COP27: com finançar el canvi climàtic?

Les sigles COP27 corresponen a la Conferència de les Parts que s’ha reunit per vint-i-setena vegada enguany. Són un total de 197 nacions que el 1992 van signar la Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC). Des del 1995, s'han reunit cada any per redactar nous informes en relació al clima. Alguns dels més importants han estat el Protocol de Kyoto (COP3) i l'Acord de París (COP21). L'objectiu principal de la COP és ratificar aquests informes anualment, cosa que resulta en petites modificacions del text i l'ús de verbs que inciten o limiten però que en poques ocasions obliguen o prohibeixen. La COP27, celebrada entre el 6 i el 18 de novembre de 2022 a Sharm el-Sheikh, Egipte, ha recollit les propostes d'aquest any en el “Sharm el-Sheikh Implementation Plan” i es pot consultar online aquí. A continuació, es resumeixen els principals acords presos:

• Limitar l'escalfament global per mantenir l'objectiu que la temperatura mundial no superi els 1,5 ºC. Per aconseguir-ho, una de les mesures proposades és reduir al 43% els gasos d'efecte hivernacle per a l'any 2030, prenent com a punt de partida els nivells del 2019. Com fer-ho?: reduir l'ús del carbó i de les emissions de gas metà i acabar amb les subvencions als combustibles fòssils. Aquest darrer punt ha desencadenat més reaccions contràries per part dels països en comparació a COP passades, a causa de la crisi energètica i del context geopolític actual de la guerra d'Ucraïna. En aquest sentit, diversos països es troben immersos en discussions pel que fa al proveïment de gas: Índia amb els Emirats Àrabs; EUA amb la Gran Bretanya; l'exploració d'hidrocarburs al Líban per part de la francesa Total; el subministrament de gas provinent de la Xina i Turkmenistan; o l'exportació de gas d'Egipte cap a Alemanya i als Estats Units. També països africans com Nigèria, Mauritània, Tanzània o Algèria han signat per a l'exportació o l'exploració de gas i l'alemanya RWE vol ampliar una mina de carbó de lignit.

• Apostar per una transició energètica que incentivi l’ús de les energies renovables i de baixes emissions, i remarcar l’important rol que tindrà la tecnologia en aquest camp. La transició ha de ser socialment justa i es destaca que, a part dels governs, també hi ha d’intervenir la societat civil, les comunitats rurals i indígenes i la població infantil i juvenil. En aquesta edició, per primera vegada, s'ha habilitat un pavelló específic per a joves on han pogut expressar les seves idees referents al canvi climàtic.

• Aconseguir el “zero net” per al 2050, és a dir, retallar les emissions de gasos d'efecte hivernacle per tal que s’acostin, tant com sigui possible, a emissions nul·les. Per complir amb aquest objectiu, es calcula que es necessitaran 4 bilions de dòlars a l'any en energies renovables fins al 2030 i 4-5 bilions de dòlars a l'any més per a la transformació cap a una economia que s’adeqüi a aquest model.

• Protegir boscos, oceans i ecosistemes, posant un èmfasi especial en el medi terrestre, per tal de garantir el desenvolupament correcte de l'activitat agrícola i la seguretat alimentària a nivell mundial.

• La necessitat d'implementar un sistema mundial d'observació del canvi climàtic, ja que els països en desenvolupament (segons la terminologia oficial), que representen un terç del món, incloent-hi el 60% d'Àfrica, no compten amb un accés prou ràpid als avisos d'informació climàtica sobre esdeveniments catastròfics.

L'acord més nou i controvertit

La discussió sobre com crear un fons de pèrdues i danys per a països empobrits afectats per episodis catastròfics deguts al canvi climàtic, ha fet que s’allargués un dia més la Cimera del Clima. Aquesta petició ja circulava des de feia tres dècades i s'ha formalitzat per primera vegada en aquesta COP. No obstant això, diferents desacords sorgits en relació amb aquest fons, han obligat a crear un Comitè de Transició que s'encarregarà d'establir millor les bases sobre com ha de funcionar el fons per tal de presentar-les a la propera COP28. El Comitè compta amb la representació de 24 països, entre els quals n’intervenen tres d'Amèrica Llatina i el Carib.

Les principals polèmiques s'han generat arrel de la pregunta: “qui ha de pagar a qui?”. La primera part de la pregunta (“qui ha de pagar?”) al·ludeix a la responsabilitat moral del Nord global a pagar, sota el pretext de “qui contamina, paga”. Segons paraules d'Antonio Gutérres, secretari general de l'ONU, “no podem seguir negant la justícia climàtica a aquells que menys han contribuït a la crisi climàtica, pero que són els que la pateixen més”.

US Embassy Cairo, Sharm el-Sheikh (Egipte). Flickr, sota llicència Creative Commons.

Martínez i Oliveres (2010) ho descriuen com el “deute ecològic” que contrauen any rere any els països de rendes altes amb els països de rendes baixes. El deute ecològic es contraposa al deute extern que han de pagar els països del Sud als del Nord a causa de l'endeutament massiu que va tenir lloc durant les dècades 70 i 80: deute que ha crescut cada any a causa del tipus d'interès. Segons Martínez i Oliveres (2010), els països del Sud haurien de deixar de pagar el deute extern pel fet que el deute ecològic que han contret els països del Nord amb els del Sud és més gran. Durant la COP27 Gustavo Petro, president de Colòmbia, va fer referència a aquesta qüestió en afirmar que “no necessitem que ens regalin els diners dels pressupostos dels països rics”, referint-se al nou fons creat, sinó que "necessitem que s'alliberi del pagament del deute”, és a dir, del pagament del deute extern, “a molts dels països pobres, a tots els països en desenvolupament, perquè aquests diners que avui van cap al sector financer, vagin cap a l'acció climàtica”.

La resposta a la segona part de la pregunta (“a qui es paga?”) també va ser discutida. La proposta del G77+Xina va ser que es pagués a tots els països en desenvolupament que estiguessin inclosos a l'Annex I de la UNFCCC (1992). Però aquesta proposta va ser rebutjada per la UE i els EUA perquè en aquesta llista s'inclou a la Xina, que actualment és el principal emissor de CO2 del món i té una alta capacitat financera, cosa que posa en evidència que l'Annex, escrit fa 30 anys, s'hauria de revisar. La solució ha estat que els diners es destinin a països en desenvolupament particularment vulnerables als efectes del canvi climàtic. D'aquesta manera es podrà destinar una major quantitat de diners a llocs que necessitin més ajuda a causa d'impactes climàtics, com per exemple, a les illes.

Entitats ecologistes com ara Scientist Rebellion o Extinction Rebellion han reclamat que els usuaris freqüents d'avions també haurien d’aportar a aquest fons. En el mateix sentit, una altra demanda que recull l'informe de la COP27, és que entitats financeres i bancs també donin diners per tal de finançar la lluita contra el canvi climàtic, i que aquesta no només es deixi a càrrec dels països.

Altres entitats ecologistes com Greenpeace, Climate Action Network (CAN) Europe, el World Wildlife Fund(WWF), Ecologistas en Acción i Avaaz, han mostrat escepticisme davant el fons degut al seu marcat caràcter econòmic. Segons les entitats, ja hi ha hagut experiències passades en les quals s’han demanat diners als països del Nord per finançar matèries relacionades amb el canvi climàtic, però que, a dia d’avui, aquestes quantitats requerides encara no s’han cedit. Al mateix informe de la COP27 es posa en evidència que no s'han recaptat els 100.000 milions de dòlars a l’any per a l'any 2020 que havien d'ajuntar els països desenvolupats per fer front a la lluita contra el canvi climàtic. Es calcula que els diners que es van destinar als països en desenvolupament perquè poguessin emprendre polítiques contra el canvi climàtic només va representar el 31-32% de la inversió anual (període 2019-2020) que es necessitaria per mantenir la temperatura per sota de l'augment de 2º - 1.5º C.

Pascal Meier. Unsplash, sota llicència de Creative Commons.

Una altra crítica que es podria fer al fons és l’ús que se’n fa dels diners, una vegada rebuts, a les àrees afectades. Klein (2017) va crear el concepte “el capitalisme del desastre”, és a dir, com la devastació d'un àrea determinada és transformada en una oportunitat pel capitalisme. L'autora fa referència sobretot al neoliberalisme impulsat per Milton Friedman a l'Escola de Chicago. Segons l'economista, el mercat ha de ser lliure, amb una participació mínima per part de l'Estat, que només ha d’intervenir-hi per subministrar la moneda. Les teories econòmiques de l'Escola de Chicago defensen que el mercat es regula sol. Així doncs, si un hipotètic mercat competitiu acaba només en mans d'unes quantes empreses és perquè són les que, mitjançant les seves decisions econòmiques i les accions que se’n derivin, han trobat el punt òptim d'equilibri entre l'oferta i la demanda. Per tant, seran les que oferiran el màxim benefici tant per a l'empresari com per al consumidor. Aquesta mateixa lògica és la que s'ha aplicat per legitimar l'explotació dels recursos naturals dels països del Sud per part dels països del Nord; la ubicació de fàbriques de producció en països amb regulacions ambientals menors; o l'apropiació d’un determinat terreny per a la creació d’una destinació turística.

Sobre aquest últim punt, Klein (2017) dona un exemple al seu llibre en relació als fets que van passar a la badia d'Arugam, a Sri Lanka, després del tsunami del 2004, on la reconstrucció de la badia va ser duta a terme per un grup d´assessors internacionals afins a les idees de l´Escola de Chicago. Aquest grup va decidir aprofitar els diners rebuts de l'ajuda internacional per a la construcció d'una nova destinació turística, amb hotels, xalets per a l'ecoturisme, un moll per a hidroavions i un heliport, cosa que va comportar l'expulsió de la comunitat local de pescadors que fins aleshores havia viscut allà. El conflicte entre la població pesquera i alguns hotels presents a la zona abans del tsunami ja havia començat durant el 2002, quan responsables dels hotels es queixaven que la presència de barraques i l'olor de peix foragitava als turistes. El tsunami va oferir la “taula rasa” perfecta per implementar un nou model que només apostés per augmentar la rendibilitat econòmica de la zona.

El que no apareix a l’informe

Un aspecte que no s’ha tractat durant la COP27 ha estat el turisme, encara que segons un article de la Universitat de Sydney (Lenzen et al., 2018), l'activitat turística generi entre el 8-10% de gasos d'efecte hivernacle, essent el transport en avió el que hi contribueix més.

Algunes de les observacions recollides a l'article és que petites illes presenten uns percentatges d'emissions molt alts, com ara les Maldives, Maurici, Xipre o les Seychelles, on el turisme internacional suposa el 30-80% del total de les emissions de gasos d’efecte hivernacle nacionals, en gran part degut als vols. Remarca que algunes de les destinacions turístiques són en sí vulnerables a l'estrès climàtic: illes petites que pateixen la crescuda del nivell del mar; muntanyes o pistes d'esquí icòniques que tenen menys neu a l'hivern a causa de la calor; esculls de corall que es degraden amb la contaminació.

Els atractius turístics d'aquests llocs són el que Bram Büscher i Robert Fletcher anomenen “la naturalesa espectacular”: indrets que es publiciten com a exòtics i llunyans (depenent del país de residència). L’afluència de turistes a prop d’aquests resulta en un impacte ambiental elevat degut als desplaçaments que s’han de fer fins arribar-hi i la construcció de les infraestructures necessàries per acollir als turistes.

Shai Pal. Unsplash, sota llicència Creative Commons.

Els principals països d'origen dels turistes que visiten aquestes destinacions són els EUA, la Xina, Alemanya i la Índia. La tendència que s'observa és que com més poder adquisitiu es té, els viatges de luxe cap a aquests llocs s’incrementen, cosa que fa que el turisme internacional creixi al ritme d'un 4%/any, fins i tot més que el comerç internacional. Una altra causa d'aquesta elevada taxa de creixement és que, gràcies al desenvolupament tecnològic, els preus han baixat i viatjar amb avió esdevé més assequible. Per tal de frenar aquest creixement, Lenzen et al. proposen reduir l'arribada de vols internacionals a aquells llocs que siguin més vulnerables als efectes del canvi climàtic. O bé que es desenvolupi una assistència tècnica i financera perquè es reparteixin els costos ambientals o que els preus dels vols incloguin una taxa climàtica. Aquestes dues últimes idees tenen certa similitud amb el fons que s'ha posat en marxa des de la COP27. Però totes aquestes propostes creen la falsa il·lusió que el canvi climàtic i els seus efectes es poden frenar únicament amb diners. Les solucions econòmiques també haurien d'anar acompanyades de polítiques que incentivin un canvi estructural per deixar de considerar la naturalesa només com un bé de consum.

Quan el turisme comenci a ser perillós

Roger, un dels pescadors desplaçats de la badia d'Arugam, es pregunta “i no tenen por els turistes dels tsunamis?”, en veure els enormes complexos turístics construïts a primera línia de mar (Klein, 2017). La recerca de nous negocis turístics en àrees sensibles al canvi climàtic va en contra de la preservació de la natura o de l'intent de reduir l'impacte humà. Impera un model turístic que demana combustibles fòssils per a moure’s mitjançant vols internacionals, o canvis en els usos del sòl per tal de poder construir les infraestructures necessàries per als visitants. Totes aquestes accions intensifiquen el canvi climàtic (contaminació de gasos d'efecte hivernacle, menys superfície verda que resulta en una menor captació del CO2 ambiental) i, en conseqüència, augmenta la probabilitat que hi hagin més desastres naturals en un futur que afectin cada cop a més persones, entre elles, a turistes. Per posar un exemple proper, el 3 de juliol d'aquest any, un tros de la glacera de Punta Rocca, als Alps Dolomítics (Itàlia), es va desprendre i va provocar un allau de neu, gel i roca que va matar 11 persones d'un grup excursionista. Aquesta glacera havia perdut massa i volum durant els darrers anys degut a l'escalfament global, una de les conseqüències del canvi climàtic.

Si es té en compte la petjada de carboni generada pel turisme i els futurs efectes devastadors climàtics que afectaran a les àrees turístiques consolidades, la relació entre turisme i canvi climàtic és cada cop més evident. És per això que hauria de ser un tema a tractar durant les Cimeres del Clima, per tal de poder equilibrar millor les nostres ganes de viatjar amb la conservació i la preservació de la naturalesa i el risc a l’alça dels desastres naturals.