Prohibit aparcar! Turisme de proximitat i hiperfreqüentació

El confinament estricte de la primavera de 2020 ens va portar imatges inèdites. La natura i els animals recuperaven espais que havien perdut i les imatges de dofins prop la costa o el cant dels ocells van esdevenir notícia. Ens fèiem conscients de com la nostra forma de viure havia arraconat a la resta d'éssers vius amb qui compartim el planeta. Però un cop vàrem poder sortir del tancament imposat per la crisi pandèmica, la necessitat d'aire lliure i la impossibilitat dels viatges a l'estranger van exacerbar una tendència que ja era una realitat els darrers vint anys: la d'una major freqüentació lúdica i esportiva del nostre medi natural proper.

La paraula més amprada els darrers anys respecte a la nostra presència al medi natural és "augment" i la preocupació que sovint apareix és el conflicte entre ús i protecció dels espais naturals, preferentment dels legalment protegits. Així i tot, les conseqüències d’aquesta contradicció s’han estès i posen pressió sobre altres espais i principalment sobre les activitats agrícoles i ramaderes.

L'auge del senderisme i el turisme vinculat a la natura s'ha reforçat amb la pandèmia, com assenyalen les tendències més populars en la recerca a internet. Elboom de les curses de muntanyaha estat una preocupació que ha anat in crescendo durant la darrera dècada. En justa correspondència, un altre augment significatiu ha estat el dels rescats de muntanya, increment que ja es percebia clarament durant la darrera dècada segons les dades dels Bombers de la Generalitat.

Per tant, el confinament i les conseqüències de la COVID19 han multiplicat unes tendències que eren clarament manifestes els darrers anys. Cal tenir en compte també que les xarxes socials han donat la possibilitat d'accedir a dades, informació i propostes de lleure en els espais naturals que abans estaven en mans de les entitats excursionistes o revistes especialitzades, on existia una transmissió del coneixement i d'experiències cara a cara i sobre el terreny, que eren molt necessàries per dur a terme amb seguretat les sortides al medi natural. L'eclosió d'activitats a l'aire lliure dels darrers anys, i la possibilitat de no dependre d'aquestes estructures associatives històriques, han generat, a part d'un oci més individualitzat i individualista, situacions incontrolades per la desaparició de gran part d'aquesta transmissió del coneixement sobre la muntanya i del control que les entitats i els coneixedors del territori garantien.

Un altre element que comporta aquesta massificació és que els espais rurals, quan no estan preparats ni dimensionats per altres funcions, restin saturats pels vehicles privats. Les carreteres de muntanya i rurals solen ser estretes i estan pensades per les activitats agrícoles i ramaderes, i no per acollir centenars o milers de cotxes. Les imatges de rengleres de vehicles ocupant vorals o altres indrets inadequats s'han convertit en un problema recurrent, i molt impopular entre la població autòctona, en certs espais naturals i rurals com a derivada no desitjada de la seva fama mediàtica. Aquests solen ser espais ja emblemàtics de l’excursionisme o llocs que per la seva singularitat o valor paisatgístic han atret visitants històricament, però que amb les xarxes socials han vist multiplicada la seva popularitat. Llocs com el Montseny, Montserrat, la Fageda d'en Jordà, el Pedraforca, el Puigsacalm, el Taga, el Congost de Montrebei o els gorgs de Sadernes han vist sobrepassar clarament una capacitat de càrrega que ja estava força al límit. Aquestes situacions provoquen dificultats a la pagesia quan els vehicles tallen accessos als camps o generen problemes de mobilitat per a altres activitats agrícoles o ramaderes que no es poden aturar durant els caps de setmana i, per tant, ser funcionals a les lògiques del descans urbà.

Altres problemàtiques aparentment més anecdòtiques, però amb conseqüències funestes, són les que s'han donat al voltant dels gossos deslligats en contactar amb els ramats de bestiar que pasturen lliurement. Aquests incidents poden provocar la mort dels animals per les situacions de pànic que produeixen o la transmissió de malalties a la fauna salvatge. La prohibició de portar-los deslligats, en zones naturals protegides ja ha suposat les primeres multes als seus propietaris després que s'hagin produït accidents greus amb ramats.

La freqüentació d'estanys, gorgues i rieres també ha generat situacions de massificació d'espais fluvials de gran fragilitat ambiental i està obligant a regular-ne l'accés, tot i que molts experts es demanen si no se n'hauria de prohibir tota mena de bany recreatiu que les converteix directament en vulgars piscines artificials i afecta la fauna aquàtica.

Tot plegat configura una situació de xocs creuats de legitimitats i drets en l'ús dels espais naturals que tensen un món rural molt castigat, i on les activitats turístiques i de serveis –com restaurants, allotjaments rurals, activats de lleure o esports de muntanya– han guanyat més protagonisme, fent-los alhora molt més dependents econòmicament d'aquests fluxos massius de visitants. Per una banda, un sector agrícola i ramader, que malgrat ser cada cop més minoritari i vulnerable, necessita molt territori pel seu funcionament, i, al mateix temps, sectors de l'hostaleria i de serveis turístics que viuen d'aquestes visites, per a les quals els valors naturals i la ruralitat esdevenen el seu principal reclam. A l'altra banda, una població urbana, que necessita, té dret i vol gaudir d'una natura negada en les ciutats on viu i treballa, i que també pateix negativament la massificació que involuntàriament ella mateixa provoca quan vol gaudir de la natura.

Estem davant d'una sort de retroalimentacions negatives on ningú guanya i el deteriorament del medi natural i l'augment de la petjada humana n'és malauradament el resultat final. Per experts com Josep Vila i Ponç Feliu i activistes com Adrià Compte: "La pandèmia ha tingut un doble efecte en el medi ambient, un de positiu i un de negatiu, el descobriment i connexió amb el medi natural més proper i la seva massificació". Ens enfrontem a una qüestió gens menor, perquè el turisme de proximitat, si vol ser una alternativa ecosocial realitzable enfront un turisme de llarga distància, avui ecològicament qüestionat, haurà de resoldre aquests conflictes i equilibrar una situació que no albira res de bo. Un fort lideratge públic, amb un augment de la capacitat dels municipis, la planificació i ordenació de les activitats en el territori, la veu dels experts i les entitats ambientals i el diàleg democràtic entre les diferents legitimitats confrontades és sens dubte el marc on resoldre aquestes situacions de conflicte.

Les regulacions i limitacions hauran d'abordar-se d'una forma valenta i evitant les temptacions fàcils a elititzar els espais naturalsper la via de qualsevol classe de peatge econòmic que en reguli l'accés. Sí, caldran limitacions que dificultin o prohibeixin sobre tot l'accés motoritzat i optin pel transport públic o d'altres mitjans més sans i sostenibles, com caminar o anar en bicicleta. També seran necessàries accions que afavoreixin altres indrets i diversifiquin l'oferta desemblematitzant certs llocs, la popularitat dels quals, que les xarxes socials i mitjans de comunicació multipliquen, els està fent morir d'èxit. Aquesta regulació necessitarà l'educació i el guiatge ambiental com a suport per dirigir i complementar unes xarxes socials que, sense control, poden desinformar, tergiversar i fins i tot generar situacions d'inseguretat i perill com estan demostrant els constants augments dels rescats de muntanya.

Finalment, i anant més enllà del turisme de proximitat i del lleure en general, crec que seria important plantejar-nos, per una banda, la importància de donar centralitat i rellevància a l'agricultura i la ramaderia com a base d'una necessitat prioritària de la nostra societat: l'alimentació.Al mateix temps ens cal renaturalitzar les ciutats i convertir-les en espais de vida més saludables i amables, i que el recurs de sortir als espais naturals valuosos, molts cops tremendament fràgils, no esdevingui l'única alternativa per la nostra necessitat de benestar. Cercar aquests equilibris, que impliquen sens dubte una nova relació que superi les grans contradiccions que hi ha avui entre el camp i la ciutat, ha de ser el context per desenvolupar un model turístic que respongui als reptes de la transició socioecològica que hem de dur a terme els anys vinents.