BCN, marca turística: treball sense drets. Veus treballadores del turisme.

En el context de reactivació turística després de la pandèmia de la COVID-19 és essencial escoltar les veus treballadores del sector per conèixer com estan vivint la “tornada a la normalitat” de la reactivació postpandèmia en la seva pròpia pell; sobretot a Barcelona, on després de l'aturada forçosa de l’activitat turística, la ciutat s'ha convertit en un escenari de grans tensions i contradiccions a causa de l’important pes del turisme a la seva economia.

Per conèixer la complexitat del context, vam convidar quatre treballadores del sector turístic: Eulalia Corralero, cambrera de pisos en hotels; Isabel Flores, dependenta del sector comerç; María Jesús Navarro, guia turística i Irma Miranda, treballadora en esdeveniments i convencions. L'acte es va estructurar sobre la base de quatre preguntes per conèixer les condicions laborals de cada activitat abans, durant i després de la pandèmia. Així mateix, vam clausurar la taula obrint l'espai per escoltar les principals demandes de cada col·lectiu professional.

Un treball incert i vulnerable

Les quatre treballadores coincideixen que el confinament va ser molt dur, i tres d'elles van haver de parar la seva activitat per complet. Per exemple, tant els guiats turístics com els esdeveniments es van prohibir, i moltes cambreres de pis es van quedar sense feina. Com per a altres col·lectius precaritzats, el fet de no tenir un contracte fix o fix discontinu, va aguditzar les seves dificultats. La manca d'una vinculació contractual permanent va obstaculitzar que rebessin els suports estatals a través dels ERTO. Així, l’Eulalia expressa amb eloqüència què va suposar aquest canvi: “vam haver d'aprendre a sobreviure”.

Donada aquesta situació, per a moltes treballadores no va haver-hi més opció que buscar ingressos en altres activitats. Algunes cambreres de pis, va assenyalar l’Eulalia, van optar per buscar treball de neteja a hospitals. Va haver-hi guies que, després d'intentar aguantar amb els seus estalvis, “van posar la poteta a l’educació”, segons la María Jesús. En el cas del comerç, van estar sense treballar poc temps perquè les vendes en línia es van disparar i ràpidament van haver de tornar a les botigues a preparar paquets. Això va suposar una forta càrrega de treball, perquè, com explica la Isabel “cridaven la gent a les sis del matí per a fer paquets per parar un carro, allò va créixer com l'escuma”. Recorda aquell període com a “caòtic i catastròfic”.

En el que totes concorden és que era difícil imaginar que una situació així pogués ocórrer en el sector. “Nosaltres no sabíem què era una crisi de l'hostaleria i, de cop, ens quedem sense hotels”, explica l’Eulalia. Per això, la María Jesús ressalta que el que va fer la pandèmia va ser posar en evidència la “vulnerabilitat del turisme”. Així mateix, les quatre van destacar la “incertesa” que han viscut durant tot aquest període i que encara senten, perquè les perspectives del turisme continuen sent imprevisibles, i això es converteix en una preocupació afegida que cal suportar.

Més càrrega de treball

Després del període de confinament, va haver-hi qui va pensar que aquest temps hauria servit perquè les autoritats polítiques i les mateixes empreses reflexionessin sobre el funcionament del turisme a Barcelona i en la tipologia de treball que genera. Res més lluny de la realitat, totes elles assenyalen que la reactivació turística està sent encara pitjor. D'una banda, algunes persones que anteriorment havien treballat en aquestes activitats han decidit no tornar a les seves antigues posicions a causa de les condicions precàries de treball. Això ha comportat que, en alguns casos, les empreses estiguin tenint dificultats per a trobar nou personal, amb la qual cosa els qui estan es troben amb una sobrecàrrega de treball, o més pressions de tota mena.

Tal i com va passar amb el comerç, als hotels, a mesura que anaven reobrint, es va viure la manca d’equips de protecció individual davant dels riscos de contagi. “Les treballadores anaven a treballar acollonides, i no se'ls proporcionava EPI – denúncia Eulalia–. Se'ls posava la mascareta i apanya-te-les tot el dia amb la mascareta”. Al mateix temps, s'ha mantingut “el mateix nombre d'habitacions”, malgrat l'increment de la càrrega laboral que suposen les noves exigències de neteja a causa de la mateixa pandèmia. “Es vol recuperar el mateix turisme que hi havia, amb la mateixa manera de treballar, o fins i tot pitjor, retallant més drets”, exposa Eulalia. Així, assenyala un dels principals problemes del treball en el sector, l'externalització de treball estructural, que segueix sense resoldre's: “D'on treuen aquestes empreses intermediàries els beneficis? –Es pregunta–. D'explotar a les treballadores i treballadors, i això no té pinta que vagi a canviar”.

Com en altres sectors, als hotels s'ha produït també la fugida d'una part de les plantilles, que han tractat de trobar feina en altres activitats amb millors condicions. No obstant això, aquesta escassetat de personal no s'ha traduït en millores significatives. En alguns casos, ha estat suplerta també amb el recurs de mà d'obra migrant, perquè, com exposa Eulalia, “encara que tu diguis que no, sempre hi ha algú que té més gana que tu i diu que sí”.

Per part seva, en el sector del comerç, encara que la majoria d'empreses van continuar treballant durant la pandèmia, moltes d'elles van prescindir dels treballadors i treballadores eventuals, “gairebé un 40% de les plantilles”, segons la Isabel. A més, com no hi havia pràcticament turisme, a les botigues del centre no es venia i, en canvi, en les de molts barris sí. Això va suposar que el personal hagués de fer front a una sèrie de canvis imposats per les empreses que van deteriorar encara més les seves condicions. Així, la Isabel ressalta el problema de conciliació que va suposar la imposició dels torns partits, o el fet que a les treballadores de les botigues on hi havia menys activitat se les enviés a casa i amb això incrementés l'acumulació d'hores que devien a l'empresa. “Tot el que anava arribant era sempre per empitjorar la situació del treballador”, assegura.

Més recentment, el comerç també s'ha vist afectat per la posada en marxa de la reforma d’horaris comercials en diumenges i festius, en vigència des del 15 de maig passat, amb la finalitat d'aprofitar l'increment de la demanda del turisme, en particular de creueristes. Una de les raons exposades pels signants d'aquest acord és que ajudaria a crear ocupació. No obstant això, la Isabel afirma que el personal eventual que es va perdre no ha tornat i que solament “han aparegut quatre contractes de manera molt puntual”, i que, per tant, aquestes obertures han repercutit sobretot en més feina per a les plantilles actuals. Desgraciadament, l'increment de la venda en línia, i les perspectives que té el sector en aquest sentit, no fa augurar un futur molt esperançador. Per a la Isabel, el creixement de la venda en línia suposa “més mecanització i menys botigues i, per tant, menys personal.

Un altre dels problemes assenyalats té a veure amb les baixes retribucions. Així, la Maria Jesús adverteix que “quan va acabar el confinament molts guies estàvem absolutament desesperats per treballar, i la desesperació és dolenta. I, justificada o no, molts van començar a baixar preus”. Les empreses demanaven a les persones que feien de guies que baixessin preus, amb la qual cosa un mateix servei va arribar a pagar-se tres vegades per sota, o més, segons afirma la María Jesús. Però també reclama autocrítica al seu col·lectiu: “Jo soc autònoma, i decideixo el que cobro, i si tots els que som autònoms diguéssim controlarem una miqueta les baixades, no haguessin baixat tant els preus”. I a tot això, caldria afegir que tampoc s'ha aprofitat aquest lapse de temps per regular activitats com els “free tours”, que pressionen a la baixa a tot el col·lectiu, perquè “només cobren per propines”.

En el mateix sentit es lamenta la Irma quan denúncia que a les hostesses d'esdeveniments, a les quals se'ls exigeixen idiomes, estiguin cobrant “vuit i deu euros l'hora”, en activitats multitudinàries que mouen grans quantitats de diners. “Res va canviar, va anar a pitjor, però d'una manera alarmant”, sentència. I elles han tornat als esdeveniments “amb mascaretes i talons”, es lamenta, mostrant la seva perplexitat davant l'obligatorietat encara de continuar usant aquest tipus de calçat per a les dones, amb la quantitat d'hores que cal estar dempeus en aquesta mena d'activitat.

Demandes per una transformació del turisme

Si el treball en el turisme ja era precari, durant la reactivació comença a evidenciar-se que encara s'ha deteriorat més. Per la Isabel el problema “no és que les empreses hagin perdut, és que han deixat de guanyar, però no estan acostumades a això”. Així, per mantenir les seves expectatives de beneficis tracten de reduir costos i precaritzen encara més les condicions del seu personal.

Les quatre treballadores apel·len també a les responsabilitats polítiques davant la deterioració creixent de les condicions de treball en el turisme. “Hem tornat a cometre els mateixos errors d'abans, i amb molt poc control, zero control, amb decisions que es prenen de manera preelectoral”, reclama la Maria Jesús. Per això insisteixen que ha d'haver-hi polítiques públiques sobre com es vol gestionar i planificar l'activitat i que, al seu torn, protegeixi les persones que treballen en aquest àmbit. Per exemple, la Irma, va expressar la seva incomprensió per com una ciutat que acull esdeveniments i convencions de gran magnitud com el Mobile World Congress no té majors eines per a regular el funcionament d'aquestes trobades. En concret, fa referència a les pèssimes condicions laborals de les persones que sustenten la base d'aquests esdeveniments com són les hostesses, el personal de neteja, muntatge i servei d'àpats, entre altres, però també a aspectes com la falta de control de malbaratament de menjar.

Donada aquesta situació de “precarietat, precarietat i més precarietat”, en paraules de la Isabel, les treballadores concreten cinc demandes que consideren indispensables per a millorar les seves condicions laborals. En primer lloc, reclamen una major oferta formativa relacionada amb les seves professions, en coneixements tècnics com, per exemple, en prevenció de riscos laborals. Així mateix, en segon lloc, consideren que una formació obligatòria i continuada ajudaria a la professionalització d'aquests treballs, segons la María Jesús. Seguint aquest fil, les treballadores coincideixen que, encara que “els diners no ho són tot”, sí que consideren que un major salari ajudaria a suportar la vida en una ciutat turística en la qual cada vegada està més car tot. Així, aquestes tres demandes guarden relació, ja que a partir d'exigir més formació es professionalitzarien aquestes ocupacions les quals haurien de ser millor retribuïdes i finalment més valorades, la qual cosa, i en quart lloc, implica una demanda de major reconeixement i respecte pel treball realitzat i per les seves pròpies professions.

La cinquena reivindicació és garantir la conciliació. Isabel Flores va ser rotunda amb aquesta petició a causa dels canvis que recentment s'han produït en els horaris del comerç a Barcelona. Igualment, les característiques de l'ocupació turística (llargues i extenuants jornades de treball, horaris rotatius i partits, oscil·lacions de demanda, etc.) sempre han dificultat aconseguir la conciliació laboral i familiar. Per a moltes treballadores aquesta ha estat des de sempre una preocupació fonamental i no pot desatendre's ara amb la finalitat suposadament de facilitar la reactivació econòmica associada al turisme.

Malgrat la complicada situació que viuen aquestes treballadores, continuen lluitant per mantenir els seus llocs de treball i aconseguir unes millors condicions laborals. Com resumeix la María Jesús “en turisme hi ha moltes coses que funcionen malament, però hi ha gent que ho volem fer bé”. El compromís assumit i l'exposició pública comporta riscos, però les quatre no conceben viure-ho d'una altra manera.

El context actual no és fàcil, la ciutat de Barcelona una vegada més se submergeix en un procés de turistificación, les tensions socials surten a la superfície i les garanties i drets laborals són insuficients. La primera campanya promocional que ha llançat el consorci Barcelona Turisme després de la pandèmia es diu “Barcelona com mai abans” i advoca per un“turisme basat en la qualitat, la seguretat i la sostenibilitat”. Però, com podem estar parlant d’un turisme sostenible i de “qualitat” si les persones que treballen en el sector no tenen unes condicions laborals dignes?

Des d’Alba Sud creiem que, lamentablement l’actual “marca Barcelona” comporta “treball sense drets”. Mereixem un treball digne i el nostre compromís, com entitat dedicada a la investigació social, en primer lloc es concreta en tractar de fer visible la situació actual, donant el protagonisme a les “veus treballadores”.