com un cicle, amb altibaixos, en què l’extensió de la frontera turística, amalgamada amb el negoci immobiliari, ha anat ocupant diferents nínxols espacials, fins a arribar, en el darrer dels booms, a una airbnbficació de les més intenses del planeta. Aquesta seqüència ve marcada també per les alertes sobre els efectes negatius ambientals i socials de la massificació, el perill de sobreoferta, i per la vulnerabilitat causada del que es diu popularment “posar tots els ous al mateix paner”. Com a conseqüència, diferents regulacions s’han anat aplicant en el marc d’un debat continu sobre el “model turístic”. Com es pot veure al quadre 1, a un moment determinant (fins a l’any 2017), es va establir una mena de pacte social per a la contenció turística, amb el parc de places legals congelat. I així, durant dues dècades, tots els presidents del Govern, conservadors o progressistes, han defensat públicament de diversificar el model. No obstant, com mostren les xifres oficials, el nombre de turistes ha crescut sense aturall.

Des de l’any 2014, coincidint amb el boom de la airbnbficació, la massificació turística va centrar el debat i l’agenda política. El 2017, es va establir un nou marc de regulació, zonificació, sanció i adquisició de places turístiques, que va servir per a dibuixar -que no fixar legalment-, un nou “sostre”, molt per damunt del pacte anterior. En conjunt, es va produir una regularització massiva de bona part de l’oferta fins llavors il·legal, particularment de lloguer turístic (que ja suposa un terç del total legal de places), que estava prohibit a habitatges plurifamiliars. El creixement de places turístiques legals en la darrera dècada (2010-2020) arriba a 35%, concentrat en els darrers 5 anys, sota un Govern d’esquerres. El turisme de segona residència i el negoci submergit afegeixen un 30% addicional de visitants al sostre de places legals.

L’encesa polèmica al voltant del lloguer turístic no és casual. Balears bat tots el rècords negatius d’accés a l’habitatge, de pujada de preus, i dedica un 4,98% del total del parc d’habitatge a ús turístic, que arriba al 20% i 30% a alguns municipis, fins a multiplicar per 5, en conjunt, la pressió que hi ha, per exemple, a la província de Barcelona. Als efectes sobre el mercat d’habitatge, cal afegir els típics dels processos de gentrificació urbana però a més els de la gentrificació rural i d’impactes ambientals vinculats a l’ús turístic rururbà -en consum d’aigua o energia, terciarització de sòl rústic, etc. A part, els tòpics sobre l’economia col·laborativa han estat falsats, amb dades, per diferents organitzacions veïnals i ecologistes, que han mostrat el frau massiu, el treball uberitzat, i la concentració de l’oferta (un sol comercialitzador local gestionava just a Airbnb prop de 900 habitatges, i Homeaway ha arribat a llogar uns 24.000). Un nou extracte empresarial vinculat a l’explotació turística dels habitatges s’ha afegit al que s’ha qualificat com “aristocràcia hotelera”. Juntament amb els seus parells a altres baules de la cadena de valor turístic -touroperadors, constructors, companyies aèries, etc.-, conformen una oligarquia turístico-immobiliària, local, però integrada als àmbits nacional i transnacional.

La COVID sacseja el règim

Com sol passar amb les crisis, l’arribada de la COVID el febrer ha estat un fet revelador d’alguns dels trets del règim turístic. Des del principi es va fer palesa la tensió entre els moviments per prioritzar la salut pública i aquells per prioritzar el negoci turístic; i la tensió dins de la propia oligarquia entre una posició maximalista per a reduir els riscos, i una minimalista, per a negar-los. Una vegada tancat ja l’espai aeri i marítim i sota confinament domiciliari, amb l’economia aturada, els diferents estaments del règim turístic es varen mobilitzar formant un front per la nova normalitat. Tenien tres reptes per davant: assolir noves mesures normatives i ajudes directes per part de les administracions; aïllar el turisme de la COVID, tant en el sentit de minimitzar el risc d’un contagi que pogués fer malbé a la marca de la destinació, com en el sentit de negar que fos un vector de transmissió; aconseguir una gestió directa, com a regió, amb els mercats emissors, i una avantatge comparativa com a “destinació segura”.

La pressió en favor de la relaxació i suspensió de les regulacions urbanístiques, turístiques, fiscals, laborals i ambientals, va ser immediata. Sense fer esment als sectors que mantenien una societat en reset turístic -salut, serveis socials, agricultura i indústria local, educació, etc.- i en els que Balears està a la coa en els rankings nacionals com a conseqüència del monocultiu turístic-immobiliari (per exemple, és la regió espanyola amb la menor taxa de metges d’atenció primària), i esperonada per un grup de batles conservadors, l’oligarquia (constructoreshotelerspetita i mitjana empresalloguer turísticagències de viatges, etc.) va fer pinya contra el marc normatiu vigent, apuntant especialment a favor de subvencionar passatges, suspendre l’impost turístic, i desregulacions per a encetar una recuperació ràpida amb la mateixa recepta utilitzada en les crisis cícliques del passat: ciment i turisme. 

Per la seva part, el “retorn a la normalitat” es va convertir en sí en un dispositiu discursiu, en un relat, amb efectes pràctics, però no menys simbòlics. A les típiques campanyes oficials promocionals, amb lemes com “No pots viatjar, però pots somiar”, #SeeYouSoonMallorca o StayHomeMallorca, es va afegir el missatge explícit de “No tenim una crisi sistèmica; és una aturada dels sectors productius que requereix l’actuació dels governs”. Entre els efectes pràctics, es cercava pressionar per aconseguir plans de rescat turístic als nivells regional, nacional i europeu. Però no menys, guanyar el relat de les expectatives: l’oligarquia va censurar públicament qualsevol que es mostrés mínimament escèptic sobre la salvació de la temporada del 2020, i no va dubtar en carregar contra autoritats europeesministres, o el propi president del Gobierno. Es tractava de negar el principi de realitat, i mantenir el somni de la normalitat, a qualsevol preu.

Davant les pressions per a una mesa de diàleg urgent de cara al futur, l’executiu es va desdoblar en dos moviments paral·lels: mentre d’una banda es presentava en reunions obertes un Pla Autonòmic de Reactivació amb elements de “agenda verda”; la conselleria de Turisme es reunia a porta tancada amb l’oligarquia del règim, incloent agents internacionals com TUI, i cuinava un Decret de mesures urgents (Llei 8/2020) que es va aprovar immediatament. En la línia d’altres Comunitats Autònomes amb governs conservadors, encara que, sense arribar als extrems d’Andalúsia o Madrid, va suposar una forta relaxació regulativa, inclosa la possibilitat d’ampliar establiments turístics, o d’iniciar obres sense llicència, entre d’altres mesures. Per a compensar aquesta estratègia centrada en la construcció, promocionada amb previsions delirants, l’executiu es va veure forçat a aprovar un Decret (9/2020) de protecció territorial, venut també amb xifres irrealistes, com va denunciar l’associació ecologista Terraferida. Mentre a les Illes s’insistia en les receptes del passat -ciment i turisme-, ciutats com a Amsterdam o Milà anunciaven ambiciosos programes de transició ecològica. 

Aixecat el confinament, el juny es va posar en marxa un pla pilot de “corredors aeris segurs”, utilitzat com una estratègia de promoció. Per a això, l’oligarquia va recórrer a l’ajuda dels lobbies europeus davant països com Alemanya, tancats inicialment a restablir la mobilitat amb un país com Espanya, en una situació sanitària pitjor. Va ajudar també la pressió d’un grup d’empresaris i residents alemanys a Mallorca, ben rebuda pel Ministre de Transports. I així, es va anar recuperant progressivament l’activitat turística, marcada per les imatges de turistescompanyies aèries, i aeroports botant-se les mesures sanitàries, ja de per sí més laxes que altres països de l’entorn. I els casos de contagi varen començar a augmentar ràpidament just amb el retorn a l’activitat, en el que seria l’inici d’una segona onada de la pandèmia. Llavors, el sector turístic es va eximir de tota responsabilitat, encara que fins i tot els responsables de la gestió de la pandèmiaapuntaven a la falta de control als aeroports, i a la necessitat de sotmetre els turistes a quarantena. Quan mitja Europa va començar a imposar restriccions als passatgers provinents d’Espanya, i touroperadors com TUI varen suspendre les reserves, l’estratègia per guanyar el relat i negar la realitat es va radicalitzar, fins al punt que el lobbie turístic va demanar la dimissió immediata de Fernando Simón, coordinador de l’estratègia sanitària a nivell nacional, per haver celebrat les restriccions a la mobilitat del Regne Unit o Bèlgica, on la incidència del virus era molt més alta que a Espanya, inclosa Balears. L’oligarquia reprimia qualsevol missatge de que la salut pública fos prioritària al seu negoci. Primum turistae, deinde publica salutem.

El futur del règim turismecràtic

Si en la primera onada Balears podia exhibir uns indicadors favorables d’incidència del virus, en la segona les taxes de contagi eren les més altes del país, particularment a les Pitiüses. Amb un descontrol indiscutible als aeroports, el conjunt de l’arxipèlag es va convertir en “zona vermella” per a les autoritats europees. La temporada estava perduda. El panorama resultant, a falta de dades definitives, apunta a una caiguda propera al 90% en els principals indicadors turístics (nombre de visitants, facturació, etc.); un enfonsament del PIB regional anual del -31%, sent la regió amb una major caiguda a Espanya (triplica la mitjana del -11%), i, probablement a la UE; i amb la meitat de la població activa acollida ERTOs o a l’atur. Llavors, totes les esperances es varen focalitzar en el procés de vacunació. No varen trigar a aixecar-se veus en favor de vacunar de forma prioritària els treballadors del sector turístic. Per si de cas, AENA va aprofitar aquell moment per a iniciar una ampliació encoberta de capacitat de l’aeroport de Palma, que va rebre el rebuig simbòlic del Parlament balear.

Diferents experts en estudis turístics, com el propi Mansilla, o Tolo Deyà, venen alertant que estam a les portes d’un procés de reestructuració i concentració del negoci turístic, des de l’oferta complementària fins a les cadenes hoteleres, com a conseqüència de la pandèmia. La falta de tresoreria no ofega just als negocis familiars, sinó que, com ha mostrat Ismael Yrigoy (2020) en el seu estudi sobre Meliá Hotels, l’oligarquia hotelera també està integrada en un complex entramat corporatiu i financer transnacional, i ara per als peixos grossos s’obre una finestra d’oportunitat. Les operacions de compravenda d’actius en establiments turístics s’han disparat a les Illes, on fons oportunistes com Blackstone ja han aterrat. En aquest context, el Govern ha contractat a l’assessora KPMG, amb un llarg historial en corrupció, per a coordinar l’estratègia de rescat del sector turístic local amb càrrec al Fons Europeu de Recuperació. Les hoteleres balears (Riusa, Meliá Hotels, Barceló Hotels, etc.), que van duplicar els seus beneficis en el marc del boom de la massificació, i en general una oligarquia incansable a l’hora d’oposar-s’hi als impostos (cal recordar que la pressió fiscal a Espanya, del 35%, és fins a 11 punts inferior a la d’un país veí i també turístic com França) s’acull al “beneficis privats, deute públic”.

En aquest context, encara que de forma molt tímida en comparació al mantra de la recuperació i la nova normalitat, ha tornat obrir-se el debat sobre la diversificació econòmica i el canvi de model. Fins i tot economistes molt influents, com Antoni Riera o Carles Manera, han suggerit la reducció del nombre de turistes i/o de places, encara que sota el supòsit de continuar creixent (en valor, en riquesa, i no en volum). El terme decreixement continua sent desdenyat i associat a la turismefòbia en el discurs prevalent, després d’haver estat protagonista en el debat sobre la massificació i la desturistització. Importants actors polítics i socials que ara lamenten els costos del monocultiu turístic celebraven llavors el creixement induït per la airbnbficació i la regularització massiva acometida. Fins i tot ara, durant el primer any de la pandèmia (2021), el Consell de Mallorca ha continuat atorgant noves llicències turístiques, per a un centenar d’establiments -ha denunciat Terraferida-; l’ajuntament de Palma continuar donant llicències per a nous allotjaments -ha denunciat la Federació de veïns-; i empreses hoteleres anuncien, com si res, que entraran al negoci del lloguer turístic. De fet, durant la pandèmia s’ha disparat a Balears l’interès per la compra de segones residències aïllades i el tràfic de jets privats. El pas del “sobreturisme al senseturisme” no permet fer prediccions de futur, com diu Pau Obrador, però els indicis apunten a un nou nínxol de turisme bombolla, exclusiu també des del punt de vista sanitari, per al que el Govern de Canàries ja fa campanya. Aquests fets no són casuals, perquè cap de les normes aprovades d’urgència en aquest període ha inclòs mesures per a atacar les causes de la dependència turísticoimmobiliària. 

Turismecràcia: el pacte social per la vulnerabilitat

El fet que aquesta crisi pandèmica sigui en el seu origen una crisis ecològica -la zoonosi vírica s’origina en la pèrdua d’ecosistemes i biodiversitat- i que la hiperconnectivitat global hagi accelerat la seva transmissió, fa que l’activitat turística en sigui corresponsable destacada no només com a causa sinó també com a vector de transmissió. Per als decreixentistes, -que fa dècades que avisen que, o es fa de manera voluntària, ordenada i justa, o tanmateix es decreixerà de forma forçosa, abrupta i caòtica- aquesta crisi mostra el que li passa a una societat de creixement sense creixement, i anticipa el que passarà a una escala major amb el canvi climàtic. En aquesta tessitura, els governs pateixen una dissonància cognitiva: mentre dissenyen plans de transició ecològicarescaten els sectors productius carbonífers, des de petrolieres a companyies aèries. El turisme n’és un d’ells. I la geografia balear, insular i mediterrània, fa que en depengui quasi totalment de la mobilitat global aèria, i al mateix temps que sigui especialment sensible a l’escalfament global.

Ismael Yebra ha definit la turismecràcia com una “manera de governar de forma totalitària i dictatorial” en què, sobre els drets, priven els interessos turístics. Al cas balear es confirma que, sota una turismecràcia, no tothom gaudeix dels mateixos drets. L’oligarquia turistocràtica en té més, i a més en fa ostentació. També, que precisa de la coacció, inclosa una dependència funcional que actua com una teranyina de la que no sembla possible sortir sense grans costos socials; però no menys, com ja deia Margaret Thatcher, del “canvi de l’ànima”: ha de ser consentida i volguda, pressuposa la fe del creient. No obstant, com hem vist, també hi ha mecanismes democràtics de contrapès, més o menys efectius segons el cas. A més, hi ha molts actors prenent les decisions, a escales diferents, no just els governs, i experimenten tensions, contradiccions, escissions.

L’exemple de Balears sota la COVID il·lustra aquesta esquizofrènia típica d’una societat turismecràtica. El sociòleg Ulrich Beck (1998: 114) va encunyar l’expressió “irresponsabilitat organitzada” per referir-se a la contradicció d’un sistema que genera perills que no poden ser atacats perquè ningú no en pot ser imputat o responsabilitzat. En una societat turismecràtica aquest perill és el d’una vulnerabilitat extrema i creixent, però els responsables primers sí poden ser identificats. Tant si el turisme de masses ha mort, com si la transició pospandèmica s’allarga anys, com si s’arriba a una “nova normalitat”, no és responsable planificar el futur depenent quasi en exclusiva d’un únic sector econòmic sostingut en la hipermobilitat global. La lliçó que deixa el reset pandèmic és que la turismecràcia és l’Antic Règim i que el segle XXI exigeix un nou pacte social.

 

Referències
Beck, U. (1998 [1988]). Políticas ecológicas en la edad del riesgo. Barcelona: El Roure.
Murray, I., Yrigoy, I., & Blázquez-Salom, M. (2017). “The role of crises in the production, destruction and restructuring of tourist spaces. The case of the Balearic Islands”. Revista de Investigaciones Turísticas, 13, 1–29.
Obrador, P. (2020). “Del Sobreturisme al Senseturisme”, Diario Menorca, 10 de maig.
Valdivielso, J. & Moranta, J. (2019). “The social construction of the tourism degrowth discourse in the Balearic Islands”, Journal of Sustainable Tourism, 27:12, 1876-1892.
Yebra, I. (2018). “Turismocracia”, Málaga hoy, 11 de octubre.
Yrigoy, I. (2020): “Beyond parasitism: Unpacking land rentiership relations in Magaluf (Majorca, Spain)”, Geoforum, 116, 81–89. 
Joaquín Valdivielso és professor de filosofia moral i política a la UIB i Jaume Adrover és agricultor ecològic i membre de Terraferida