La fàbrica de sol i platja: lliçons del Carib mexicà

És molt probable que dins l’imaginari col·lectiu el Carib es situí com a principal sinònim de vacances. Uns paratges idíl·lics d’arena blanca i aigua transparent. El turisme de sol i platja es va mostrar com una de les grans apostes de les cadenes hoteleres espanyoles a l’hora d’internacionalitzar-se en aquesta zona, durant la dècada dels anys noranta. El llibre de l’acadèmica canadenca Linda Ambrosie, Sun & sea tourism: Fantasy and finance of the all-inclusive industry (Cambridge Scholars, 2015), analitza l’evolució històrica d’aquest fenomen, així com el seu impacte en el desenvolupament dels territoris i societats on s’ha produït.

Del model europeu al tot inclòs

L’autora comença tractant un dels canvis claus en el turisme de masses a partir de 1995, moment en que es dona un fort creixement del model de tot inclòs. En només una dècada (entre l’any 2000 i el 2010) s’inverteixen els pesos de tot inclòs i el model europeu (a la carta) sobre el total de l’oferta turística. Si el primer suposava un terç a finals dels anys noranta, aquest pes s’eleva fins a un 67% el 2010. Això es produiria perquè les grans cadenes tendeixen a la segmentació del mercat i l’especialització segons zones geogràfiques. El Carib seria un espai òptim per a un model tot inclòs de sol i platja, basat en grans complexos turístics amb característiques d’enclavament. Cancún és un exemple clar d’aquest nou paradigma.

Però aquesta expansió topa amb la paradoxa que suposa la dissociació entre el fort creixement del PIB i la Inversió Directa i el poc dinamisme de l’ocupació, així com la fallida financera del sector públic d’aquestes zones turistitzades. Una de les tesis fortes del llibre relaciona aquest fenomen amb les transformacions del model, ja que el tot inclòs implica menys treballadors per habitació. Centralitzant la producció de la mercaderia turística pot optimitzar i reduir la quantitat de treball necessària.

Elusió fiscal al sector turístic

Un altre dels punts forts de la investigació és la centralitat que l’autora dona a la fiscalitat i l’estratègia comptable de les grans multinacionals hoteleres. Es sosté que aquests son elements claus a l’hora d’explicar la debilitat financera de les institucions públiques de les zones turístiques. En aquest punt és molt important diferenciar entre evasió i elusió. Mentre la primera és il·legal, la segona es basa en la minimització de les taxes efectives mitjançant operacions d’enginyeria fiscal, aprofitant les lleis impositives i les ambigüitats que aquestes presenten. Al seu torn, cal diferenciar també entre dos tipus de mecanismes d’elusió fiscal:

- El primer es dona en el terreny de la producció, i consisteix en manipular els costos per tal de reduir al mínim la base imposable. Inclou els preus de transferència interns (intra empresa o entre empreses del mateix grup), l’increment de despeses deduïbles a l’hora de pagar imposts, etc. Els salaris també juguen un paper clau en aquest moment, ja que suposen una gran part de la despesa fiscal de les empreses. Els preus de transferència son preus interns mitjançant els quals les empreses poden traslladar beneficis i pèrdues entre filials i països diferents, de forma que s’obre un ventall de possibilitats que permeten el joc fiscal.

- Un altre espai que permet el joc fiscal a les empreses es dona a l’hora d’endeutar-se o donar préstecs. Aquests moviments es poden donar entre empreses del mateix grup, una vegada més aprofitant les variacions impositives entre els diferents domicilis fiscals. El sector públic té cert marge per evitar aquestes estratègies imposant topes màxims de la quantitat de deute deduïble. Altres instruments que donen marge a l’elusió fiscal poden ser els REIT (a l’Estat Espanyol SOCIMI), fons d’inversió immobiliaris que permeten la compravenda d’actius en el si del mateix grup empresarial amb l’objectiu de modificar els balanços a conveniència.

Cancún. Imatge d'Alba Sud.

Per tal de detectar l’evasió fiscal al sector turístic s’han de determinar els nivells normals de liquiditat, operacions i deute del sector, a partir dels quals és possible observar comportaments inusuals que probablement es deuen als mecanismes explicats. Per exemple, quant a la inversió es poden avaluar els costs de construcció per metre quadrat per països. En aquest punt s’observen ràpides taxes de retorn en hotels de tot inclòs. Quant a les referències operacionals, es poden observar els ingressos mitjans per habitació ocupada (RevPar) o les despeses segons la seva natura. El Carib presenta singularitats que la diferencien d’altres destinacions, com poden ser un major percentatge d’ingressos no directament vinculats al servei hoteler (com itineraris guiats, lloguer de vehicles, etc.) i un major percentatge de despeses associades al transport. Pel que fa a les referències financeres del sector turístic, es fa difícil determinar quins son els ràtios normals,  ja que hi ha fortes diferències entre empreses, associables al model de negoci i a la idiosincràsia financera, pel que es fa complicat destriar l’elusió.

Grup Barceló com a paradigma

Una altra de les tesis del llibre és que les companyies hoteleres es localitzen a països que combinen característiques de paradís fiscal i espai turístic. Es pren el grup Barceló (en endavant BCE) com a exemple paradigmàtic, amb més de noranta empreses controlades. Des de principis dels anys 2000 l’empresa ha incrementat la seva presència al Carib a partir del model de Tot Inclòs (Buades, 2009), en detriment d’altres espais com Llatinoamèrica o els Estats Units. Els Països Baixos serveixen com a conducte per transferir pèrdues i actius entre empreses del mateix grup per tal de reduir la càrrega impositiva. Per exemple, les empreses Playa Portfolio Holding (Mèxic) i Playa Manzana BV (Rep. Dominicana) operen amb la seva matriu espanyola PHR SL mitjançant companyies holandeses. PHR és una REIT amb actius per un valor de més d’un bilió d’euros. Les pèrdues operatives fan semblar PHR poc atractiva. Tot i així Barceló la finança a un 15% d’interès. Això s’explica tenint en compte que col·locant actius i pèrdues a una empresa associada, la matriu millora el seu ràtio financer. La ratio deute/patrimoni de Barceló es situa en els estàndards del sector, ja que BCE s’ha de mantenir ens uns paràmetres d’apalancament adequats per les regles fiscals que posen màxims al deute deduïble. PHR, per la seva part, presenta ràtios financers molt pitjors que el normal del sector. Mentrestant BCE pareix sana, i fins i tot per damunt de la mitjana pel que fa als ràtios de cobertura d’interessos (EBITDA/Interessos).

Una altra mostra de com es pot aprofitar l’entramat fiscal mitjançant empreses del mateix grup son els préstecs que rep BCE per part de la Fundación Barceló, la institució filantròpica del grup, a un 5 per cent d’interessos anuals, deduïbles per BCE a l’hora de pagar imposts. També hi ha préstecs d’altres empreses membres, dels quals el pagament d’interessos funciona a la pràctica com a deslocalització d’ingressos taxables. La distribució de dividends ha caigut amb el temps, i aquests pareixen donar-se en quantitats equivalents als dividends rebuts de fonts no residents i no subjectes a imposició. En definitiva, se pot considerar l’enginyeria fiscal com a forma de finançament.

Fiscalitat i sector públic: el cas de Cancún

L’estructura lògica del llibre associa aquestes estratègies financeres de les grans cadenes hoteleres a la fallida fiscal de les institucions públiques. En la meva opinió aquesta baula és una de les més dèbils en el fil argumental de l’obra de Linda Ambrosie. Cancún és una de les regions més riques en PIB per càpita, amb un fort ascens del nombre d’habitacions, que es tripliquen entre 1986 i 1998, arribant a 21.000, i a 30.000 el 2013. Això fa suposar que els ingressos fiscals també haurien de créixer en proporció. Si bé és cert que aquest fet no es dona, derivar-ne una relació de causalitat és atrevit. Per avaluar el seu comportament recaptatori cal tenir en compte la forta centralització fiscal de Mèxic, sobretot a partir de les reformes de 1978. Això explica la gran dependència de transferències estatals. Els imposts propis representen una proporció marginal en comparació als grans imposts sobre la renda o el consum. La taxa hotelera, per exemple (Impuesto sobre Hospedaje), és un impost gestionat per l’estat de Quintana Roo. Aprovada el 1996, se va començar a aplicar el 1999. Entre 2003 i 2013 ha triplicat els ingressos, de 12 a 35 milions, tot i que per llei, els fons generats son dedicats a promoció turística. Això mostra que el problema és l’arquitectura fiscal excessivament centralitzada de Mèxic.

Resultats socials i despesa pública

El desenvolupament és un dels principals objectius del sector públic. Més enllà dels fluxos migratoris, la renda per càpita o el treball, cal observar l’actuació del sector públic en termes de benestar social, en dos sentits: capacitat redistributiva i provisió de béns i serveis. Tenint en compte el PIB o el treball, s’espera que aquesta regió mostri indicadors per damunt de la mitjana. Si bé l’Índex de Desenvolupament Humà se mostra per damunt de la mitjana mexicana, cal advertir la diferència entre estats turístics, sent el de Baixa Califòrnia molt superior al de Quintana Roo. A més, s’hi ha d’afegir la desigualtat. En aquest aspecte la regió és una de les més desiguals del país, ja que mostra índex de Gini sistemàticament superiors a la mitjana. Aquest fet posa en dubte la imatge del monocultiu turístic com a generador de riquesa per a tots.

Cancún. Imatge d'Alba Sud.

Quant a pobresa absoluta, Cancún es mostra molt millor que la mitjana. Si hi afegim accés a l’educació i sanitat també es situa per damunt de la mitjana estatal. Malgrat aquestes dades, presenta una de les majors taxes d’abandonament escolar, així com d’embarassos prematurs. Pel que fa a l’accés a la seguretat social, un 56% dels treballadors no hi té accés. El 2005 se posa en marxa el Seguro Popular per tal d’assegurar l’accés a sanitat als treballadors informals. Cancún presenta percentatges de treballadors sense accés a la sanitat pública per damunt de la mitjana. Això pot estar relacionat amb l’existència d’intermediaris en el mercat de treball, les anomenades Pagadoras, que s’encarreguen de contractar per a les grans superfícies turístiques.

Responsabilitat Social Corporativa i transparència

L’autora incorpora també els debats al voltant del concepte de Responsabilitat Social Corporativa, ja que s’observa una tendència creixent de les grans cadenes hoteleres per encarregar informes i auditories relacionades amb el seu paper social i mediambiental, ja sia per assolir una major diferenciació de mercat o per reduir els riscs legals. Les principals crítiques que es realitzen a aquest tipus d’estudis fan referència a la seva parcialitat i incommensurabilitat, ja que predominen els documents encarregats per les pròpies empreses, que son la principal part interessada. També és usual la crítica per greenwashing, una forma de rentar la imatge social d’aquestes corporacions mitjançant l’atorgament de certificats de sostenibilitat o compromís social.

Els motius mediambientals guanyen pes respecte dels socials, ja que les cadenes hoteleres optimitzen els recursos naturals i materials suposant a la vegada una reducció de costs i una operació publicitària de compromís amb el medi ambient. Pel que fa a l’aspecte social també trobam narratives d’un suposat benefici pel desenvolupament de les àrees on operen, principalment a partir de la generació de llocs de treball. La realitat és, com ja hem vist, més complexa, i se donen alts nivells d’informalitat i externalització. La conclusió a la que arriba l’autora és que les institucions son clau per determinar l’aplicació de pràctiques de Responsabilitat Social Corporativa, i segurament és un dels punts claus que diferencia el cas del Carib de les regions turístiques dels països centrals. Quan les institucions son dèbils, ja sia per falta de capacitat recaptatòria o per alts nivells de corrupció,  el compromís social de les cadenes hoteleres es planteja més en termes filantròpics que en un compromís fiscal i legal, com demostra el cas de la Fundación Barceló. Això no és més que constatar una evidència: quan els marcs normatius son ambigus o inexistents, o quan hi son però les institucions no tenen capacitat per fer-los respectar, les empreses subordinen la Responsabilitat Social Corporativa al seu objectiu últim: la rendibilitat.  La qüestió és que les activitats caritatives no tenen perquè coincidir amb les necessitats reals del territori.

Conclusions

La importància cabdal de les institucions posa de relleu la qüestió de la governança al sector públic. L’autora sosté que la debilitat de l’Estat a les regions i països turistitzats del Carib condueix a una asimetria en el poder que tenen les empreses hoteleres transnacionals per imposar els seus projectes i condicions. La corrupció, la falta de formació, els baixos nivells de funcionariat, així com la poca capacitat de definir i monitoritzar mesures i objectius deriven en un escàs desenvolupament humà en comparació amb el creixement econòmic. La institució seria per tant la cadena de transmissió entre aquesta generació de riquesa i la seva distribució en forma de benestar social.

Finalment i en relació a la governança l’autora també fa èmfasi en la necessitat de treballar en indicadors que vagin més enllà del PIB per poder dur a terme una planificació del desenvolupament coherent i realista. Aquest debat és present també a les Illes Balears, on tant des d’entitats públiques com el Consell Econòmic i Social com entitats de la societat civil com el l Col·lectiu Alternatives han presentat propostes d’indicadors multidimensionals per tal de dotar d’eines analítiques el projecte de planificació estratègica cap a un canvi de model econòmic.

Analitzar en profunditat la dinàmica que es dona a zones altament turistitzades és essencial per a avaluar el seu potencial com a motor de desenvolupament. El llibre exposa que les diferències entre distints models turístics son essencials en aquest sentit. Tot i que a parer meu força segons quins raonaments, l’obra és profundament rica quant a dades, reflectint i sistematitzant en detall una realitat complexa. En definitiva, crec que tot i que han passat set anys des de la seva publicació aquesta investigació ajuda a entendre la naturalesa de la producció turística i la seva interrelació amb la reproducció de la societat on s’insereix.