26-04-2022
Les contradiccions del model d’acumulació balear
Pep Soler Rotger | Alba SudAnalitzar el patró de creixement d’un territori híper especialitzat en el sector turístic posa en relleu alguns debats sobre la naturalesa d’aquesta indústria i la seva capacitat per a impulsar el desenvolupament. Aquest article es centra en la caiguda de la renda per càpita relativa de les Illes Balears i la relació d’aquest fet amb la seva estructura productiva.
Crèdit Fotografia: Bradclin Photography, sota llicència creative commons.
El turisme és un dels principals sectors econòmics a Espanya, amb una aportació de més d'un 12% del PIB de forma directa. En alguns territoris com les Illes Balears aquesta xifra arriba al 40% i prop d’un 80% de forma indirecta, a més de ser el sector en el que es concentra més de la meitat de l’ocupació (CES, 2018). Aquesta gran especialització situa la indústria turística com el nucli de tota l'economia. Aquest article analitza la seva capacitat per situar-se com a motor de creixement econòmic, prenent com a estudi de cas les Illes Balears i el seu retrocés constant en el rànquing de renda per càpita. Finalment, es consideren les possibilitats de revertir aquesta situació mitjançant els mecanismes de mercat.
La caiguda de la renda per càpita relativa
Les dades mostren una caiguda constant del PIB per càpita respecte de la mitjana espanyola des de fa més de tres dècades. Això es dóna tant si fem la comparació amb nivells mitjans espanyols com amb europeus. Diversos autors (Alenyà i Navinés, 2010) coincideixen en fixar el punt d'inflexió cap a mitjans de la dècada dels vuitanta, coincidint amb la consolidació del segon boom turístic.
Gràfic 1. Renda per càpita Illes Balears en relació a la mitjana espanyola (base 100).
Font: Pla de Ciència, Tecnologia, Innovació i Emprenedoria (2013-2017) y elaboración propia a partir de datos del INE.
Com es pot observar al Gràfic 1, si fixam la mitjana espanyola en un valor de 100 ens trobam que el 1964, als inicis del Boom Turístic, les Illes Balears presentaven un valor de 130, és a dir, trenta punts per damunt la mitjana espanyola. Fins al 1985 s'observa una dinàmica creixent, encara que amb impactes socials negatius provocats per la crisi dels setanta al llarg de la dècada. Tot i això, durant el període que va de 1964 fins a 1985, el diferencial de la renda es va ampliar en 35 punts, fins a arribar a un valor de 165, la qual cosa significa que la renda mitjana balear estava 65 punts per sobre de la mitjana espanyola. Les Illes Balears se situaven llavors a la primera posició en renda per càpita. A partir d'aquest moment, la dinàmica de la renda balear tendeix cap a la convergència total amb la mitjana espanyola, fet que suposa un descens continuat de posicions al rànquing de renda (Pla de Ciència, Tecnologia, Innovació i Emprenedoria, 2013-2017) .
Aquest fenomen pot semblar a priori explicable pel fort augment de la població, tenint en compte que les Illes Balears ha estat una de les comunitats autònomes amb un major creixement demogràfic. Per exemple, en les dues dècades del segle XXI la població resident va créixer un 40%, sent una de les comunitats amb una de les taxes migratòries més grans –les més elevades juntament amb l'arxipèlag canari-. Per simple aritmètica, si augmenta el denominador (PIB per càpita és renda entre població), la relació tendeix a disminuir. La qüestió és que això seria suposar que no hi ha relació entre l'augment de la població i el de la riquesa. La realitat és que aquest augment de població es va correspondre alhora amb un augment de la força de treball i que, per tant, a priori la producció hauria d'haver crescut proporcionalment a aquest factor. Si això no ha passat és perquè aquesta pèrdua de PIB per càpita relatiu s'ha d'entendre més com la manifestació del que realment és rellevant: una pèrdua de productivitat en relació amb la mitjana espanyola.
Aquesta postura pren força si observam el comportament de la taxa d'ocupació sobre la població des del 1980. Tenint en compte que van ser anys amb taxes de creixement poblacional anuals al voltant del 4%, l'increment de la taxa d'ocupació només es pot entendre perquè el boom migratori des del 1995 va ser protagonitzat majoritàriament per persones en edat de treballar provinents del Sud Global. Això es reflecteix clarament al Gràfic 2, ja que la ràtio entre població ocupada i població total, que s'havia mantingut constant fins al 1995, augmenta fins a l'esclat de la Gran Recessió del 2008. Per tant, l'augment poblacional no serveix per explicar la caiguda de renda per càpita relativa.
Gràfic 2. Taxa de població ocupada sobre població total a les Illes Balears, 1981-2019.
Font: Elaboració pròpia a partir de dades de BdMores.
Com que la taxa d’ocupació és constant i en el cas balear fins i tot ascendent, la caiguda de renda per càpita relativa només es pot explicar per una caiguda en la productivitat per treballador relativa [1]. Aquesta caiguda es dóna efectivament a partir del 1985 tant en el conjunt de l'economia com en el comerç i l'hostaleria. Més concretament, el punt màxim en el diferencial de productivitat laboral va ser de 180 per a comerç i hostaleria i 150 per a la mitjana del treball (Espanya=100) a mitjans anys vuitanta, descendint fins a situar-se en 105 i 100, respectivament, el 2011 (Manera i Navinés, 2018).
Més enllà del comportament de la productivitat del treball en relació amb altres comunitats autònomes, és interessant observar com es comporta en termes absoluts. Al Gràfic 3 s'ha descompost la variació interanual del PIB (en preus constants) segons els seus components en relació amb el factor treball: productivitat i variació de l'ocupació. Per començar, destaquen els forts augments en la productivitat del treball al principi de la sèrie, els quals serien la principal variable explicativa de la variació de la renda. Es veu com perden progressiva importància a finals dels anys vuitanta i principis dels noranta. L'anomenada crisi de la pesseta el 1992 apareix com a punt d'inflexió. A partir d'aquest moment, l'augment del PIB s'explica fonamentalment per augments en la taxa d'ocupació, mentre que la productivitat del treball perd protagonisme i comença a ser negativa ja a la segona meitat de la dècada dels noranta fins a l'esclat de la crisi de 2008. Això vol dir que l'augment de l'agregat de renda s'expandeix fonamentalment mitjançant l'augment de la força de treball, però el volum de renda per treballador segueix un camí descendent. Per obtenir una unitat de PIB es requereix cada vegada més persones treballadores. Al moment de la Gran Recessió, la caiguda del PIB s'explica fonamentalment per una destrucció del treball. En èpoques de crisi la productivitat del treball augmenta a les estadístiques ja que l'atur augmenta més als sectors de baixa qualificació i valor afegit.
Gràfic 3. Descomposició de la taxa interanual de creixement de les Illes Balears, 1981-2017.
Font: elaboració pròpia a partir de dades de BdMores.
Es constata que fins i tot en termes absoluts la productivitat del treball presenta caigudes a partir del cicle d'acumulació dels anys noranta. Pel que fa a les perspectives d'aquesta situació a la sortida de la Gran Recessió tampoc no sembla que hi hagi canvis estructurals. Al Gràfic 4, amb dades del CES -Consell Econòmic i Social de les Illes Balears-, es veu que ja a la sortida de la crisi (2014-2019) quan el PIB creix torna a predominar la creació d’ocupació sobre la productivitat.
Gràfic 4. Descomposició de la variació del PIB per càpita per períodes (preus constants), 2001-2019 (unitat: percentatge).
Font: elaboració pròpia a partir de dades de la Memòria Socioeconòmica del CES 2017 i FUNCAS.
En definitiva, aquests fets ens permeten qüestionar la visió que es presenta del monocultiu turístic com un model pròsper i viable a llarg termini. Tot i que és cert que durant els primers vint anys, des de l'inici del Boom turístic dels seixanta, l'economia balear va experimentar un canvi estructural altament positiu en termes de renda per càpita i productivitat tant del treball com del capital, el model presenta una fase de rendiments decreixents a partir del 1985. Aquests elements concorden amb els resultats de Du, Lew i Ng (2016) a partir d'un model economètric, els quals sostenen que el turisme incentiva el creixement a través dels determinants de la renda, però no incentiva el creixement d'aquests determinants. Això vol dir que a llarg termini, no comporta una acumulació del capital robusta ni un augment de la tecnologia o la qualificació del treball. Se sosté que el turisme pot funcionar com a estratègia de desenvolupament sempre que vagi acompanyat d'altres polítiques econòmiques i industrials en el marc d'una estratègia de planificació global.
Per què un territori s’especialitza en un sector?
Llavors, si la híper especialització turística no és òptima en termes socials, per què té lloc? Perquè sota condicions capitalistes les decisions d'inversió, producció i consum no es prenen necessàriament sota una lògica de racionalitat social, sinó sota una de molt diferent que no ha de coincidir necessàriament amb aquesta. Aquesta lògica és la de la taxa de benefici. És a partir del comportament d'aquesta variable que cal entendre el canvi estructural i l'especialització en certs sectors econòmics.
Les Illes Balears van viure a partir dels anys seixanta del segle passat un procés de re configuració ràpida de la seva economia, l'anomenat Boom Turístic. Si bé la industrialització havia estat tardana en comparació dels territoris capdavanters, el pes de les manufactures ja era important en aquella època, situant-se per sobre de la mitjana espanyola des de finals del segle XIX. El procés de terciarització, encara que es dona a totes les economies desenvolupades, es produeix de manera brusca i prematura en el cas balear.
La taxa de guany es mostra a Balears sistemàticament per sobre de la mitjana estatal als sectors més vinculats a turisme, com ho són els serveis d'allotjament (Manera i Navinés, 2018). A més, la productivitat (producte per quantitat de treball) del treball en comerç i hoteleria se situa històricament també per sobre de la mitjana espanyola en aquests sectors. S'entén per tant que el monocultiu turístic és resultat d'una situació que podríem anomenar d'avantatge comparatiu en relació amb altres àrees de l'Estat, sobre la qual s'hauria impulsat la indústria turística com a sector estratègic del projecte desenvolupista de la dictadura. Tenint en compte que en el mode de producció capitalista la inversió es determina privadament per les expectatives de benefici futur i que aquestes estan fortament relacionades amb les presents, la taxa de benefici hauria guiat la inversió al sector terciari i, més concretament, a les activitats turístiques . Aquest fet és determinant per entendre la impossibilitat que un canvi de model productiu es doni de forma endògena i natural seguint les lògiques mercantils. Un canvi d’aquestes característiques només es podria donar mitjançant l’acció determinada d’un sector públic capaç. Això és, amb els instruments necessaris per assignar el crèdit, subvencionar certs sectors estratègics o incentivar la inversió en branques d'alt valor afegit, per exemple.
Conclusions
En primer lloc, s'ha partit d'un fet econòmic rellevant, la pèrdua de renda per càpita relativa per aprofundir en les causes d'aquesta caiguda. S'ha trobat que el problema rau en la manca de dinamisme de la productivitat, i que el creixement es basa més en un increment quantitatiu dels factors que no pas en una millora en l'eficiència del procés productiu. A més, s'ha explicat el procés i els determinants de l'especialització productiva a les Illes Balears basada en un pes elevat del turisme a partir del paper clau de la taxa de guany.
Això ens indica que la tendència a llarg termini no té perquè canviar. L'especialització sectorial no variarà per la lògica que regeix el capital tret que canviïn les taxes de guany relatives, i per tant la dinàmica de manca de productivitat i consum elevat de mà d'obra continuarà donant-se.
Les conseqüències socials del model de creixement són evidents. El fort augment de població ja esmentat s'explica per la naturalesa treball intensiva del sector turístic, fet que suposa un dels principals reptes a què s'enfronta la societat balear en els propers anys. Si a això hi sumem el problema de productivitat veiem que el benestar futur en termes de renda per càpita està altament compromès. Les poques possibilitats de mantenir de manera autònoma un sector públic ja minoritari en comparació amb altres comunitats autònomes es fan més evidents que mai. A més, els problemes ecològics lligats al model productiu encara compliquen més l'equació.
Notícies Recents
-
Turisme comunitari: desafiaments i resistències
Notícies Generals | 27-11-2024 -
Les promeses fallides del mal nomenat desenvolupament: recompte del (mega)projecte turístic de la Bahía de Tela
Notícies Generals | 26-11-2024 -
Cooperativa Los Pinos: construir alternatives des de la proximitat
Notícies Generals | 22-11-2024 -
World Travel Market: de què parla el sector turístic?
Notícies Generals | 21-11-2024 -
Margalida Ramis: “No ens molesten els turistes, el malestar ve de la turistificació”
Notícies Generals | 19-11-2024 - | Arxiu de notícies »