Comissaria de Via Laietana 43 o un passat que no passa

Aquest 20 de novembre s’anunciava públicament la proposta de l’Ajuntament de Barcelona de reconvertir la Comissaria de la Policia Nacional ubicada a la Via Laietana 43, malauradament famosa per ser un dels principals centres de tortura i violació dels drets humans durant la dictadura franquista, en un equipament cultural dedicat a la memòria de la repressió franquista. Aquest edifici ha esdevingut el símbol d’un passat que no vol ser assumit per una part d’una estructura estatal, les forces policials, on les continuïtats històriques han dominat per damunt de ruptures i reformes que permetessin fer net i superar les foscors d’una època de repressió i impunitat.  Dècades de dolor i patiment de diverses generacions de militants antifranquistes planen per damunt d’aquest gris immoble. Un edifici que segueix recordant que ens queda molt de camí per restituir la dignitat dels que van lluitar per la llibertat i la democràcia.

La proposta va ser presentada per la Regidoria de Memòria Democràtica, i segons el seu regidor, Jordi Rabassa, “aquest ha de ser un equipament dedicat al 100% a la memòria i això és incompatible amb el fet que la policia continuï estant-hi”. La idea de l’Ajuntament és que, al mateix temps que hi hagi un espai que funcioni com a museu de la repressió del passat recent, i sobre el paper que va jugar aquest edifici, s’allotgi també un espai per a organitzar activitats públiques sobre els moviments socials i escenaris de resistència arreu del món; un altre sobre la repressió contra la premsa gràfica; i, finalment un per a la creació d’un cens de víctimes que serveixi per facilitar-los els tràmits en ajuts públics.

Reproduïm a continuació les paraules pronunciades durant l’acte de presentació de la proposta de Carles Vallejo, president de l’Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme.

Imatge de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme.

El número 43 de Via Laietana és un espai de dolor per a la nostra memòria col·lectiva i també és un espai amb una immensa carrega simbòlica.

S’ha convertit en el símbol de la tortura, de les vexacions i de les violacions dels drets humans. Però no és només això, també és un espai simbòlic de la resistència ordinària i de l’oposició, d’una lluita que va desgastar la dictadura.

En aquesta comissaria de Via Laietana van patir tortures i vexacions tant destacats dirigents de partits i organitzacions antifranquistes com militants de base; noms coneguts i molts d’anònims van passar per les sales d’interrogatoris de la primera planta.

Les tortures, lluny de ser un fet excepcional de la repressió franquista, van esdevenir un mètode utilitzat sistemàticament en aquest edifici, tant en la immediata postguerra, com en el tardofranquisme. Durant el franquisme la tortura va ser una pràctica habitual i estructural que va quedar impune emparada pel sistema judicial.

Els brutals mètodes de tortura apresos de la Gestapo als anys 40 es van perfeccionar amb la CIA i el FBI per no deixar senyals. Als elèctrodes, el «corro» o la «cigüeña» es van afegir els càstigs amb bosses de plàstic, la «banyera» o les postures doloroses.

Malgrat que amb la transició democràtica formalment es van acabar les tortures, les pràctiques policials no van canviar gaire, ja que en cap moment va tenir lloc cap mena de depuració dels qui conformaven la Brigada Politico-Social. Molts dels seus membres foren recol·locats en la lluita antiterrorista.

Malauradament, per una gran part de la ciutadania de Barcelona, aquesta prefectura segueix essent sinònim de les tortures que s’hi van perpetrar.

Mentre la prefectura de policia segueixi en aquest edifici seguirà projectant-se l’ombra del seu passat franquista.

És urgent i necessari resignificar la Via Laietana 43 com a memorial i centre d’interpretació que proposin un debat a la societat, explicant que les persones, que vam passar per aquesta comissaria no érem víctimes involuntàries d’una repressió cega. Érem conscients del risc que corríem amb la nostra activitat política.

La nostra va ser una insurrecció ètica per poder viure amb decència.

Aquest espai de memòria de Via Laietana ha de ser una reivindicació de tots i totes i sobretot dels homes i les dones que hi vam passar.

No per la nostra condició de víctimes del franquisme, sinó per l’actitud moral de lluita que vam adoptar en un moment tan difícil i repressiu com era aquella dictadura que va perdurar més de quaranta anys.

Carles Vallejo